Salta al contingut principal

MA SOLITUDE





Pour avoir si souvent dormi
Avec ma solitude
Je m’en suis fais presque une amie
Une douce habitude…

Avui és dilluns, 18 de maig. Un dia trist. Fa cinc anys també era dilluns. Els dilluns són fatídics a la meva família: primer la Laura, després el Roger, finalment el Marçal. Tots van triar el dia més desgraciat de la setmana per anar-se’n. Però avui m’agradaria que en acabar d’escriure aquesta pàgina hagués estat capaç d’expressar un sentiment de serenitat, que no de resignació, d’acceptació d’una realitat incontestable, i és que cada dia me’n vaig a dormir avec ma solitude.
No obstant això, si miro enrere, a l’actualitat i al futur, tot ell fa un conjunt de pujades i baixades, de caigudes i de remuntades que puc considerar positives. És cert que va ser una pèrdua molt gran, però la vaig viure acompanyada i acompanyada m’he sentit aquests cinc anys. Hi ha hagut moments de grans emocions: il·lusió per tornar a ser àvia i, al mateix temps, la pena per no poder compartir-ho amb amb ell. Però de mica en mica les ferides van cicatritzant i encares el futur amb il·lusió.
Al recordatori que vam repartir al funeral hi havia un poema de Martí i Pol (cosa molt poc original perquè molta gent el fa servir) que en aquell moment era un desig, però que ara puc constatar que ha estat una realitat. Parlem de tu, però no pas amb pena... de les teves coses parlem, i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves... Tots aquests anys el Marçal ha estat present a les converses amb la família i els amics: el Marçal ara diria..., el Marçal ara faria..., el Marçal ara s’emprenyaria..., ui, si ho sentís el Marçal, si el Marçal aixequés el cap...!
De la mateixa manera que oblidem les coses dolentes i només recordem les bones -al menys a mi em passa això- , les coses bones d’aquests cinc anys m’estan venint a la memòria amb més força que la pena i la tristesa. I així vull continuar. Vull assaborir els petits plaers de què parlava l’altre dia, i si pot ser, també de més grans. Aquells que un cop acabat el confinament puguem tenir a l’abast, els col·lectius i els individuals. Diuen que res no serà igual, que hi haurem perdut molts llençols en aquesta bugada del coronavirus, però hem de procurar que aquests llençols siguin de llit petit i no siguin gaires.
Per acabar voldria mostrar-vos un poema de Victor Hugo que, per variar, també ensenyava als meus alumnes de Batxillerat. El va escriure per a la seva filla Léopoldine, que va morir ofegada en un accident de barca mentre navegava pel Sena amb el seu marit.
  
Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

Demà, ben d'hora, amb els camps al pic de la blancor
me n'aniré. Prou sé -oi que ho veus?- que m'esperes.
Faré via pel bosc, pel mont i pel turó
ja no puc no tenir-te de cap de les maneres.

Caminaré amb els ulls fixats en mi mateix
absent, sord en l'oïda a qualsevol brogit
sol, ignorat, capcot, corbat, les mans en feix
trist, i la llum per a mi serà una fosca nit.

No miraré ni l'or vençut del temps vespral
ni les veles d'Harfleur que fan cap a la nit
i en arribar, tindrà ta tomba el meu regal,
de grèvol un ramell i bruc verdós florit.

Del blog de Martí Duran OBITER DICTUM (vol dir Dit de passada)

Després de buscar diverses traduccions per internet, la que presento és la que més bé respecta la versificació original (he trobat veritables desastres). Ho acompanyo amb un espai musical, l’última peça que el Marçal va sentir, a l’hospital, i que vam poder sentir després tots els que érem al funeral. Es tracta de Salut d’Amour, d’Edward Elgar. Es un enregistrament que els músics del Liceu han fet durant el confinament i que és d’una gran bellesa. Tant de bo aquestes notes poguessin arribar al fons del mar, davant del Cap de Cavalleria, i amb elles els meus sentiments.

                                         















Comentaris

  1. Si el dilluns, no són bons dies, Una abraçada; però tenim dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabtes, diumenges i mols dillus que poden ser macos. Un abraçada

    ResponElimina
  2. Elisenda, que interessant tot.....gracies per existir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...