LA DELACIÓ

 

Una de les accions humanes més contradictòries és la delació. En tenim exemples històrics o mitològics per donar i per vendre, des de Viriato fins a Jesucrist. En aquests casos, com en molts d’altres, la delació es considera execrable, perquè es delaten persones que des del punt de vista moral no fan mal a ningú. Però hi ha casos molt ambigus en què ens hem de posicionar a favor o en contra de la delació segons quins siguin els nostres principis. Penso en la pel·lícula d’Elia Kazan On the waterfront (La llei del silenci, 1954) en què l’espectador està a favor que Marlon Brando denunciï els mafiosos dels sindicats portuaris sense adonar-se que aquell argument no és més que una metàfora subvertida del que va fer el seu director denunciant els companys d’ofici davant del comitè McCarthy. Marlon Brando queda com un heroi quan els herois reals van ser els que van aguantar la pressió i la repressió i no van delatar (Dalton Trumbo, Edward Dmytryk, Herbert Biberman i molts altres).

Hi ha un altre tipus de delació que està plenament justificada i que no qüestiono, i és la que es refereix a les persones que cometen delictes amb el coneixement del seu entorn i l’entorn mira cap a una altra banda. N’hem vist últimament molts casos en els delictes d’abús de menors, la violència de gènere o el maltractament en l’àmbit laboral, de manera que no cal dir res més. Si en tens coneixement, has de denunciar.

En termes generals, però, la delació sempre m’ha semblat repugnant. Quan anava a l’escola, i no era una escola repressiva, practicàvem una varietat una mica innocent, una mica perversa, consistent en apuntar a la pissarra els noms de les nenes que parlaven quan la senyoreta havia hagut de sortir un moment de la classe per algun motiu. Encarregava a una de les més aplicades que apuntés, i ella ho feia, encantada de la vida per la confiança que li havia demostrat la senyu. Se sentia superior, i amenaçava amb posar el teu nom a la pissarra si no callaves. Val a dir que els càstigs després eren pràcticament inexistents. Els noms apuntats eren sempre els mateixos, el meu també, però només t’enduies una bronca i una mala nota de conducta a final de mes. Una vegada, quan estava a segon de batxillerat, 12 anys,  em van expulsar de classe per fer un acudit en veu alta sobre el que estava explicant la senyoreta. La directora em va enviar una setmana castigada a l’aula de primer de batxillerat. No hi pot haver res més humiliant que et degradin i t’enviïn amb els més petits. Com que no hi tenia res a fer em vaig dedicar a observar i vaig ser testimoni de l’actitud d’una nena a qui li agradava delatar. Vaig agafar un paper, hi vaig escriure LAMA ACUSETA (Lama era el cognom de la nena), en vaig fer una bola i el vaig llançar al mig de la classe, sense que ningú s’adonés de qui ho havia fet. Quan el van obrir i van veure el text se’n va organitzar una de bona. Que jo titllés la Lama d’acuseta no era una delació, sinó la denúncia d’una actitud reprovable. Em vaig quedar descansada.

Encara que no directament, sinó a través dels llibres i dels diaris, al llarg de la meva vida he tingut coneixement de pràctiques delatores indignes, com les que es van produir entre veïns durant i després de la guerra civil, les de les purgues estalinistes, les del maccarthisme, les que també i tristament s’han donat a Cuba, i moltes altres. Fins i tot he vist l’Ajuntament de Barcelona instant els veïns a delatar els pisos turístics sense llicència que puguin tenir al seu entorn. Quan et conviden a delatar els teus conciutadans no n’has d’esperar res de bo: les enveges, les rivalitats, els odis antics afloren i qualsevol motiu és bo per fer mal a qui et cau malament. Ara tenim l’oportunitat de veure en viu i en directe una nova etapa de delacions als dos països que apareixen cada dia als diaris: Rússia i Estats Units. Segons un article de l’Ara del 12 d’abril que porta per títol “Torna el fantasma soviètic de les delacions”, a Rússia hi hauria un 24% de gent disposada a delatar a tot aquell que digui coses ofensives o contràries a la guerra d’Ucraïna, a l’exèrcit, a la política del govern i/o favorables a l’enemic, com ara dir que Volodímir Zelenski és guapo. És el que li va passar a una jubilada de Moscou que es va atrevir a fer un comentari d’aquest estil davant d’una cambrera que la va denunciar. Una estona abans hi havia tingut una enganxada. Com em puc venjar? Denunciant-la! Dit i fet. Un altre cas és el de la pediatra que va denunciar la mare del seu pacient per opinions poc patriòtiques. S’ha obert la veda i qualsevol s’ha convertit en sospitós de voler l’ensorrament de la pàtria.

