LA LLIBERTAT ALTRA VEGADA

Ja estem acabant la tercera setmana de confinament i no podem dir que les coses hagin millorat gaire. Des del punt de vista de la pandèmia, sembla que la malaltia va fent el seu curs. No veiem encara quan arribarà aquest “pico” que tothom està esperant amb candeletes, com si fos la dosi anhelada pel ionqui per retornar a l’estat d’estupor que l’aïlla dels seus turments. Ens comparem amb la Xina, amb Itàlia, amb altres països de la UE, i no podem dir que en sortim ben parats. Tampoc especialment malament, vist que fins i tot aquells països que teníem com a capdavanters de l’estat del benestar estan tenint problemes per gestionar la crisi. No diré res de nou si afirmo que ningú s’esperava una pandèmia com aquesta i que ningú estava preparat per afrontar-la. M’arriben vídeos on gent preparada (Bill Gates, en aquest cas) ja avisava el 2015 que el perill per al món actual no era una guerra nuclear, sinó l’escampall de mortaldat que podia fer un virus incontrolat. I no en vam fer cas. Altres científics i pensadors han reflexionat sobre aquest tema i, per exemple, sobre la necessitat d’invertir més diners i esforços en la recerca científica que en la investigació sobre armes més mortíferes o enginys per defensar-se’n. Em ve al cap el mite de Cassandra, filla de Príam i Hècuba, reis de Troia. Segons la mitologia clàssica, Apol·lo es va enamorar d’ella i li va oferir el do d’endevinar l’avenir a canvi de posseir-la. Cassandra va acceptar, i un cop mestressa de l’art d’endevinar, va rebutjar Apol·lo que, enfurismat, no li va retirar el do que li havia atorgat, però sí el de la persuasió: Cassandra podria endevinar el futur però ningú no la creuria. I així va ser com va preveure la caiguda de Troia el dia que els troians van trobar abandonat a les portes de la ciutat un gran cavall de fusta que l’astut Ulisses havia ideat per tal de poder entrar dins la ciutat i vèncer-la des de l’interior. De res no van servir els advertiments de Cassandra. Els troians, curiosos, van acollir el cavall portes endins, i com ja sabeu, els grecs van acabar saquejant la ciutat, aniquilant els troians i recuperant Helena, que és pel que hi havien anat.

Doncs bé, ara ens trobem en una situació semblant. Estem al mig del saqueig de Troia, les veiem venir per totes bandes i comencem a buscar a les hemeroteques tots els documents que ja alertaven d’això. Fulanet deia, l’altre ja va advertir, aquell de més enllà ja va posar el dit a la llaga, etc. Però de moment encara no he vist cap governant, cap president de multinacional, cap directiu de banc del món mundial que hagi donat un cop de puny sobre la taula i hagi dit PROU! La situació econòmica és desastrosa, tan a casa nostra com arreu; davant la possibilitat d’un tercer confinament ja s’alcen veus en contra de la prohibició de treballar en altres sectors que no siguin els estrictament necessaris. Portem prop de 600.000 llocs de treball destruïts, que no serà fàcil tornar a crear un cop s’acabi la pandèmia. I no obstant això, estem completament convençuts que només el confinament pot evitar la proliferació dels contagis. És en aquest punt quan els espavilats de tota mena aboquen a les xarxes els seus punts de vista sobre tot el que s’està fent malament i que ells saben del cert com es podria fer millor. De cop i volta es té una necessitat de culpar els governants, siguin del color que siguin, per treure’s la responsabilitat de sobre i poder sentir-se millor. Hi ha algun trastorn descrit que consisteixi en espolsar-se les culpes? Segur que els psicòlegs ens ho podrien dir. La culpa sempre és de l’altre. I dic això perquè penso que ho estan fent bé? No. Ho dic perquè em sembla que en una situació de crisi profunda i de dimensions encara desconegudes no serveix per a res culpar els que tenen l’obligació de treure’ns-en. He sentit Pedro Sánchez i altres membres del seu govern demanar excuses per aquelles coses que no estaven fent prou bé; he sentit Quim Torra excusar-se davant els periodistes per tots els errors que ha comès el govern amb el tema dels malalts de les residències d’avis. És molt fàcil mirar-se els toros des de la barrera i treure el mocador verd perquè tornin el toro al corral. Ja sé que moltes crítiques venen de persones que estan al peu del canó i veuen les coses com estan anat de malament: que si falten equips de protecció, que si hi ha descoordinació, que si hi ha picaresca en el confinament, etc... Segurament tot és veritat, i les crítiques són fonamentades, però som més feliços despotricant que pensant en l’actitud abnegada del personal sanitari, dels transportistes, dels venedors, de les forces de seguretat? A mi no m’ho sembla.

Per aquest motiu crec que el que caldria fer ara és començar a pensar en l’endemà de la crisi i veure què és el que com a ciutadans lliures hem d’esperar, reclamar o exigir als nostres governants. Hem vist als diaris com aquesta pandèmia està afectant a tots els països del món. Avui crec que en quedaven 10 de no afectats. Però no tots estan reaccionant de la mateixa manera. Hi ha països, com Turquia, que tot i que figura que són democràcies, han aprofitat per endurir les condicions dels ciutadans. Potser els ciutadans ho accepten, de moment, però fins quan durarà i en quin moment els ciutadans diran prou? Ja des del primer moment em va semblar important reflexionar sobre la dicotomia llibertat/seguretat. Fa tres setmanes la majoria de la població hauria posat el crit al cel si li haguessin dit que li posarien una multa per anar-se’n a passar el cap de setmana a la Costa Brava. Avui, quasi que estem esperant a veure a qui enxampen per poder-nos dir a nosaltres mateixos que som ciutadans exemplars. Fins on estem disposats a acceptar que  limitin la nostra llibertat?

Acabaré amb unes paraules que Antoni Puigvert deia a La Vanguardia del 30 de març.

“La renúncia a la llibertat personal en benefici del comú podria ser un acte de generositat racional, una demostració d’ autodomini i, per tant, de maduresa. Però tinc la impressió que el que creix és la covardia cívica: una cessió de sobirania personal a l’Estat omnipotent. Una infantilització del ciutadà adult, que renuncia a la llibertat a canvi de protecció.”