MATAR EL PARE

 

No pretenc, amb aquest títol, encetar una història de crims, al contrari. El títol és potent perquè pretenc cridar l’atenció, com a filla, sobre el paper dels pares, dels pares homes. De què m’ha vingut aquesta idea i per què tinc pressa per desenvolupar-la? Tot ve d’un llibre que es va presentar a la llibreria Ona dilluns 11 de març. T’estimo com la sal. Quin títol més estrany! I què vol dir? No ho penso explicar perquè vull que almenys totes les dones que seguiu el blog l’aneu a comprar i el llegiu. I tinc pressa perquè no vull que se me’n vagin del cap totes les emocions, records, vivències, sentiments que m’hi van passar mentre sentia les explicacions de la presentadora i de les quinze altres escriptores que són les autores del llibre i que també van parlar a la presentació.

En plenes vacances de Setmana Santa jo seré fora de Barcelona, però vull deixar el blog servit amb les meves ocurrències durant els dies que estigui absent, de manera que ho preparo amb temps. Aquest article sortirà el 31 de març, però l’estic escrivint el 12, l’endemà de la presentació. Tinc pressa per fer-ho, ja he dit per què, no vull que em marxin de dins aquest cúmul d’idees sorprenents i noves que se m’hi ha acumulat des del moment que vaig sentir quin era l’objectiu del llibre T’estimo com la sal. Mireu la foto de la portada i el subtítol explicatiu: Les filles parlen del pare.

De què va T’estimo com la sal? És un projecte de Carme Junyent que malauradament no va poder dur a terme abans de morir i el va continuar Simona Skrabec. Inspirada en el llibre Fathers: Reflections by Daughters, de l’editorial britànica Virago (1983), Carme Junyent va tenir la idea de fer un llibre semblant demanant a un seguit d’escriptores catalanes, de menys de trenta anys a més de setanta, tal com ella diu, per tal que pensessin una narració a partir de la figura del pare. Les va reunir i els va explicar el projecte. El primer que li van preguntar va ser: ha de ser real o pot ser ficció? La resposta és que podia ser com volguessin. El llibre consta de 19 relats i un conte. El conte és el que dona origen al títol, un conte tradicional en moltes llengües i cultures.

Quan vaig sentir l’explicació de la presentadora el primer que vaig fer va ser fer-me a mi la pregunta: si haguessis d’escriure sobre el teu pare, com ho faries? Des de la realitat? Des de la ficció? La idea de Carme Junyent, com sembla que és també la d’Ursula Owen, editora de Fathers..., és la constatació que ni en la mitologia clàssica, ni a la Bíblia, ni a les cròniques de successos es donen casos de filles que hagin matat el pare. Sí que hi ha dones homicides, però mai maten el pare. Tampoc es dona en la literatura o el cinema el cas de matar el pare de manera simbòlica per part d’una filla, mentre que és un tema recurrent en els fills, per la necessitat que tenen, segons diuen, de reafirmar-se davant del seu progenitor, de tenir una vida autònoma, de passar a ocupar el lloc patriarcal dins la família. Però les filles, no.

Quinze de les autores van tenir ocasió de parlar de com havien afrontat elles el repte de parlar del pare i del tema de “matar el pare”. I més d’una va dir: el meu pare era, o és, una bona persona, de cap manera puc imaginar-me una història on el mato, encara que sigui metafòricament. Pel que em va semblar, moltes van optar per la ficció. No ho puc assegurar perquè encara no he pogut llegir tot el llibre, l’estic començant.

A mesura que les escriptores anaven exposant els seus arguments i les seves vivències durant el procés de creació del llibre, jo anava portant a la memòria un munt de records relacionats amb el meu pare, aquella figura llunyana que un dia em va abandonar sense avisar-me, quan encara li podrien haver quedat uns quants anys de vida. Com era el meu pare? Era una bona persona? M’estimava? Em valorava? Estava orgullós de mi? M’hi assemblo?

Sempre m’ha semblat que jutjar la vida dels pares, del pare i de la mare, era una cosa que no havia de fer. Probablement el pare va fer molts disbarats, empès per unes fantasies i unes idees que el portaven a tirar pel camí que més satisfaccions li produïa, sense pensar què deixava enrere. I jo? No he fet això també més d’una vegada? ¿Per què, malgrat haver rebut més d’un clatellot, sovint injustificat, no li guardo el més mínim rancor? Segurament perquè les vegades que m’he sentit valorada han bastat per compensar les bufetades. Una vegada el van convidar a participar en un simpòsium sobre Vercors i em va donar el text de la seva ponència perquè li traduís al francès. Quan el va llegir es va quedar meravellat de la qualitat de la traducció, em va felicitar, i jo, més estarrufada que un gall de sentir-me tan valorada. No he tingut mai la sensació que jo no responia a les seves expectatives. Si només em venen al cap els records de les coses bones que vam compartir, com podria fer un text sobre “matar el pare”?

