EN QUIN MOMENT VA DESAPARÈIXER EL SOUPLINE?

Si miro una mica enrere i dono un cop d’ull a algunes coses que he publicat en aquest blog, m’adono que els records sobtats provocats per una olor, un gust, una música o una paraula han tingut un paper rellevant. Però no m’havia passat mai que rentant una brusa em vinguessin records de fa més de 50 anys.

Dissabte em vaig comprar una brusa blanca que, segons l’etiqueta, era preferible rentar a mà. Cap problema, perquè les peces blanques a la segona rentada a màquina ja són de color de gos com fuig. Poso la brusa al cubell i quan l’estava esbandint em ve de cop el record del Soupline. I ara direu, què és el Soupline? Soupline ve de souple, que en francès vol dir flonjo. El Soupline és el primer suavitzant de la roba de què vaig tenir coneixement, a París, el 1968. Jo vivia en una chambre de bonne en un edifici de l’Avenue Kléber, situada, com totes, a l’últim pis i sota la teulada en forma de mansarda. La meva chambra (pronunciar la a a la catalana i la ch a la castellana) estava al costat del lavabo-wc comunitari i m’era molt fàcil anar a buscar aigua amb galledes i palanganes, tant per fer-me la toilette com per rentar-me la roba.

Un dia vaig tenir la sorpresa, arribant esbufegada al sisè pis, de trobar un regalet a la porta, com també tenien les altres portes. Era una ampolleta de plàstic blava amb una etiqueta que deia Soupline. La vaig recollir (m’encanten les mostres de tota mena) i vaig mirar per a què servia. Era per afegir a l’aigua d’esbandir i fer que la roba quedés més souple. És a dir, un suavitzant, només que en aquell moment per a mi era una novetat. El vaig fer servir i vaig veure que, efectivament, a partir d’aquell moment les calces ja no quedaven encarcarades, la camisa de dormir era més suau, i a més, deixava una olor molt agradable a la meva chambra de 4 metres quadrats.

Tot això no mereixeria que m’hi referís si no fos perquè l’impacte del Soupline a la meva vida quotidiana va ser tan profund que encara molts anys després, quan ja vivia en parella, a la llista de la compra el suavitzant no hi figurava com a Mimosín o Flor, sinó com a Soupline. Però el que avui m’ha fet escriure sobre el Soupline no és el que acabo d’explicar, sinó la reflexió que he fet: en quin moment va desaparèixer el Soupline de la llista de la compra per convertir-se en simplement suavitzant? Perquè això va passar, les últimes vegades que encara en comprava a la llista sortia com a suavitzant.

En quin moment abandonem els records, per insignificants o transcendents que siguin, o en quin moment ens abandonen ells? Com podem fer per esborrar allò que no volem recordar i com podríem fer perquè no s’esborri mai allò que voldríem retenir? Perquè el tema de la memòria i els records no s’acaba amb el Soupline.

Després de rentar la brusa me n’he anat al Caixafòrum a veure l’exposició sobre surrealisme i disseny i travessant la Gran Via he tingut un altre moment impactant. De sobte m’he vist dalt de l’Aerobús anant o tornant de l’aeroport en els múltiples viatges que he fet els darrers anys, i m’ha vingut una nostàlgia d’una època de “normalitat” que ja no tornarà, com si aquells viatges fossin el paradís perdut. Ja sé que tornarem a viatjar però el record d’aquests mesos d’aïllament, d’anormalitat no el podrem esborrar. Han impactat massa profundament perquè puguem fer tabula rasa i continuar com si res no hagués passat. Cada pas que donem cap a la normalitat estarà impregnat pel record de les privacions i restriccions, tant físiques com emocionals, que hem patit aquests mesos. I encara bo si som capaços de gestionar-ho racionalment, perquè no oblidem que al nostre inconscient hi hauran quedat unes ferides que no sabem per on sortiran. Potser tindrem somnis estranys, potser perdrem l’energia que teníem abans, o potser farem una fugida endavant i ens estamparem contra la paret. Tot això no ho sabem, però el que em sembla que sí que sabem és que els psicòlegs tindran feina.

Res més adequat per continuar reflexionant sobre l’inconscient i els records que entrar a l’exposició sobre surrealisme i disseny. Ja d’entrada em trobo amb una frase d’André Breton: “El surrealisme es basa en la creença d’una realitat superior..., en l’omnipotència dels somnis i en el lliure exercici del pensament.” Circulant a través dels objectes exposats veus com n’era de lliure el pensament de tots aquells creadors que es van atrevir a desafiar les normes del moment. Criticar el funcionalisme o el racionalisme, des del punt de vista artístic, va tenir uns resultats espectaculars. Després, a la vida quotidiana tots preferim l’ordre i volem saber quin terreny trepitgem. Que els objectes de la vida quotidiana es converteixin en objecte d’art no és una novetat avui en dia, però era transgressor en aquell moment.

I més encara quan veiem en què els han convertit, com la planxa amb pues de ferro (Regal/Audaç, Man Ray), la cadira de vidre (Cadira etrusca, Danny Lane) o la taula amb rodes de bicicleta (Tour, Gae Aulenti). El surrealisme explora el món dels somnis, de l’atzar i del subconscient, i nosaltres, avui en dia i en les actuals circumstàncies, estem submergits en un món surrealista. Si al mes de gener ens haguessin dit que viuríem d’aquesta manera, hauríem dit que com a argument per a una sèrie de Netflix era bastant convincent, però que no ens venguessin distòpies barates que aquí això no passarà.

Quan una cosa ens sembla inexplicable diem que és surrealista. Doncs bé, després de l’experiència d’aquests mesos no sé si ho podrem aplicar a cap circumstància; totes, per singulars que siguin, ens semblaran explicables.

Mentrestant, i per no avorrir-me, aniré obrint finestres de la meva memòria i si em semblen interessants, curioses, divertides o fins i tot patètiques, aquí les tindreu per poder-les compartir.

Ara us deixo un moment amb la Gymnopédie 1, d'Erik Satie, que us farà passar una bona estona.