UNA VACUNA A L'ABAST DE QUI?

Fa dos mesos que estem confinats i els temes de reflexió han anat evolucionant a mesura que evolucionava la pandèmia. Vam començar amb el dilema llibertat/seguretat perquè vèiem l’exemple de la Xina on havien posat un escamot militar a la porta de cada casa per impedir el moviment i preservar el contagi. Estàvem disposats a acceptar mesures coercitives de la nostra llibertat a canvi que s’assegurés que la malaltia no avançava. Després van venir altres temes com la incapacitat dels governs de subministrar material de protecció i de detecció a tot el personal mèdic, que eren els que estaven a primera línia. Més endavant la polèmica repugnant sobre si s’havia donat ordre a determinats hospitals de prioritzar l’atenció a col·lectius susceptibles de sortir-se’n en detriment dels que ja no hi tenien res a fer. I així cada setmana teníem una polèmica assegurada derivada de la premissa indiscutible que era que ningú, ni aquí ni enlloc, no tenia fórmules per atacar el problema de la pandèmia amb l’absoluta seguretat que s’estava fent el que calia.

Arribant en aquest punt, dos mesos de confinament aquí però gairebé cinc mesos des del primer cas detectat, sorgeix el tema de la vacuna. S’hi està treballant, i des de molts llocs diferents, cap d’ells, crec, amb sospites de no estar-ho fent bé. Ja sabem que una vacuna porta un temps per fabricar-se i un temps encara més llarg per assegurar-se de la seva eficàcia i de la seva absència d’efectes secundaris. Però un cop un laboratori pugui informar que ja la té, quin serà el seu recorregut? Hi ha organismes públics i laboratoris privats investigant, i només faltaria que no fos així, però un cop algú la tingui, quina garantia tenim que no en voldrà treure un profit privat? Si és un organisme públic, per posar-se medalles; si és un laboratori privat, per enriquir-se. No discuteixo en absolut el dret dels laboratoris privats a treure beneficis de les seves descobertes, que per això hi han invertit els seus diners. El que sí que discuteixo és que aquestes descobertes no estiguin a l’abast de tota la població. Pensem una mica amb el tema de la SIDA. Un altre virus desconegut que a partir d’un moment va començar a afectar a una part de la població geogràficament dispersa. Encara no es parlava de globalització, però el moviment de persones ja era un fet incontestable. Primer no se sabia com es transmetia i quan es va saber pel que va servir va ser per estigmatitzar les persones que tenien unes pràctiques de risc “immorals”: heroïnòmans i homosexuals. Quan es va veure que també s’havien contaminat els que per transfusió havien rebut sang amb el VIH, o que a molts països, sobre tot africans i asiàtics, es transmetia el virus també per via heterosexual, els laboratoris es van posar les piles i van començar a investigar seriosament la manera d’aturar-ho. Actualment es pot dir que ningú que sigui portador del VIH acabarà morint d’això, fins i tot s’han donat alguns casos en què el virus ha desaparegut totalment de l’organisme. El costós tractament que els portadors han de suportar és finançat per la seguretat social, perquè el dret a la salut és un dret inalienable que hem de defensar fins al final. Que alguns països com els Estats Units considerin que el negoci ve primer que la salut dels ciutadans no ens ha de fer renunciar a l’exigència que quan hi hagi una vacuna hi tinguin dret igualment els ciutadans del primer món com els indígenes de l’Amazones, de l’Àfrica o del cul del món.

Això és el que en aquest moment em preocupa, i no perquè pensi que jo en pugui quedar exclosa, sinó perquè quan veus que cada vegada que hi ha una desgràcia sempre reben els mateixos, et revolta i t’indigna.  Potser sí que aquesta vegada aprendrem alguna cosa i no escatimarem la solidaritat amb els que més la necessiten.

 RECORDATORI

Voldria afegir aquí, perquè no tinc prou informació per fer-ne un article llarg, un record per a Maj Sjöwall, l’escriptora sueca  que acaba de morir, als 84 anys. Ella i el seu company Per Wahlöö, mort al 1975, van escriure les deu novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector Martin Beck que van marcar un estil propi pel fet d'emmarcar els fets dins d'un context polític i qüestionar l’estat del benestar suec. Publicada la primera, Roseanne, al 1965, i l’última, Els terroristes, el 1975, al llarg de deu anys van anar oferint una visió de la societat sueca molt allunyada de la idea que es tenia de paradís escandinau. Des de la seva militància comunista, crítica amb la socialdemocràcia però decebuda per la invasió de Txecoslovàquia per part de la Unió Soviètica el 1968, ofereixen un mosaic de la societat a través d’unes situacions i personatges quotidians i fàcilment identificables amb persones del carrer, com qualsevol altra.

Les novel·les de Sjöwall-Wahlöö han estat considerades les precursores de les de Henning Mankell o Stieg Larsson, autors que no han dubtat a posar potes enlaire la idea d’una societat ordenada, igualitària i feliç.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció d’aquestes deu novel·les és el fet que malgrat que el detectiu encarregat d’investigar sempre és Martin Beck, el mètode per arribar a la solució mai no és el mateix. No és el mètode deductiu de Sherlock Holmes, ni la intel·ligència intuïtiva d’ Hercule Poirot, ni el passotisme de Philippe Marlowe, ni tan sols els nous mètodes més psicològics de Harry Bosch o de Harry Hole. Martin Beck resol els seus casos a vegades per casualitat, a vegades perquè rep una delació inesperada, però també, evidentment, per la seva capacitat com a investigador de treballar en equip.

Llàstima que en morir Per Wahlöö Maj Sjöwall a penes va continuar la seva activitat creativa i es va dedicar bàsicament a la traducció.

Alguna de les deu novel·les van ser portades al cinema. Si no recordo malament, Roseanne (1993), El policia que riu (1973), i potser alguna altra.

Per si algú de vosaltres no coneix l'obra de Sjöwall/Wahlöö, ara és l'hora d'intentar-ho. Trobareu totes deu novel·les a RBA en castellà i COLUMNA, en català.