LES DEIXALLES DEL CONFINAMENT

Fa uns quinze dies vaig sortir a comprar. Era dissabte al mati, cap a les dotze. El temps era molt assolellat i la temperatura, agradable. Al súper hi havia una cua considerable que no avançava ni per casualitat. Mentre m’esperava vaig donar un cop d’ull al meu voltant i vaig veure una finestra oberta i un peu que sortia. Des del carrer no es veia res més, però vaig pensar que darrere d’aquell peu hi deuria haver algú prenent el sol. Vaig fer una foto i la vaig penjar a Instagram. Soc una usuària molt recent i inexperta d’aquesta aplicació, no sé ben bé què s’hi penja ni què s’hi diu, jo només hi poso les fotos que m’han cridat l’atenció (encara que no siguin meves) o les que he fet de coses que també m’han cridat l’atenció. I aquí teniu la primera, la del peu sortint per la finestra.

Han passat quinze dies i ara ja podem sortir al carrer a passejar. Avui surto i encara no havia caminat 100 metres em trobo en el sot d’un arbre una bossa de plàstic que pel que sembla havia contingut un grapat de bombetes al·lògenes, ja que estan totes escampades al seu voltant.

Me les miro bé, observo que algunes estan fora de la capsa, i que d’altres deuen estar encara a dintre. Quina mena d’abandó és aquest? Algú les ha comprat i després no li han agradat? O potser algú les hi ha robat a un altre pensant-se que era menjar o cosa d’interès i quan ha vist el que era ho ha llençat allà? Li han caigut a algú i amb la por del contagi no s’ha atrevit a recollir-les? No m’he esperat per saber com acabaven.

Continuo caminant Travessera enllà i arribo a la Diagonal. Aquí els residus ja són una mica més lògics. Primer, gran quantitat de restes de boles dels plàtans, desfetes i acumulades contra les voreres, contra les rodes dels cotxes que fa dies que no es mouen, contra les potes dels bancs, contra les escales dels edificis... Les brigades de neteja prioritzen les zones de risc i desatenen els aspectes secundaris, i fan bé.

Més enllà la cosa ja no és tan natural. Un guant de làtex de color negre, al mig del carrer. A qui li ha caigut o qui l’ha llençat? Hi ha papereres a prop, però algú no les ha vist. Més endavant trobo un altre guant de làtex, aquest de color blau. 

Un de sol, deu ser també d’algú que només té una mà. Què hi farem! Em venen ganes de recollir-lo i llençar-lo a la paperera, però aleshores hauria de treure el gel hidroalcohòlic que porto a la butxaca per fer una bona desinfecció; passo de tot i continuo caminant.

Més endavant la cosa es complica amb una mascareta al mig d’un parterre, sola i abandonada per algú que es va cansar de respirar amb un obstacle al davant del nas. Això ja comença a preocupar una mica perquè potser els guants els van caure de la butxaca sense adonar-se’n, però la mascareta... fa pinta d’haver estat llençada expressament.

Ja he fet els meus quilòmetres i torno cap a casa. A Francesc Macià, davant del Sándor,  un guant de plàstic dels que donen al súper està ballant tot sol una dansa diabòlica, empès pel vent que bufa lleuger en aquell moment. Intento fer-li una foto però s’enfila i cau, s’enfila i cau, no hi ha manera. Per un moment sembla que s’aturi en l’aire sense bellugar-se, i disparo. El resultat no és gaire aconseguit! 

A totes aquestes deixalles també s'hi ha d'afegir una caca de gos que algú ha deixat allà com a testimoni del seu rebot contra el confinament. Només que els altres no en tenim cap culpa, i una mica de consideració seria ben agraïda. No s'hi trobaven gaires caques per aquest carrer, sovint es veien persones amb el gos i la bossa de plàstic per recollir-les. Però amb la crisi sanitària tot s'ha capgirat i potser els hàbits d'abans no es veuen tan prioritaris. Esperem pel bé del veïnat que els amos dels gossos facin examen de consciència i actuïn en conseqüència!

I finalment, en una cantonada que fa una entradeta entre una oficina bancària i el carrer Tuset veig, ara sí, una dansa indiscutible executada per un aplec de guants de plàstic que es deuen haver escapat de la paperera d’algun comerç o oficina. L’escampall és considerable. Passa un matrimoni vellet, protegit amb mascaretes i guants, i comenten: sembla mentida com és la gent de bruta... Segurament ha estat un descuit del que havia de vetllar perquè els guants, un cop usats, quedessin al fons d’una paperera, no a la superfície i que se’ls pogués endur el vent...

Continuo cap a casa i ja no trobo més brutícia. Uf! Quin consol!

Esperem que la gent, un cop vagi entrant en fases més avançades del desconfinament, també vagi avançant en el seu civisme, de manera que això que jo he trobat avui acabi sent una anècdota d’un dia i no un hàbit recurrent.