laplujanomespanta

  Arribo al vestuari del gimnàs, em canvio i pujo a la piscina. Miro el rellotge per saber si vaig bé d’hora i veig que marca una hora molt rara. Hauria de marcar al voltant de les 9:25 però té les dues agulles bastant juntes a prop de les 11:00. Poso cara estranyada i el monitor em diu: no funciona, n’han posat un de més petit i el gran ja l’arreglaran. El petit és tan petit que des de l’aigua no es veu res. A més, des de la meva posició, la llum dels focus de la piscina rebota sobre el vidre i enlluerna. Em quedaré sense saber quant falta per acabar la classe, cosa que miro sempre només començar. La primera cançó que sona em transporta a la meva adolescència. No m’ho puc creure! À présent tu peux t’en aller , de Richard Anthony, però no identifico la lletra. És que la canten en castellà. Em transporto automàticament a les festetes que fèiem de joves, quan encara anava a l’escola. Sense adonar-me’n miro el rellotge gran, l’espatllat, i veig que marca una hora anterior a la que...

  Vagi per endavant que si Reyes Rigo va mossegar realment la funcionària que l’estava estirant pels cabells un cop interceptada la flotilla i detinguts els seus membres, em sembla formidable. Jo també ho hauria fet. Què denota una mossegada? Ràbia, una ràbia infinita, que no té res a veure amb l’odi. L’odi és el sentiment que expressen tots aquells israelians que consideren que els palestins són com animals i qui els dona suport són terroristes. Així de simple, perquè això és el que estan sentint des de fa més de setanta anys. L’odi no es calma, al revés. Es va alimentant i cada vegada és més gran. Segurament també el senten tots els supervivents palestins que van tornant al que queda de les seves cases. Però tenen la (vana) esperança de reconstruir el seu país. Potser aquesta esperança substituirà l'odi. La ràbia és un sentiment d’indignació davant la injustícia. Jo, de petita, mossegava. Així m’ho van dir quan ja era gran uns amics dels meus pares que m’havien perdut la pist...

  Aquests últims dies hem pogut veure un fenomen que feia tremps que no es prodigava: multitud de joves enrabiats protestant per una causa justa. En aquest cas per l’acció d’Israel contra la flotilla i en contra del genocidi de Gaza. Dijous 2 d’octubre a Barcelona hi havia vaga general d’estudiants i la crida a manifestar-se a la tarda a la plaça de la Carbonera va tenir una resposta massiva. Van interceptar la Ronda Litoral i van organitzar un bon enrenou. Ben fet! Em va sorprendre l’edat dels manifestants, perquè tot i que la crida s’havia fet a la població en general, allà només hi havia gent jove. Molts dels pares de   la meva generació tenim un màster en adoctrinament, del qual no m’avergonyeixo en absolut. Vam portar els nostres fills a manifestar-se exigint guarderies gratuïtes/guarderies per a tothom! Els vam portar a Sant Boi reclamant Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Més tard els vam arrossegar a protestar contra la presència de Ronald Reagan a Espanya, i ...

  Amb aquesta frase, que sembla de pel·lícula de judicis, s’intentava posar ordre a l’Assemblea de l’ONU el passat 26 de setembre, quan la majoria de països es van aixecar dels seus seients per mostrar el rebuig al líder israelià Benjamin Netanyahu. Please, order in hall , s’anava sentint, mentre els delegats desfilaven cap al carrer per no haver d’escoltar les barbaritats que els tenia preparades el responsable màxim del genocidi de Gaza. Aquesta imatge em va semblar terrorífica. Fins on hem arribat, o fins on ha arribat Trump, Netanyahu i alguns dels seus seguidors, que ni les Nacions Unides són garantia d’espai de debat i d’acord per a la pau, que era la finalitat amb la qual van ser creades. Quan s’arriba en aquest punt es pot estar segur que tot el que pugui venir a continuació no ens hauria d’estranyar. En pocs dies he sentit opinions de politòlegs nord-americans que ja parlen de la possibilitat que no hi hagi eleccions el 2028 als Estat Units. Si la democràcia americana fa...