BELA TARR versus GODARD

 

Aquests últims dies s’han donat dos fets importants que són l’expressió de dues maneres completament diferents d’enfocar l’activitat cinematogràfica, i perquè són tan extremadament oposats m’ha vingut de gust comentar-los. Per una banda, la defunció, als 70 anys, de Bela Tarr, un cineasta hongarès que va decidir abandonar la realització quan encara estava en plena forma. Per l’altra, l’estrena de la darrera pel·lícula de Richard Linklater, Nouvelle vague, homenatge al grup de cineastes que s’agrupen sota aquesta denominació i, especialment, al Godard d’ À bout de souffle.

Quan van concedir el premi Nobel de literatura a László Krasznahorkai em va encantar comprovar que aquesta vegada sabia de qui parlaven. No havia llegit res seu, però havia vist un parell de pel·lícules de Bela Tarr el guionista de les quals era Krasnahorkai: El caballo de Turín (2011) i Sátántangó (1994). Aquesta darrera està basada en la novel·la del mateix nom i que ha estat traduïda al català com Tango satànic. Aprofitant que gràcies al Nobel es va reeditar, me la vaig llegir per saber de quina manera l’autor explicava en un llibre de 337 pàgines allò que jo havia vist en una pel·lícula de set hores i divuit minuts. Em va impressionar la seva narrativa: capítols de trenta-cinc pàgines sense cap punt i a part. Una prosa fluida i riquíssima, molt ben traduïda, però que no saps per què et costa de penetrar-hi i sovint has de tornar endarrere perquè no saps ben bé on ets. Una colònia agrícola en decadència, de la qual tots volen fugir. Uns personatges que es passen la vida a la taverna. Unes noies que es dediquen a la prostitució. Una nena beneita que se suïcida amb mata-rates, després de torturar un gat. Amors adulterins, corrupció, burocràcia. Tots els personatges enfangats literalment en una terra sobre la qual no para mai de ploure. I quan fugen avancen cap enlloc. La pel·lícula és d’una bellesa extraordinària. Fotografiada en blanc i negre, està dividida en tres parts, que filmin.es ofereix per separat. Com es pot traduir en imatges la cadència lenta de la narració? Doncs deixant la càmera quieta sobre un escena on un gos rosega alguna cosa durant deu minuts, o uns camperols ballen a la taverna durant mitja hora, o un metge alcohòlic camina i camina per aconseguir l’aiguardent que necessita, i així successivament, fins a completar les set hores. Però les imatges són tan fascinants que no et canses de mirar i de mica en mica et vas adonant que tota aquella gent que voldrien fugir de la colònia agrícola per fundar una comunitat rural nova no tenen cap possibilitat de sortir-se’n. Una crítica al projecte col·lectiu socialista que va fer que la pel·lícula tardés a estrenar-se.

Sátantangó

Bela Tarr està considerat com un màxim representant de l’anomenat slow cinema, que, com el seu nom indica, no és precisament un cine trepidant. El caballo de Turín (que també trobareu a filmin.es) parteix d’una anècdota atribuïda a Nietzsche. Quan aquest filòsof es trobava a la ciutat de Torí, el gener de 1889, va veure pel carrer un carreter que conduïa un carro al cavall del qual, exhaust i sobrecarregat, no li donava la gana de caminar. El carreter el va començar a fuetejar i Nietzsche no va poder suportar aquell espectacle i va embogir. Abraçat al coll del cavall, es va posar a plorar i va perdre la consciència. A partir d’aquell dia va romandre en silenci i va deixar d’escriure fins a la seva mort. La pel·lícula es planteja què li va passar al carreter després d’aquell fet i ens mostra la seva vida en una granja aïllada al mig de l’erm, convivint amb la seva filla i el cavall, en unes condicions miserables i assotats dia i nit per un vent apocalíptic. De mica en mica, sense raó aparent, la vida es va extingint: primer el cavall no vol treballar, després no vol menjar, el pou deixa de donar aigua, ells dos volen marxar però no poden, perden la capacitat de menjar, la llum desapareix, només hi ha foscor, el vent ha cessat, el món s’ha extingit. Va obtenir el Gran Premi del Jurat a Cannes  el 2011.

