LA MOSSEGADA DE REYES RIGO

 

Vagi per endavant que si Reyes Rigo va mossegar realment la funcionària que l’estava estirant pels cabells un cop interceptada la flotilla i detinguts els seus membres, em sembla formidable. Jo també ho hauria fet.

Què denota una mossegada? Ràbia, una ràbia infinita, que no té res a veure amb l’odi. L’odi és el sentiment que expressen tots aquells israelians que consideren que els palestins són com animals i qui els dona suport són terroristes. Així de simple, perquè això és el que estan sentint des de fa més de setanta anys. L’odi no es calma, al revés. Es va alimentant i cada vegada és més gran. Segurament també el senten tots els supervivents palestins que van tornant al que queda de les seves cases. Però tenen la (vana) esperança de reconstruir el seu país. Potser aquesta esperança substituirà l'odi.

La ràbia és un sentiment d’indignació davant la injustícia. Jo, de petita, mossegava. Així m’ho van dir quan ja era gran uns amics dels meus pares que m’havien perdut la pista. Tu ets la que mossegaves?, em van dir. Doncs sí, però ja no mossego! No sé quina ràbia devia tenir als tres o quatre anys. Potser em sentia arraconada perquè li feien més cas a la meva germana petita que a mi. O potser per altres raons, ves a saber. Mossegar em va semblar sempre més eficaç que pegar, repartir coces o cops de puny. Als parvularis es donen casos de nens que mosseguen; abans de saber pegar ja saben mossegar. Jo crec que és una manifestació genuïna d’un malestar rabiós contra la injustícia. Però a diferència de l’odi, si es restableix la justícia la ràbia desapareix.

No està clar que Reyes Rigo hagués mossegat una funcionària del servei mèdic de presons que segons declaracions d’una companya la va estirar pels cabells per obligar-la a canviar de cel·la. Tant és, la qüestió és que ja ha tornat a Espanya encara que ha hagut de declarar-se culpable i pagar una multa. La idea d’una resposta rabiosa als abusos perpetrats contra els palestins i, de retruc, contra els participants a la flotilla, no és cap idea que em generi rebuig, al contrari. Només que les respostes rabioses no condueixen enlloc, però de motius n’hi ha de sobres.

M’agradaria que aquesta fos l’última vegada que parlo de Gaza en aquest blog. I ho seria si els acords que s’han signat fossin creïbles. No he trobat ni un sol periodista que aposti per una pau duradora. Ni un. Tothom dona suport als acords, per descomptat, tot i ser insuficients en molts aspectes, però són un primer pas. I immediatament afegeixen el seu escepticisme: Israel no és fiable. Motius n’hi ha per pensar-ho.

Ara que tants països han reconegut l’Estat palestí, sento moltes veus que diuen que aquesta no és la solució i que només un sol Estat compartit entre jueus i palestins pot tenir viabilitat.

Vaig anar a la presentació del llibre de Teresa Aranguren Palestina, La existencia negada. Presentava l’acte el metge i escriptor palestí resident a Catalunya des de fa anys Salah Jamal . Com a conclusió va dir que no era possible l’existència de dos estats i que s’havia d’apostar per un sol estat on convisquessin les dues nacions en harmonia, amb Sudàfrica com a model. Segons un article de Shlomo Ben Ami a La Vanguardia del 12 d’octubre “la generació més jove (israeliana) prefereix un únic estat binacional”. Si busco entre les pàgines del llibre d’Araguren trobo declaracions que han fet alguns teòrics del sionisme que deixen clar que aquesta harmonia no serà mai possible. Reprodueixo unes paraules de Miki Zohar, diputat del Likud a la Knesset i futur ministre de cultura durant el segon mandat de Netanyahu: “els palestins no tenen dret a l’autodeterminació perquè no són els propietaris de la terra. Els accepto com a residents perquè van néixer aquí, viuen aquí i no els demanaria que se n’anessin. Però, lamento dir-ho, pateixen un important defecte: no van néixer jueus”. Amb aquestes idees supremacistes i excloents no es pot pensar en un sol Estat on convisquin en harmonia jueus i palestins. L’única cosa que acceptarà Israel és la submissió total dels palestins.

