DOS DE MAIG, El millor dia de la meva vida

Avui és dos de maig, una data que no passa desapercebuda en el calendari espanyol. Des de molt petita recordo que ja se celebrava donant festa als treballadors i es marcava al calendari com a Fiesta Nacional. En aquells moments la classe obrera no estava per reivindicar res el primer de maig, desarticulada i oprimida com es trobava després de la guerra civil. En canvi, celebrar el gloriós aixecament del poble de Madrid contra la invasió napoleònica donava molta moral. Més endavant, suposo que per la impossibilitat dels governs franquistes de frenar el moviment obrer, es va declarar festa el dia 1 de maig, amb el nom de San José Obrero. Així els treballadors deixaven de donar la murga amb la celebració i, a més, podien gaudir d’unes corrides de toros de primera categoria el dia 30 d’abril a la tarda. A partir d’aquell moment el 2 de maig ja no era festa.

Però tot això que explico només és per posar-vos en antecedents del que ha significat per a mi el dia 2 de maig al llarg de la meva vida. Alguns direu que hi ha més coses, però no les explicaré fins al final, perquè avui, de veritat de veritat, el que celebro és la possibilitat de sortir al carrer i passejar.

Dit això, ara venen les coses negatives. Després d’un estira i arronsa durant la setmana sobre qui podria sortir, a quina hora, per quins llocs, quanta estona, etc..., tenim unes directrius semi-clares. Per exemple, si tens més de 70 anys però vols anar a caminar de pressa, no a passejar com una iaia sinó a caminar rapidet, a quina hora has de sortir? Si surts de 10 a 12 ensopegues amb totes les cadires de rodes i els taca-taca. Si surts de 6 a 10 i no corres, no estàs fent esport i com que en tens més de 70, multa (si et pesquen). Si per casualitat el teu aspecte no és el d’una iaiona, et pots arriscar, però si t’enganxen i et posen la multa, com ho expliques a la família?

Darrere d’aquest dilema hi ha un tema de fons: l’edat del DNI i l’edat mental. Què passa si les estadístiques et situen en una franja d’edat en què tot són “debilitats” i tu et situes dues franges més avall, on se suposa que la gent és neta, lliure, desvetllada i feliç? No és cap novetat que des de fa anys els jubilats tenen i gaudeixen d’una gran quantitat d’opcions de salut i lleure que abans no existien. Quantes vegades no hem sentit dir a una jubilada (ells són més sedentaris) “no tinc temps per a res”? I és que no paren: piscina, estiraments, dansa, ioga, country, cursos, xerrades, hores al casal, els néts... Es vol que el jubilat es mantingui en forma, físicament i intel·lectualment, se l’anima a què surti, camini, no s’abandoni, el moviment es bo per a la circulació... Però quan arriba la pandèmia se’ls posa a tots al mateix paner, a partir de 70 són un risc per a la resta. I ja no parlem de la polèmica sobre el dret a un respirador o a una plaça a l’UCI perquè em sembla repugnant.

Davant d’aquesta situació, jo, que estava tan contenta, em començo a rebotar. I penso: sortiré de 6 a 10 a córrer una mica, de 10 a 12 a caminar, de 12 a 14 al súper, i a les franges de la tarda, tornem-hi. Demanaré hora a la perruqueria, a la ferreteria, a Ribes & Casals, a la sabateria Camper, i així anar fent.  I em deixaré el telèfon a casa perquè no sàpiguen d’on he sortit i quants quilòmetres he fet. Però no! Si et pesquen sense telèfon també et multen.

He llegit en un article d’Ignacio Ramonet (La pandemia y el sistema-mundo) que hi ha una quantitat inimaginable de sistemes i aplicacions que s’estan posant en marxa per tenir-nos controlats en tot moment a través dels mòbils i tots ells amb l’excusa de frenar l’extensió de la malaltia. Ja sabem que estem controlats, jo rebo cada mes un informe de google que em diu on he estat (per si un cas no me’n recordo, suposo que ja sap que tinc una edat susceptible de patir demència senil). I fins ara em feia gràcia perquè també diu quants quilòmetres has fet, quants països has visitat, si és per primera vegada, bla, bla, bla. No tinc res a amagar, ni on he anat ni a qui he visitat, ni a quantes botigues he entrat, però ara ja començo a recelar. I amb aquest recel amago un brot d’insolidaritat. Ja no miro pel meu voltant, que em comença a importar un rave, sinó que només em preocupa el meu benestar, i el de la meva família i amics, per descomptat; però la resta, que els bombin! Començo a entreveure que la distopia de la sèrie de la BBC Years and years (HBO, 2019) no és tan distòpica i que en un tres i no res tots nosaltres estarem digitalitzats, no a a través d’un mòbil que no podem abandonar ni per anar al lavabo, sinó directament a través de les nostres venes i nervis.

I arribant a qui, què? Doncs com sempre, em surt la vena racional, la vena de bona persona, la vena dels principis revolucionaris de llibertat i fraternitat (la igualtat la deixarem per a un altre món) que crec que em dominen i dic: no et rebotis, sigues dòcil, ho fan pel teu bé, no et saltis les normes... Ja aniràs a veure el mar quan puguis caminar 5 km, ja aniràs a abraçar els néts quan els seus pares no pateixin, ja criticaràs els governants quan tot s’hagi acabat i hi hagi la possibilitat de fer una crítica reconstructiva, no demolidora. I ara sí, ara surto a caminar. Són les 10, ja porto les bambes i la motxilleta amb aigua, el mòbil, els kleenex  i les claus. També la mascareta i els guants per si he de tocar alguna cosa.

Quan torni de caminar m’asseuré a taula i em serviré un àpat una mica especial. No ho acompanyaré amb cava perquè una ampolla per a mi sola seria molt temerari, però amb un bon vi, sí. I després un pastís individual amb una espelma, per celebrar el primer dia de desescalada i també EL MEU ANIVERSARI!

ESTEU TOTS CONVIDATS!!!