El caballo de Turín

Aquesta va ser l’última pel·lícula que va rodar Bela Tarr, tot i que estava en perfecta forma. Va considerar que després d’això no tenia res més a dir que no fos repetitiu. I allà es va plantar. També en blanc i negre, amb una fotografia extraordinària, un so immersiu que sembla que estiguis al mig de la tempesta, l’acció es desenvolupa al llarg de sis dies en què els dos protagonistes van repetint cada dia els mateixos actes: llevar-se, vestir-se, preparar l’esmorzar, obrir la quadra, treure aigua del pou, sopar patates bullides, despullar-se, anar-se’n al llit... Cada dia igual. Slow, slow...

Bela Tarr va morir el 6 de gener. Les seves pel·lícules quedaran com un testimoni del poder del cinema com a producte filosòfic. No només per les idees, també pels valors estètics.

Nouvelle vague

I a qui no li agradi el cinema lent té com alternativa la pel·lícula de Linklater. Nouvelle vague es posa en la pell de Godard, aquell director pretensiós i pedant que, cabrejat perquè encara no ha aconseguit rodar una pel·lícula quan Truffaut i Chabrol ja tenen la seva (Les 400 coups i Le beau Serge, respectivament), troba un productor que li posarà la pasta per rodar un guió seu, però amb col·laboració de Chabrol i Truffaut. I així comencem a veure les gestions que fa per aconseguir els actors que vol, entre ells una Jean Seberg fantàstica (boníssima l’actiu que la interpreta, Zoey Deutch) i un Belmondo gamberro que dona perfectament la talla (Aubry Dullin). No cal dir que el personatge de Godard és irritant i que no és d’estranyar que el productor estigui a punt d’enviar-lo a la porra. Capriciós, irresponsable, incomplidor, gandul... però un geni. La pel·lícula À bout de souffle va tenir un èxit extraordinari i va marcar l’inici de la nouvelle vague, juntament amb les de Truffaut, Chabrol, Rivette, Rohmer i un llarg etcètera.

Jo, com segur que tots els que em llegeixen i tenen una certa edat, vaig veure la pel·lícula de Godard unes quantes vegades, quan era jove. La imatge de la Jean Seberg venent el New York Herald Tribune pels Champs Elysées és una icona inoblidable. Aquella història de l’heroi morint al mig del carrer per la traïció de l’estimada era una novetat i el fet que un personatge tan amoral et caigués tan bé significava transgredir les regles del joc. És un antiheroi sense cap referent moral. Però és charmant!

Á bout de souffle

La pel·lícula de Linklater aporta una gran quantitat d’informació sobre el rodatge de la de Godard, però també sobre el muntatge, que és un aspecte en el qual jo no m’havia fixat. El productor no vol que la pel·lícula duri més de 90 minuts i el director diu a les muntadores que tallin. Elles pregunten quines escenes vol que tallin i ell els diu que no, que no tallin escenes, que tallin trossos d’escenes. Però aleshores es veuran salts incomprensibles en l’acció, repliquen. Doncs sí, i no passa res. Sabent això, m’he tornat a mirar À bout de souffle i, efectivament, està plena de jump cuts, talls bruscos dins d’un mateix pla que trenquen la continuïtat visual. Una genialitat made in Godard! Una genialitat que esdevindria una característica important de l’estil d’aquell grup de cineastes.

La pel·lícula de Linklater és una pel·lícula feta amb amor que t’acosta a aquell món de finals dels 50 i principis dels 60, quan un grup de crítics cinematogràfics de la revista Cahiers du cinema van decidir passar a l’acció i convertir-se en realitzadors. El més pedant i insofrible de tots va ser Godard. A mi les seves pel·lícules em van anar desagradant progressivament fins que al final ja no em van interessar. La necessitat d’incloure sermons filosòfics al mig de l’acció l’allunyaven d’aquella primera, molt més fresca i espontània. Tot i així, vista ara també té moments de pedanteria que només s’expliquen per la necessitat de mostrar com és de savi i de culte el seu director.

Doncs res, ja he fet un repàs als dos fets de què parlava. Ara decidiu si us decanteu per l’slow o per l’speedy! En tot cas, no us perdeu la pel·lícula de Richard Linklater. És una delícia!