Gideon Levy, columnista israelià del diari Haaretz, l’endemà del 7 d’octubre ja va tenir la valentia de dir: “Pensàvem que se’ns permetria fer qualsevol cosa, que no en pagaríem cap preu ni seríem castigats. Arrestem, matem, maltractem, robem, protegim colons massacradors (...). Disparem a persones innocents, els arranquem els ulls i els destrossem la cara, els deportem, confisquem les seves terres...”. La massacre del 7 d’octubre no té justificació, però sí explicació. I ara que ja hem vist tornar a casa els pocs ostatges que quedaven vius, se’ns encongeix el cor de veure el patiment, també, dels israelians.

Durant aquests dos anys han passat moltes coses, i totes horribles. Les hem vist a la primera pàgina dels diaris i a les pantalles de les televisions. Potser ara s’acabaran les matances, però la pau està molt lluny i l’harmonia no hi és ni se l’hi espera. Dues reflexions, i totes dues provinents de jueus, em fan afirmar el que acabo de dir. En primer lloc, les paraules de Gideon Levy a l’Ara del 12 d’octubre, parlant de la situació actual. Resumeixo algunes frases: A Israel impera la idea que després d’aquella atrocitat tenen dret a fer qualsevol cosa. Els palestins ja no interessen als israelians, els únics éssers humans de Gaza són els ostatges i els soldats. Hi ha una gran fatiga de guerra, els soldats no poden més (els suïcidis entre els soldats han estat nombrosos). Tornem al colonialisme donant a Tony Blair el govern de Gaza? A Cisjordània els palestins estan absolutament desprotegits. Colons i exèrcit actuen junts.

Per altra banda, Shlomo Ben Ami escriu, també el 12 d’octubre, a La Vanguardia: “Es irrellevant que Hamàs sigui derrotat o no, perquè el cop que s’ha clavat a l’odiat ocupant és de proporcions històriques. Ha arrossegat Israel a la guerra més llarga de la seva història i li ha causat nombroses baixes, milers de ferits i un nombre creixent de suïcidis entre els soldats; ha provocat l’alliberament massiu de presoners palestins d’alt nivell i ha causat al país costos econòmics enormes, un aïllament internacional creixent i l’afermament de la seva imatge com un Estat sense llei i sumit en una profunda divisió interna”.

Resumint: si la situació a la zona el 7 d’octubre de 2023 estava malament, dos anys després està indefectiblement abocada a l’abisme. “No se logra visualizar el futuro”.

I ara ve una cosa curiosa. Ja sabeu que faig molt cas de les coincidències perquè crec que hi deu haver un ordre còsmic que les fa aparèixer en un moment concret per a delectació de persones com jo. Aquí n’hi va una que m’ha cridat l’atenció, per com s’adapta a la situació actual.

Decideixo tornar a llegir, després de molts anys, Antigua vida mía, de Marcela Serrano, una escriptora xilena molt interessant. El llibre va de l’amistat entre dues dones i no pretén ser un llibre polític, però Xile ha viscut circumstàncies molt dramàtiques i les dues protagonistes es troben, cap al 1994, parlant de les seves vides, de la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la Unió Soviètica, i deixen anar algunes reflexions que són premonitòries. El llibre va ser publicat el 1995. “Junto con el muro cayeron las esperanzas de construir un mundo mejor. Tú, Bob, ¿crees que esta época post guerra fría es peor que la anterior? –En el fondo creo que sí –contesta Bob–. Es un tema relativo y complejo. Las fuerzas del nacionalismo son lo peor de este tiempo, aún peores que las del imperialismo. Además, el cinismo hoy no tiene fronteras.  (...) Todo fin de época produce lo que los pensadores llaman «el malestar de la civilización»: no saber con exactitud las consecuencias del presente, no tener una conciencia clara de lo que nos espera. Y nada de lo que nos sucede, al mundo y a nosotros, es ajeno a esta crisis, a este malestar”.

La frase que he intercalat més amunt –No se logra visualizar el futuro- forma part del mateix diàleg entre els personatges del llibre.

Aquest malestar que sentim ara davant del que està passant a Gaza i davant de la certesa que no tenim força per obligar a una solució justa el podem canalitzar de moltes maneres. I una bona mossegada potser no és tan mala idea.