Passa al contingut principal

ELS SOMNIS DELS ALTRES


He sentit a la ràdio i a la tele que durant aquests dies de confinament molta gent s’ho ha passat malament sense haver tingut defuncions a la família ni tan sols contagiats. Només l’estrès de no poder fer una vida normal, o la por del contagi, els ha empès cap al nerviosisme i la irritabilitat. D’altres, menys afortunats, sense haver patit tampoc cap baixa, han perdut la feina o han vist alterats els seus ingressos de manera notable i, per tant, l’angoixa s’ha apoderat d’ells davant la incertesa de com arribar a final de mes o fins i tot més enllà. Aquests estats d’ànim alterats fan que no dormin bé, que no puguin conciliar el son o que es despertin a mitja nit diverses vegades, i que quan aconsegueixen dormir, no els somnis sinó els malsons siguin els protagonistes d’aquelles estones de pau.

Durant la nit ens visiten molts fantasmes, a vegades bons, a vegades dolents. No som amos del nostre subconscient i no li podem demanar que ens ofereixi un somni al nostre gust. Quan somiem, si l’endemà recordem bé el que hem somiat i som capaços de verbalitzar-ho, podem descobrir alguns elements que ens han ajudat en l’elaboració, com un decorat, un personatge, un objecte, alguna cosa que hem vist o sentit durant el dia. Però el significat del somni se’ns escapa. Potser és fàcil interpretar que trobes a faltar una persona que has perdut recentment si a la nit, en el somni, torna a casa i fa vida normal amb tu. I tu saps que ha tornat del més enllà però no li fas preguntes de l’estil què hi ha a l’altra banda? Continues la vida amb ell com si fos el més normal del món. Després quan et despertes i t’adones de la realitat penses: és clar, el trobo a faltar.
Diem que tenim somnis surrealistes perquè no sabem lligar cada un dels quadres que hi apareixen, com si fos una pel·lícula en què el muntador s’hagués tornat boig i hagués enllaçat tots els plans a la babalà. No sabem on som, ni qui són els personatges, ni quina és l’acció, i ens despertem dient: avui he somiat una cosa més rara...
Diuen que hi ha coses que tothom ha somiat, per exemple, que et cauen les dents, que voles, que caus per un precipici i no et fas mal, que algú et persegueix, que no pots entrar o sortir d’un lloc... No sé si hi ha una explicació igual per a tothom o si per a cadascú el significat és diferent. I després hi ha els teus somnis recurrents, aquells que,  amb lleugeres modificacions, portes somiant des de fa anys: que tens una bola de xiclet dins de la boca i no te la pots treure, vinga a estirar i estirar i el xiclet no s’acaba mai. Que t’estàs morint de calor i no et pots dutxar perquè mai acabes de treure’t la roba que portes. Que la porta de la casa on vivies de petita no es pot tancar per més que ho intentis, sempre queda oberta. Que és urgent, qüestió de vida o mort, que telefonis a algú i no hi ha manera de marcar el número de telèfon. Aquest darrer és tan antic que les primeres vegades el telèfon tenia dial, d’aquells que hi posaves el dit i giraves. Però sempre passaves de llarg, no hi havia fre, i per tant el número marcat era qualsevol cosa. Però amb les noves tecnologies els telèfons han canviat i ara, en les últimes versions del somni, es tracta d’un telèfon mòbil que no es deixa manipular i no hi ha mai manera de marcar el número correcte.
El somni del telèfon té tantes versions diferents i és tan antic quer fins i tot va servir com a redacció a l’examen del First Certificate en què demanaven una composició sobre un fet angoixant o oníric. La redacció va obtenir molt bona nota.
Tornant als somnis del confinament, els primers dies, quan encara no havia decidit crear aquest blog, en vaig tenir un de molt clar, en el sentit que podia explicar tot el que hi passava de manera bastant narrativa, és a dir, les accions s’enllaçaven les unes amb les altres de manera lògica, sense que això volgués dir que fossin lògiques. Quan em vaig despertar vaig córrer a prendre notes per escriure’l més tard, i ho vaig fer. Com he dit, era al començament del confinament, quan havíem d’establir unes rutines i uns hàbits de compra i emmagatzematge d’aliments que m’eren bastant alienes. L’acció passava en un supermercat subterrani de la plaça Universitat, que com tothom sap, no existeix. Els fets eren una compra massiva de menjar enllaunat i el desenllaç era que havia sortit sense pagar i a més no trobava el cotxe. La història que vaig escriure aquell dia era divertida perquè en aquell moment ens pensàvem que això del confinament duraria poc. Amb la perspectiva d’ara no té cap gràcia perquè les circumstàncies han canviat i ara ens preocupa més com serà el desconfinament i aquesta nova normalitat de què ens parlen i amb la qual ens amenacen.
Podríem parlar també d’aquells altres somnis que fem amb els ulls oberts, aquelles coses que ens imaginem que podrem obtenir, o que hi podem aspirar perquè ens ho mereixem. També entre aquests n’hi deu haver que són compartits per tothom, uns altres de personals però recurrents, i uns altres que només gosem tenir-los una vegada i els hem de descartar per impossibles. I entremig de tots aquests somnis ens anem marcant un camí que procurem acceptar tal com vingui, apartant el que no ens sembla just, assumint el que no podem canviar, lluitant perquè algun es faci realitat.
Tot el que acabo d’explicar m’ha vingut al cap quan m’he adonat que això dels somnis és una cosa molt personal. Et ve de gust explicar el que has somiat perquè et sembla que és genial, ocurrent, divertit, tristíssim, angoixant, etc. Però és extremadament avorrit escoltar els somnis dels altres, que t’atabalin amb explicacions que ni ells mateixos entenen (igual que quan tu expliques els teus), que has d’escoltar per educació o per poder consolar el pobre que els ha tingut... En fi, que us he tingut fins al final parlant de coses que potser no us interessen gens. Aquestes nits d’insomni i de malsons que he sentit a la radio són les que m’hi han fet pensar. Demano excuses si he abusat de la vostra atenció!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...