CITA PRÈVIA PER A LA LOBOTOMIA

 

Aviso d’entrada que els meus coneixements sobre neurocirurgia són escassos. Tot ho he après a les pel·lícules: Frances, Alguien voló sobre el nido del cuco, De repente el último verano..., o El plan, on vaig aprendre que les emocions depenen d’unes estructures denominades sistema límbic, que queda desconnectat si t’intervenen en el còrtex prefrontal. Però la que més m’ha il·lustrat és una sèrie d’argument infumable que porta per títol El jardinero (Netflix), on un noi, que ha perdut la capacitat d’experimentar emocions a causa d’un accident que li va aixafar el lòbul frontal, és induït per la seva mare a actuar com a sicari donat que no li produeix cap efecte emocional. El noi mata com qui es pren unes braves, enterra els morts sota el jardí i aconsegueix un espai ufanós que riu-te’n dels hivernacles del Maresme. Però un dia les coses es torcen perquè li creix un tumor que li reviscola la part frontal i li tornen les emocions, entre elles, l’amor. Si això és científic o és ciència-ficció, no en tinc ni idea, però a mi em serveix per a delectar-vos amb les meves reflexions d’aquest últim diumenge de juny en què us diré adeu i fins al setembre.

He estat pensant quin tema podria tocar avui que fos ben sonat i resulta, oh sorpresa, que en tinc la tira i mitja. Tot el que està passant des de fa uns mesos em sembla tan greu i amb tan poques possibilitats de resoldre’s satisfactòriament, que no queda altra alternativa que eliminar les emocions.

Comencem pel primer, al qual poso per títol El savi Salomó. Tots coneixem la seva sentència, mig nen per a cada mare i tots contents. Com en diuen ara, un win-win. És clar que ell era savi no perquè la sentència fos justa, sinó perquè sabia que era inexecutable. La mare veritable no permetria que el seu fill fos partit en dos. Ara, amb la sentència del Suprem sobre els murals de Sixena, ens trobem davant d’un dilema semblant: si l’executem ens carreguem les pintures. Naturalment, ni el president Illa ni el ministre Urtasun poden dir que no pensen fer-ne cas. Si estem en un Estat de dret les institucions han de respectar les decisions judicials, i si la sentència condemna a la més que probable destrucció unes obres salvades in extremis, doncs què hi farem! Aquí pau i després glòria! La part tècnica i jurídica de la qüestió la deixo en mans dels tècnics i dels juristes. Tal com ha exposat el Patronat del MNAC, ells no coneixen la manera de traslladar els murals sense malmetre’ls, motiu pel qual proposen una comissió de tècnics internacional, amb participació del govern d’Aragó, per decidir si s’emprèn el trasllat o es deixen on són. El Govern d’Aragó ha respost molt amablement que es poden posar la comissió on els càpiga i que ja estan tancant les sales on s’exposen els murals i a més, que s’embargui el MNAC. És el que se’n diu col·laboració institucional.

Però hi ha un tercer aspecte, que és el que més m’emprenya: la difamació des d’Aragó del paper de Catalunya i del MNAC amb acusacions de robatori, d’espoli, de destrucció i d’altres accions que no es corresponen amb la veritat. Acusar Gudiol (el salvador i restaurador dels murals després de l’incendi) de connivència amb la FAI, tal com ressalta Antoni Puigvert que ha llegit en un diari espanyol de gran tirada, és repugnant. Però atiar la catalanofòbia surt gratis i dona vots. Si no fos pel paper de Gudiol i posteriorment del MNAC, aquests murals ja no existirien. No demano que ens agraeixin res, déu nos en guard, simplement demano que no menteixin, perquè començo a estar-ne més que farta.

Tinc la meva opinió sobre la catalanofòbia que s’estén per tota la península i n’acuso tant el Partit Popular, que va esmerçar grans esforços per recollir signatures contra l’Estatut que s’havia aprovat a les Corts, com al PSOE i en el seu moment el PCE o IU que MAI han fet pedagogia a favor de la diversitat cultural, lingüística i nacional d’Espanya. Uns i altres ens han utilitzat quan els ha convingut, han parlat català en la intimitat, ens han donat peix per al cove o indults o amnisties, però en el fons ni uns ni altres tenen una concepció federalista d’Espanya. Ni la tindran. Hi ha una ànima centralista dins de cada espanyol, que ignora les perifèries i que no entén que la diversitat lingüística és una riquesa i no un perill. I francament, me n’estic cansant.

El segon tema gloriós d’aquesta primavera és el que porta per títol La ignorància al poder. La senyora Ayuso, Presidenta de la Comunitat de Madrid, va tenir a bé delectar-nos amb un sainet el dia que Pedro Sánchez va rebre a Barcelona els Presidents de les diferents autonomies. Com que reconèixer que a Espanya hi ha altres llengües diferents de la seva no forma part del seu bagatge cultural,  va escenificar un abandó de la sala digne de millor causa. Vestida de vermell rabiós, com una Bette Davis qualsevol (veure la pel·lícula Jezabel, William Wyler, 1938), va protagonitzar una rebequeria ridícula a la qual jo li responc amb uns versos de Machado que segur que tampoc no formen part del seu bagatge cultural: Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora. I buscant una mica més entre els versos de Machado me’n vaig al españolito que vienes al mundo... Ja no és que una de las dos Españas ha de helarte el corazón, és que totes dues ens l’estan deixant frozen. Aquesta vegada ha anat massa lluny intentant imposar la cultura rància de la uniformitat: senzillament, ha fet el ridícul.

