Passa al contingut principal

JO TAMBÉ VULL PERCEBES

 


Décidément, que diuen els francesos quan expressen una conclusió incontrovertible, a Barcelona, per més esforços que fem, mai no arribarem a posar-nos al nivell de Madrid. Ara mateix a mi m’està agafant una ràbia terrible perquè veig que, efectivament, som uns provincians. No ens sabem manegar en ambients distingits i acabem fent sempre les coses com uns aficionats. Això és perquè no llegim prou novel·les de John Le Carré i anem amb aquesta suficiència que ens pensem que els catalans som collonuts (ho deia el meu pare i el seu amic Albert Closas) i després passa el que passa, que a Madrid ens passen la mà per la cara alegrement!

A veure si no tinc raó. Quan a Barcelona es tractava d’espiar i conspirar per lluitar contra el moviment independentista i contra tot el que fes olor de catalanisme, els agents secrets catalans es van reunir en un restaurant d’allò més modest al carrer d’Aribau, La Camarga, en un reservat que hi podria haver anat jo amb els meus nets el dia del meu aniversari, i amb el més pur estil Mortadelo i Filemó, van posar un micròfon dins d’un florero per tal que l’Alicia Sánchez Camacho i la seva interlocutora poguessin deixar constància per a la posteritat d’unes converses sobre temes  interessantíssims, com ara la competència en la manera de cardar del fill de Jordi Pujol, entre d’altres.

A mi, que ja sabeu que la política no m’interessa i no en parlo mai, el software de l’espionatge m’interessa més aviat poc. No tinc res a amagar ni m’interessen les intimitats dels altres, ni del Koldo en qüestió ni de la Letizia, per anomenar els que ara estan de moda. El que sí que m’interessa és el hardware, el maquinari, el lloc on es produeixen les trobades i l’intercanvi de secrets, o de xantatges, o de pressions, o de corrupteles diverses... i aquí és on hem d’admetre que Madrid ens guanya per golejada. Que no se’n van a Casa Lucio, o al Lhardy, que se’n van a les marisqueries!!! Es pot ser més hortera? Quina aurèola glamurosa tenen les marisqueries per als madrilenys que les trien per trobar-s’hi cada vegada que han de fer un acte de corrupció? De debò que ho consideren el súmmum del luxe i del bon gust?

A Barcelona ho tenim malament, només tenim una marisqueria a l’altura de les que sembla ser que tenen a Madrid a dotzenes, que és el Botafumeiro. A menys de cinc minuts de casa meva, hi passo sovint pel davant i tinc el goig de veure qui s’hi atura, de quina mena de cotxe baixen, com van vestits/vestides i la pinta que tenen. Sense comentaris. És un restaurant que atrau els nous rics i els horteres com a mosques la mel, tot i que he de reconèixer que té fama de servir bon material. Durant el Mobile World Congress, aquest esdeveniment que sí que posa Barcelona al mapa de les ciutats més interessants del món, les reserves estan exhaurides des de mesos abans perquè tots els millonetis de les empreses mundials han d’anar a tastar les nècores, o els percebes, o els llamàntols, o el que hi serveixin. De vegades algun diari ha publicat el preu mitjà de les factures que es paguen al Botafumeiro durant el Mobile, i són esfereïdores.

A mi, quan veig aquest panorama, m’agafa una depre, perquè m’encanten els percebes, les ostres, les gambes, però ningú no em convida a conspirar al Botafumeiro, i quan vaig a Madrid, tampoc! M’hauré de conformar amb la llagosta menorquina i les escopinyes que, la veritat, són bones de debò.

Malgrat aquesta mancança de restaurants conspiratoris, no us penseu que no tenim corrupteles al nostre territori català, tot i que a un nivell inferior, una mica d’estar per casa. I a partir d’aquí deixo de fotre-me’n de Madrid i de les seves  marisqueries per parlar d’un cas que m’ha semblat gravíssim i que ha tingut lloc a l’Institut de l’Ebre, a Tortosa. A partir d’ara parlo seriosament.

A l’Institut de secundària de l’Ebre s’ha destapat un cas de mala praxis d’una part del professorat (evidentment amb coneixement de l’equip directiu) pel que fa a les pràctiques a les empreses dels alumnes de formació professional, així com la connivència amb empreses subministradores de material per al centre que facturaven a més de tres vegades el seu valor. Quan ho vaig sentir no m’ho podia creure, perquè jo soc de les que va amb el lliri a la mà i em sembla que la gent que es dedica a l’ensenyament i a l’educació són persones decents que transmeten valors positius als seus alumnes.

Les pràctiques irregulars en aquest centre del sud de Catalunya feia més de quinze anys que duraven, des de falsejar els contractes dels alumnes en pràctiques fins a utilitzar aquests mateixos alumnes per a benefici de l’institut. Vergonyós des del punt de vista ètic i vergonyós des del punt de vista professional. Quin exemple estan donant als nois i noies que estan formant per després desenvolupar-se amb èxit en el món laboral?  Els estan formant en la tècnica del pelotazo? Ja surten preparats des de l’institut per fer trampes en la seva vida adulta.

Al llarg de la meva vida professional he estat directora en dos instituts diferents, i en d’altres he tingut càrrecs de gestió que em permetien veure de prop el funcionament de les finances del centre i enlloc, mai, he tingut el més mínim dubte que els diners que ens arribaven de la Generalitat eren administrats de la manera correcta. Recordo que una vegada, en una reunió coordinadora de centres de comarques, un director va deixar entreveure que alguna vegada havien fet una paella a compte del pressupost de l’institut, i a mi em va semblar inconcebible que es destinessin diners públics per al lleure dels professors. Una paella, no un Maserati. I no és que a l’institut de l’Ebre se sospiti que els professors s’han embutxacat diners, aparentment les trampes revertien en “benefici” de l’institut mateix, però ni les trampes ni les males praxis són tolerables en institucions que es financen amb els impostos dels ciutadans.

El departament d’Ensenyament ha obert un expedient per aclarir què ha passat a l’institut de l’Ebre. Doncs bé, quan ho sàpiga, si realment el que s’ha dit als diaris és veritat, espero que caigui tot el pes de la llei sobre els responsables, i des del meu punt de vista, aquestes persones haurien de ser suspeses de sou i feina indefinidament, almenys pel que fa a centres de titularitat pública.

Espero sincerament que aquest sigui un cas aïllat i que si per casualitat en altres centres tenen pràctiques semblants, les corregeixin immediatament abans que puguin fer més mal al prestigi de l’ensenyament públic.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...