Evidentment tot això no és cap novetat, i menys a Rússia. Només que ara, pel fet que nosaltres, europeus occidentals, ens situem al bàndol dels contraris a Rússia, al bàndol a favor d’Ukraïna, totes aquestes pràctiques surten als diaris cada dia i, almenys pel que fa a mi, em dolen profundament. Segons dades d’OVD-Info, llegeixo, des de l’esclat de la guerra el febrer de 2022, la policia ha acusat més d’11.000 persones per haver desacreditat les forces armades russes. És un bon feix! Les represàlies són terribles i els empresonaments, infinits. L’objectiu no és altre que fe emmudir l’opinió pública contrària a la guerra, i la delació és una arma rastrera i repugnant, però útil.

Al costat de la delació tenim avui un altre fenomen igualment repulsiu: la censura. Durant el mes d’abril he anat seguint les ocurrències de Trump pel que fa a la llibertat d’expressió d’institucions com les universitats que, des del meu punt de vista, haurien de ser el temple de la paraula lliure. L’amenaça de retirar els fons públics de totes aquelles que no es dobleguin a les seves pretensions pot causar un mal irreparable a la ciència i a la investigació. De moment només Harvard li ha plantat cara. Columbia s’ha doblegat a mitges. Ja veurem què aniran fent les altres. La censura s’escampa a tot l’àmbit del coneixement, també fora de la universitat. El 12 d’abril l’ARA publicava un twit de l’economista Maia Mindel que deia: “JP Morgan està aplicant censura als seus informes econòmics per si de cas el govern de Trump els persegueix”. Uns dies més tard sabem que Trump exigeix la destitució del President de la Reserva Federal. No li va agradar que contradigués la seva política aranzelària, mira per on.

Un altre dels resultats de la persecució de persones per la seva ideologia és que executius i intel·lectuals que han de viatjar als Estats Units es compren un telèfon de prepagament abans d’anar-hi, sense historial ni whatsapps ni acumulació d’acudits a Instagram i viatgen com si fossin vulgars narcotraficants, perquè no els “pillin” amb comentaris contraris a l’excels president. Com ens hem de veure!

El 19 d’abril, en un article a El País, Siri Hustvedt denunciava la progressiva decantació del seu país cap al feixisme i informava que s’havia confeccionat una llista de 199 paraules sospitoses, com ara negre, divers, gai o dona, que impedirien, si s’utilitzaven, obtenir finançament per a projectes científics i acadèmics. Ja ho sabíem que havia prohibit la discriminació positiva de persones de determinats col·lectius, però una llista de paraules “clau” per determinar si un projecte és subvencionable o no és d’una profunditat intel·lectual que els hauria de fer vergonya. Però si alguna cosa tenen, ells i els que el secunden, és desvergonyiment. Passar a la posteritat com el President més idiota de la Història és possible que fins i tot li faci gràcia. És com aquell que no es va endur el primer premi en un concurs de gilipolles.

Tornant a les delacions, llegeixo al diari de Menorca que una senyora ha denunciat un veí perquè maltractava un gos. La policia municipal se n’ha fet càrrec, ha dut el gos al veterinari i l’han trobat tan mal ferit i desnodrit que han decidit sacrificar-lo. I em sembla que la enyora va fer ben fet, és un acte de civisme. Jo denunciaria els que llencen les escombraries fora del contenidor o deixen els mobles al carrer el dia que no toca, perquè són actes incívics que no tenen cap justificació. Però hi ha altres denúncies de fets que també són delictius, o incìvics, però que poden tenir una explicació que jo no conec, i llançar-me a denunciar sense saber el perjudici que puc causar em sembla una mala acció. És el cas que deia al començament dels pisos turístics no regularitzats, o il·legals, com se’n vulgui dir. A Menorca està ple de gent que lloga la casa i no està registrat com a lloguer turístic. Soc jo, o l’administració, qui ha de perseguir el frau? 

Quan ja tenia aquest article enllestit he llegit a La Vanguardia el calvari que passen els funcionaris que són testimonis de les males praxis dels seus superiors i les denuncien. Em pensava que el tema de la delació només m'interessava a mi, però veig que té un rerefons molt més complex. Aquests funcionaris diligents i cívics es veuen arraconats i menystinguts en els seus llocs de treball des del moment que decideixen denunciar allò que els sembla corrupte o il·legal, en definitiva, males praxis desgraciadament molt comunes a l'administració. Encara tindran sort si les males praxis es corregeixen. Ells ja han begut oli. Com per plantejar-se denunciar res.

Com es pot veure, és un tema controvertit que pot donar molt de sí. De  moment, per si un cas, em comportaré com una ciutadana exemplar.