Ara que el nombre
de morts o de contagiats pel coronavirus només és notícia perquè va disminuint,
entrem en una nova fase que és menys perniciosa per a la salut física però que
ens està malmetent la salut mental a unes quantes persones, i pel que he pogut
comprovar, cada vegada en som més.
Tothom esperava que
en el desconfinament no només es relaxarien les normes de mobilitat sinó que
també, pel fet de poder entrar en contacte amb altra gent, també es relaxaria
la tensió. Però no està sent així. Per una banda, hi ha tota aquella gent per a
qui la pandèmia ha estat un cop duríssim: han perdut familiars, en alguns casos
més d’un, han perdut la feina, han vist com els seus negocis s’ofegaven, han
perdut tota esperança d’una recuperació ràpida. I per una altra banda, hi ha
tota aquella altra gent que s’està esforçant desesperadament per fer la
situació més difícil encara, negant qualsevol principi de col·laboració amb el
govern i amb les altres forces polítiques per tal de treure’n el màxim partit i
poder desestabilitzar la democràcia. Són gent que no han acceptat que quan
perds les eleccions el resultat és tan democràtic com quan les guanyes. Que
quan no governes la teva obligació és fer una oposició responsable, sense
demagògia i sense joc brut. Ja sé que això que dic és d’una ingenuïtat
aclaparadora, però no em faran caure en el joc del tot s’hi val. Qui no té
arguments polítics s’ha de dedicar a insultar, però no estic gaire segura que
en aquests moments la majoria de la població, sigui del color que sigui, els hi
comprin els insults en aquests que no paren de vomitar-los. Som una societat
que hem quedat ferits per la pandèmia, igual plorem els morts a Catalunya que a
Extremadura, a Andalusia que al País Basc, a Galícia que a València, i per què
no, també a Madrid. No hem patit prou encara que hem de veure l’espectacle que
estan donant els polítics amb la seva incompetència? Els països del nostre
entorn estan atacant la recuperació amb projectes pactats entre totes o, al
menys, la majoria de forces polítiques. I aquí fem anar les clavegueres de
l’Estat que ara ja s’han instal·lat
descaradament dins de les sagrades institucions en connivència amb el poder
judicial. Però com que ara les víctimes no som les de sempre, en lloc de
denunciar-ho i evidenciar com n’està de podrida la magistratura, destituïm
aquest i aquell i el de més enllà, i ens quedem tan amples! És veritat que el
ministre va demanar que li fessin arribar l’informe que estava elaborant la
Guàrdia Civil? És veritat que aquest informe estava farcit d’errors i mentides
amb l’únic objectiu de fer trontollar el govern? Algú es pot pensar que
Fernando Simón és responsable de les morts que hem patit? Com es pot ser de
mesquí vomitant en seu parlamentària les barbaritats més grans que hem sentit
mai! I com es pot ser d’ingenu pensant que la solució és destituir el principal
responsable de l’informe! Es creuen allò de “muerto el perro se acabó la rabia”? Tan de bo aquest govern se
n’adonés que té davant un camí molt difícil i que si vol realment redreçar el
país, ja seria hora que emprengués una neteja a fons en companyia de totes
aquelles forces que estan realment per la democràcia i contra el feixisme.
Però com deia al
títol, a mi no em faran perdre el somriure, perquè després de lamentar-me per
tots els mals que ens afligeixen, ahir vaig rebre la família a dinar, i vaig
poder abraçar els meus nets que feia tres mesos que no veia. Quan vaig obrir la
porta em vaig trobar amb el seu somriure, contents també de tornar-nos a
trobar. Va ser tan emocionant que em va costar de retenir les llàgrimes. I
totes les cabòries que m’havien trasbalsat durant aquests últims dies van
desaparèixer per començar a parlar dels plans de futur, com ens ho muntaríem a
l’estiu, quins dies de vacances podríem compartir, on anirien ells amb els seus
pares, etc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari