Passa al contingut principal

DIUMENGE DE RAMS


Avui és diumenge de Rams, i segons l’agenda del meu telèfon, sóc a Menorca des de dijous. Concretament, estic fent una visita guiada al jaciment de Torre Llafuda, organitzada per Menorca Talaiòtica, aquesta plataforma que lluita perquè la cultura talaiòtica sigui reconeguda per la UNESCO com a patrimoni cultural de la Humanitat.
Miro al meu voltant i no veig talaiots, ni uastres, ni vaques. Tampoc no sento la tramuntana, ni veig el mar allà lluny, darrere d’uns turons. Potser hauré de ser realista i veure les coses tal com són. M’encanta una de les divises més surrealistes i absurdes del maig del 68, per més que en aquell moment la feia meva: “Je prends mes désirs pour des réalités car je crois à la réalité de mes désirs!” Anem bé! Si avui prenc els meus desitjos per realitats m’enduré una bona patacada! Aleshores m’adapto i començo a gaudir de les petites cosetes que en un pis de Barcelona et poden fer el dia menys trist. Una estoneta prenent el sol, un aperitiu i conversa a distància amb els veïns, altra cop la barbacoa de la setmana passada, i el silenci total al carrer. Tant, que en una terrassa de l’altra banda de la Travessera algú ha engegat l’aparell de música i està sonant a tot drap Johnny be good! Gou joni gou gou gou, gou joni gou gou gou, gou joni gou gou gou, joni bi gut! (Així sona!). El sento com si el tingués al costat. Estic temptada d’anar a buscar l’escombra i marcar-me un rock!
També hi ha hagut el plaer de les converses amb amics a través de Skype (m’he tornat una experta), les experiències culinàries a distància dels meus néts (pizza, merengues...), la lectura d’articles interessants als diaris, i sobre tot, la nostàlgia del diumenge de Rams de la nostra infància. Sense saber com, i tenint en compte que ningú del meu entorn és creient, han començat a aflorar per whatsapp fotografies de quan érem petits amb les nostres palmes i els nostres palmons. Tal dia com avui estrenàvem la roba d’estiu, vestidet blanc, sabates blanques, torereta blanca. Era igual que el diumenge de Rams caigués al març o a l’abril, no recordo que mai m’hagués queixat de fred. Era tal la il·lusió que ens feia estrenar roba nova que podíem resistir tots els inconvenients. Les palmes anaven decorades amb penjolls diversos, alguns fets de sucre, blanc i rosa, que després ens menjàvem en arribar a casa. Què celebràvem? No ho sé, alguna cosa relacionada amb l’entrada de Jesús a Jerusalem, però no quedava gaire clar.


La Palma al 1950


Avui és un diumenge de Rams diferent, trist, perquè ens falten totes aquelles coses de què hem gaudit en altres moments. Però els que estem confinats i no tenim contacte amb ningú contagiat no devem ser gaire conscients del desastre que ens envolta; de les hores interminables de treball per als sanitaris, de la tristesa dels que perden familiars o amics, dels que volent ajudar es troben faltats del material necessari per a una bona prevenció... Només ens queda seguir esperant que el virus no ens atrapi, que puguem conservar familiars i amics i que el proper diumenge de Rams, amb palmes o sense, el puguem celebrar amb totes les persones que estimem.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...
4 comentaris
Més informació

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...
4 comentaris
Més informació