Probablement ja sabeu que el pare se’n va anar a treballar a Madrid quan jo tenia catorze anys, i durant tres estius consecutius jo hi vaig anar a passar aquells mesos. Teníem unes rutines, uns restaurants habituals, uns menús que es repetien... Recentment he estat a Madrid diverses vegades i he intentat retrobar alguns dels indrets que freqüentàvem: la pensió de Ventura de la Vega, el Monterrubio a Bravo Murillo, l’Edelweiss al carrer Jovellanos... Em falta el piset del carrer Galileo, o l’àtic de Marqués de Zafra... Algun dia m’hi hauré d’acostar.

El pare va tornar a Catalunya casat amb una altra senyora. Es va instal·lar en un mas prop de Susqueda i jo el vaig anar a veure sovint, hi vaig portar les filles, les seves netes, a qui estimava profundament. Vivia per a l’escriptura, articles per al diari de Girona, novel·les, traduccions. I no estic fent el mateix jo, ara, pretenent ser “escriptora”? I la veritat és que m’hi estic comparant constantment, i penso: si jo considerava que algunes de les coses que ell escrivia eren de poca qualitat o poc interès, no serà que el que estic fent jo és igualment dolent i només té interès per a mi o per al grupet reduït d’amics?

Torno a la pregunta que em vaig fer al començament de l’acte de presentació: com ho faria jo si hagués de parlar del meu pare? Destacaria la seva tendència a inventar-se coses, com per exemple que vèiem un llop a Montserrat quan no n’hi havia cap? O que va anar a la Xina a buscar uns pandes per al zoo de la Casa de Campo? O destacaria el seu vessant d’encantador de serps que li va permetre ser amic de totes les actrius que corrien per Madrid, gràcies a la seva amistat amb la Núria Espert? La Julieta Serrano, l’Alicia Hermida, la Berta Riaza... També podria destacar el seu mal geni quan se li duia la contrària, o quan no el deixàvem treballar i ens tirava els diccionaris pel cap. Però en cap moment passaria a l’acció homicida d’eliminar-lo, de cap manera. I potser la raó no és altra que la que ja s’exposa al llibre mencionat, que les filles ens veiem representades en el nostre pare, som part d’ell, que no ens podem estimar si no l’estimem a ell. Segons l’activista feminista bell hooks (així, en minúscules), parlant del seu pare diu: “comprenent-lo, em comprenc més a mi mateixa. Per afirmar el meu poder com a dona, l’haig d’afirmar a ell. Formem part l’un de l’altre”.

Una altra explicació plausible del perquè no hi ha models de filles parricides ni a la literatura, ni a la mitologia i ni tan sols a les cròniques de successos és que “això passava per obra del domini masculí, i que aquesta mena d’històries els homes, que eren els que escrivien la història i les històries, no la volien saber i, per tant, no existia” segons paraules de Sara Maitland recollides al llibre. Vol dir això que sí que s’han donat casos però que el domini del patriarcat ha fet que ningú no els hagi recollit per a la posteritat? Vol dir que les filles tenen tanta necessitat de “matar el pare” per reafirmar-se com sembla que tenen els fills? Ho sabré quan hagi acabat el llibre i hagi pogut jutjar de quina manera cada una de les narradores enfoca la seva relació amb el pare.

Jo no soc capaç de parlar del pare amb distanciament. Anècdotes, moltes. Anàlisi en profunditat, cap ni una, no puc, és com si em veiés a mi mateixa. Per això em va semblar tan apassionant, des del primer moment, el projecte que Carme Junyent havia proposat a aquestes escriptores que ara ens ofereixen els seus pensaments, les seves reflexions, els seus pros i contres sobre la figura del pare. Estic delerosa per llegir com se n’han sortit, si han entrat a fons en el tema o han sortit per la tangent de la ficció, o si tot i això, la ficció els ha servit de metàfora per parlar d’una relació que tant pot ser apaivagadora com convulsa, tranquil·la com violenta, però mai indiferent.

Crec que aquest llibre serà un punt de referència en la literatura diguem-ne “feminista”, i ho poso entre cometes perquè ja sabeu que a mi això del feminisme no em motiva especialment. Però aquest llibre sí, perquè reflexiona i ofereix diferents models d’acostament al pare sense forçosament considerar-lo el culpable de tots els mals de les dones, el patriarca que ens impedeix la nostra plenitud, el déu castrador que hem de matar si volem ser nosaltres mateixes. I també agradarà als homes, especialment als que tenen filles.