I aquí tenim el tercer capítol de la temporada al qual ja no sé quin títol posar. No sé si posar el focus en el trio corruptor, aquest trio de xoriços i puteros que han dut el Partit Socialista a una crisi de conseqüències impredictibles i titular Corrompe que algo queda, o posar el focus en el candor de Pedro Sánchez i companyia i manllevar-li el títol a Claude Chabrol: Les innocents aux mains sales... O bé Presunto inocente, la de Harrison Ford... Per acabar d’arrodonir l’esperpent, Santos Cerdán ha fet un càsting per elegir advocat and the winner is... Benet Salellas! Exmembre de la CUP, ja ho sabeu, aquella formació tan pura políticament i ideològicament, l’única que ens podia portar a la independència sense embrutar-se les mans.  Com a gir de guió no està malament!

Dedicaré un petit apartat al conflicte que tenim a la dreta del mapa. Què puc afegir que no s’hagi dit ja sobre el genocidi de Gaza? Doncs que Netanyahu s’estava avorrint i ha decidit enfocar les armes cap a l’altre costat, a veure si hi trobava una distracció més interessant. Només que ara ja es parla de bombardejar espais on es prepara la bomba atòmica. L’escalada és cada vegada més perillosa i com que ja no sabem qui està més sonat de tots, si Trump, Netanyahu o Khamenei, els mortals indefensos com ara nosaltres no hi tenim res a pelar. Des de la tele sembla que retransmetin la revetlla de Sant Joan, però els seus coets maten. Potser no cal preocupar-se tant, perquè ara el Daddy ens ho arreglarà ràpidament. Això sí, hem de pagar-li el 5%. Pedro, comença a fer guardiola!

Ja veurem com acabarà tot plegat, els escàndols de corrupció, els conflictes amb Israel o els murals de Sixena; probablement molt malament. Ara bé, també he de dir que entre el dia que va esclatar l’escàndol Santos Cerdán i el dia d’avui el meu cervell ha fet un procés adaptatiu que ha passat de demanar cita prèvia per al suïcidi assistit a demanar-la per a l’aplicació de la lobotomia. Em sembla tan gros el que ha passat i em sento tan incapaç de digerir l’escàndol -perquè són “els meus” els que l’han protagonitzat- que tal com em deia la Blanca, “no val la pena suïcidar-se, sinó apuntalar la teva vida en tot allò que encara et pugui produir satisfacció: la relació amb els amics, les lectures, el cine, la música...” És veritat, però falla un petit detall: jo no m’he imaginat mai la meva vida al marge de la societat. Jo no vull viure en una bombolla de benestar, jo vull que al meu voltant hi hagi justícia, solidaritat, pau i tots aquests valors que ara sembla que facin riure. No m’agrada gens el que s’acaba de destapar al PSOE, però encara m’agradarà menys el que ens portarà el govern PP-VOX. Per això tinc cita prèvia per a la lobotomia, perquè sé que em calmarà la indignació i em deixarà zombi. No em queda clar si també em traurà el gust per la lectura, la passió pel cinema, l’amor al mar i el plaer de les reunions amb els amics. M’informaré abans, per si les mosques.

Com deia més amunt, aquest és l’últim article de la temporada, i francament, és bastant trist acabar així. Per aquest motiu he decidit completar-lo amb una anècdota que us doni una mica de satisfacció. Resulta que porto tot l’hivern mirant de trobar un tema per al blog que em permeti il·lustrar-lo amb una cançó que m’agrada molt, però no n’he trobat cap que hi pogués tenir relació. De sobte, es presenta l’ocasió. Ja sabeu que les casualitats em produeixen un efecte singular: penso que són avisos divins! Doncs bé, la cançó en qüestió va ser entonada fa uns dies dalt de l’escenari del Teatre Lliure per La Calòrica, en la seva versió francesa, que és l’original. Em va sorprendre molt perquè és molt antiga i la versió coneguda és l’anglesa. Pocs dies després, al funeral del Jordi Riba, el meu consogre, sona la versió anglesa perquè era una de les seves cançons preferides. Ja no vaig poder resistir, ja tenia l’excusa per oferir-vos les dues versions de Comme d’habitude / My way. Per si no n’hi hagués prou amb aquestes dues casualitats, un altre cop al teatre, al Lliure de Gràcia, torna a sonar la cançó, aquest cop en la versió de Nina Simone. Ara sí que em veig obligada informar d’aquest oracle diví. No sé com interpretar-lo, encara no hi he reflexionat prou, em falta pràctica en interpretacions divines, però m’hi esforçaré.

La versió francesa és del 1967, creada per Claude François, amb un text que no té res a veure amb el que Paul Anka va adaptar per a Frank Sinatra el 1969. Totes dues són una delícia. Aquí les teniu, juntament amb la de Nina Simone. Espero que us agradin, i que passeu un estiu ben feliç. Quan tingui la lobotomia feta i em veieu cara de lela, no em planyeu, haurà estat una decisió meditada! Això si continuem vius...