VINT SEGONS

 

“Todo empezó por un número equivocado, el teléfono sonó tres veces en mitad de la noche y la voz al otro lado preguntó por alguien que no era él. Mucho más tarde, cuando pudo pensar en las cosas que le sucedieron, llegaría a la conclusión de que nada era real excepto el azar.”

                                                                                    Paul Auster, Ciudad de cristal

Molts dels temes que he tractat en aquest blog han estat inspirats per la casualitat. Fets que per separat no haurien cridat la meva atenció s’han donat al mateix temps i això m’ha fet reflexionar. I n’he fet un article. Amb més encert o menys, però és el que en aquell moment se m’acudia. La casualitat o l’atzar, per a mi, eren més forts que la importància del tema, i convertien els fets en categories superiors.

Sempre m’he preguntat per què dono tanta importància a l’atzar, o per què em commouen tant les casualitats. Crec que hi té bastant a veure el fet que va ser precisament una casualitat la raó per la qual vaig orientar la meva vida professional en un sentit i no en un altre. Una trobada casual a la coberta del barco tornant de Menorca un mes de maig em va suposar la meva primera feina com a professora de francès. I així va ser com vaig començar a treballar a l’Orlandai, al setembre de 1975. Si no hagués trobat l’Elena P. a la coberta del Ciudad de Cádiz (o de Ibiza?), si ella no hagués trobat el Quim F., si no haguéssim començat aquella conversa, què hauria estat de la meva vida professional? Quina feina hauria tingut? M’hauria dedicat a l’ensenyament o hauria continuat amb les traduccions? Aquí podria entrar Paul Auster agafant el personatge de l’Elisenda i fent-li viure una vida diferent. En lloc de sortir a la coberta fa que es quedi al bar i no es produeix la trobada casual. Molt propi de Paul Auster. Perquè si hi ha un escriptor que ha fet de l’atzar el tema principal de la seva obra és precisament ell.

Quan el diumenge al vespre vam saber que un tren d’alta velocitat que anava de Màlaga a Madrid havia descarrilat tots ens vam quedar molt afectats. Al començament semblava que els morts eren de l’Iryo, però després ja ens van informar que els vagons descarrilats havien provocat l’impacte d’un Alvia que anava de Madrid a Huelva.  De tots els trams de via d’alta velocitat que devien estar ocupats en aquell moment, l’atzar havia fet que dos estiguessin al mateix lloc al mateix moment. I era un moment tràgic. L’espectacle era dantesc.

L’endemà, amb més dades publicades, vam saber que només vint segons havien separat l’accident del primer de l’impacte del segon (després han dit que són nou). Vint segons. Només que el tren Alvia hagués sortit amb una mica de retard, o que el maquinista hagués afluixat la velocitat per qualsevol motiu, aquells vint segons haurien estat molts més, suficients per fer actuar els dispositius de seguretat que frenen els trens quan es detecta un obstacle a la via. Però amb vint segons no hi ha dispositiu de seguretat que tingui temps de reaccionar.

Dilluns al matí, mentre llegia als diaris les informacions que anaven publicant, encara tenia damunt la taula del despatx, a punt per tornar-lo al prestatge, el llibre de Pul Auster que acabava de llegir: Leviatan. És una novel·la de 1992 que no havia llegit en el seu moment i que, per casualitats de la vida, n’havien parlat feia poc en alguna revista. Em van venir ganes de llegir-lo i precisament l’havia acabat el dia abans de l’accident. Per si algú no ho sap, Leviatan explica la història de Benjamin Sachs a qui un atzar li canvia completament la vida. Mentre està escrivint un llibre que porta per títol Leviatan, decideix parar una estona i sortir a donar un volt pel bosc, a estirar les cames. Però es desorienta i es perd. I a partir d’aquí tot són desgràcies. No és ni la primera ni l’última novel·la de Paul Auster en què un fet intranscendent capgira la situació. Moltes de les seves obres plantegen aquest tema (La música de l’atzar, El palau de la lluna, Ciutat de vidre, 4.3.2.1., etc.). Quan vaig veure a les notícies l’expressió VINT MINUTS als titulars no vaig poder evitar pensar en l’atzar i, de retruc, en el meu admirat Paul Auster a qui jo acabava de fer un petit homenatge llegint el seu Leviatan.

Estic segura que tots tenim a les nostres vides un fet puntual que ens ha marcat el camí. Haver pres o deixat de prendre una decisió. Haver conegut algú per casualitat. Potser haver perdut un tren o un avió que ha tingut problemes. Haver decidit agafar una carretera i no una altra i això ens ha salvat o ens ha provocat un accident. De vegades, quan llegim biografies de personatges que han triomfat i veiem que “ja des de petits tenien clar que volien ser això o allò...”, jo sempre em pregunto: l’atzar en aquests no els ha jugat mai una mala passada?

A mesura que anem coneixent els detalls sobre les víctimes de l’accident d’Adamuz anem comprovant la intervenció de l’atzar. Estan buscant un empleat de la cafeteria de l’Alvia que en el moment de l’accident havia anat al lavabo. El seu company de feina és viu i el busca desesperadament. Encara no sabem si és mort (més tard es va saber que sí) però l’empleat que no va anar al lavabo és viu. Per si això no fos suficient, aquest home desaparegut es va salvar de l’accident d’Angrois ara fa dotze anys perquè havia canviat el seu torn amb un altre company. Una parella que anava al penúltim vagó va baixar a Còrdova, set minuts abans del desastre. Una altra parella anava al tren perquè els havien fet un regal de Nadal: una escapada a Madrid. Si en lloc d’això els haguessin regalat una altra cosa, s’haurien estalviat l’accident. I així, successivament. Segur que entre les víctimes n’hi deu haver més d’una que va estar dubtant si agafar un d’aquests trens o un altre, i els familiars ho saben, i no deuen parar de pensar: tant de bo haguessin pres una altra decisió!

