laplujanomespanta

  “ Todo empezó por un número equivocado, el teléfono sonó tres veces en mitad de la noche y la voz al otro lado preguntó por alguien que no era él. Mucho más tarde, cuando pudo pensar en las cosas que le sucedieron, llegaría a la conclusión de que nada era real excepto el azar .”                                                                                      Paul Au ster, Ciudad de cristal Molts dels temes que he tractat en aquest blog han estat inspirats per la casualitat. Fets que per separat no haurien cridat la meva atenció s’han donat al mateix temps i això m’ha fet reflexionar. I n’he fet un article. Amb més encert o menys, però és el que en aquell moment se m’acudia. La casualitat o l’atzar, per a mi, eren més forts que la importància del tema, i convert...

  Aquests últims dies s’han donat dos fets importants que són l’expressió de dues maneres completament diferents d’enfocar l’activitat cinematogràfica, i perquè són tan extremadament oposats m’ha vingut de gust comentar-los. Per una banda, la defunció, als 70 anys, de Bela Tarr, un cineasta hongarès que va decidir abandonar la realització quan encara estava en plena forma. Per l’altra, l’estrena de la darrera pel·lícula de Richard Linklater, Nouvelle vague , homenatge al grup de cineastes que s’agrupen sota aquesta denominació i, especialment, al Godard d’ À bout de souffle . Quan van concedir el premi Nobel de literatura a László Krasznahorkai em va encantar comprovar que aquesta vegada sabia de qui parlaven. No havia llegit res seu, però havia vist un parell de pel·lícules de Bela Tarr el guionista de les quals era Krasnahorkai: El caballo de Turín (2011) i Sátántangó (1994). Aquesta darrera està basada en la novel·la del mateix nom i que ha estat traduïda al català com Tango ...

  Quan era petita la paraula epifania em semblava que volia dir “dia de Reis”. No va ser fins molts anys més tard que vaig saber que tenia el sentit de revelació , manifestació ... (d’una divinitat o d’una idea). Jo vaig tenir una mena de revelació la nit de Cap d’Any. Havia deixat escrit i penjat l’article del blog de la setmana passada, en clau irònica, pensant que havia estat molt graciosa dient les tonteries que deia. Que el diumenge la gent, quan el llegís, riuria i diria que tinc molt sentit de l’humor. Tot i que la meva intenció era que fos com de broma, en el fons hi havia reflexions preocupants sobre el decurs previsible del 2026. Però la nit de Cap d’Any no estava per reflexions polítiques apocalíptiques. Es tractava de celebrar entre amics l’arribada d’un any nou que tots volíem que fos millor que l’anterior. I quan va ser el moment d’aixecar-se i brindar, passejant-nos pel menjador fent-nos dos petons i desitjant-nos felicitat, vaig tenir com una revelació, vaig ser ...

  Jo, com tothom, cada començament d’any faig uns propòsits de millora com ara deixar de fumar, començar la dieta, fer més exercici, deixar de beure bourbon, no capficar-me amb la política i bla, bla, bla. Tots són propòsits antics, perquè cada any són els mateixos. Però aquest any he decidit que el meu propòsit serà un de sol: canviar de principis. Com a bona marxista que soc des de fa temps, m’he aplicat aquella famosa frase de Groucho que diu: Tinc uns principis, però si no us agraden, en tinc uns altres . Tal com està el món crec que és convenient canviar de principis, si no volem acabar al frenopàtic. Per exemple, el problema de la immigració l’hem d’abordar d’una altra manera. Ja ens ho diu la Unió Europea, que és el reservori occidental dels principis més humanitaris. Prou de veure aquests migrants sense papers i sense feina, arrossegant-se pels carrers, dormint al ras, que donen una mala imatge terrible. Construïm uns camps de refugiats en països “amics” on traslladarem...