Per si totes aquestes casualitats no fossin suficients com per qüestionar-se qui dirigeix les nostres vides, hi ha l’aspecte contrari, el dels que han resultat il·lesos en l’accident, sigui perquè s’havien canviat de seient amb una altra persona que ha resultat morta o perquè la línia entre la vida i la mort els ha passat pel costat i no els ha tocat. Sobre aquest tema hi ha una pel·lícula de Juan Carlos Fresnadillo que es diu Intacto i va d’això, de la gent que ha sobreviscut a un accident aeri, a un bombardeig, a una matança, com a única supervivent. Aquestes persones, diu la pel·lícula, tenen com una aura que els protegeix, una mena de baraka, i poden actuar amb temeritat perquè tenen la sort al seu favor. Al mateix temps tracta el tema de la mala consciència del supervivent respecte al que ha sucumbit.

I quan encara no ens hem refet de les últimes dades de morts d’Adamuz, a l’Alt Penedès un tren de Rodalies xoca amb un mur de contenció que havia caigut per les darreres pluges i mor un maquinista, un noi jove en pràctiques.

Potser barrejar literatura i realitat, en un cas tan dramàtic com el de l’accident d’Adamuz, pot semblar frívol, però jo estic completament convençuda que la bona literatura, així com el bon cinema, la bona ficció, veu de les fonts dels drames reals. Si un autor com Paul Auster dona tantes voltes al tema de l’atzar, no és perquè no tingui altres coses de què parlar sinó que pensa (o almenys així m’ho sembla) que la condició humana no es pot escapar d’un ordre superior que no sabem qui controla però que, en tot cas, no controlem nosaltres.

Hi ha un director sudcoreà de cinema, Hong Sang-soo, que té un bon grapat de pel·lícules on narra històries que tenen diferents recorreguts en funció de petits detalls que varien. Introduint en el guió petits canvis fa que els personatges visquin uns fets o en visquin uns altres. Les més il·lustratives són Wright now wrong then (Ahora sí antes no), In another country (En otro país), En la playa sola de noche i algunes altres.

¿Aquesta afició de Hong Sang-soo a mostrar situacions paral·leles amb lleugers canvis (o no tan lleugers) és per dir-nos que la realitat es pot presentar de moltes maneres, totes elles verídiques? És per dir-nos que un canvi de guió imperceptible ens pot dur a conclusions molt allunyades? En aquest sentit no puc deixar de comparar el seu cine (i sobretot In another country i Wright now wrong then) amb la novel·la de Paul Auster 4.3.2.1, on es narren les històries de quatre personatges que porten el mateix nom, que neixen al mateix lloc, el mateix dia, però que desenvolupen unes peripècies vitals completament divergents. Auster ens ve a dir que les coses van anar d’aquella manera però podrien haver anat exactament de moltes altres. De qui és la responsabilitat?

Quan escric això encara no estan aclarides del tot les causes de l’accident d’Adamuz. Han circulat unes explicacions tan escandaloses que em sembla d’una gran irresponsabilitat donar-los credibilitat. Cal esperar que el Govern de l’Estat doni tota la informació que tingui i assumeixi les responsabilitats que li toquen si en té, com sembla, alguna. Mentrestant el que toca és fer costat a les víctimes i als seus familiars en la mesura que puguem.  I exigir transparència.

Quan Paul Auster es va començar a preguntar quin paper juga l’atzar en les nostres vides encara no hi havia Internet ni Intel·ligència Artificial i ningú parlava de control sobre la ciutadania que no fos estrictament des del punt de vista polític, com en el cas de 1984 de George Orwell. Però ara estem tots governats per algoritmes mentre que les nostres vides continuen sent completament aleatòries. L’Univers té un ordre? O això també ens està fallant?

EPÍLEG

No us ho creureu, però quan ja tenia aquest article acabat s’ha donat un altre fet fruit de l’atzar: assisteixo a unes jornades al CCCB organitzades pel diari ara i el primer acte de dissabte és una entrevista a John Carlin sobre el tema de... LA SORT, entesa com a atzar. Comença dient que “el factor atzar és determinant” i continua explicant detalls de la seva vida deguts a l’atzar, començant pel de la seva pròpia existència. Ja m’he allargat molt i no vull cansar amb el meu discurs, però les coses que explica em deixen bocabadada. Totes les casualitats que es van haver de donar perquè el seu pare (escocès) i la seva mare (espanyola) es coneguessin són dignes d’aparèixer en un llibre de rècords Guinness. Però la que més m’ha impressionat, per la relació que té amb la meva vida, és que la seva professió de periodista va començar de la mateixa manera casual que la meva de professora. Llicenciat en llengua i literatura anglesa, no tenia ni idea de cap on volia enfocar la seva vida professional i va ser un fet absolutament aleatori que entrés a treballar en un diari argentí. Actualment és un dels periodistes més reputats i un fervent defensor del paper de la sort en les nostres vides.

Per acabar, invoco la sort, la bona sort, per tal que la situació caòtica que estem vivint a Catalunya a causa dels accidents ferroviaris, el tall de l’autopista, el col·lapse de la mobilitat, les pluges i nevades i el descontrol del Govern acabin aviat i retrobem la calma. Així no es pot viure.