laplujanomespanta

                                                  Dix ans, ça suffit ! Aquesta era la consigna que duien les pancartes que enarboraven els estudiants francesos del maig del 68. Es referien a De Gaulle i als deu anys del seu govern. L’invitaven a marxar. Jo agafo la mateixa pancarta i dic el contrari: Dix ans, ça suffit! Torna, Marçal! Deu anys que va marxar i en el meu cap cada dia demano que torni. Són fantasies que mai he pres per realitats, no soc tan il·lusa. Des del minut zero he sabut que no hi havia marxa enrere, però això no treu que no m’imagini com seria la meva vida si ell encara fos aquí. Avui fa deu anys. Quan ho comento amb els amics em diuen: ja fa deu anys? Sé que tots el trobem a faltar, perquè el Marçal, si tenia una qualitat, era que no passava desapercebut. Sempre tenia un paper a jugar, ell no es quedava mai enrere, sempre havia de donar l...

  Una de les accions humanes més contradictòries és la delació. En tenim exemples històrics o mitològics per donar i per vendre, des de Viriato fins a Jesucrist. En aquests casos, com en molts d’altres, la delació es considera execrable, perquè es delaten persones que des del punt de vista moral no fan mal a ningú. Però hi ha casos molt ambigus en què ens hem de posicionar a favor o en contra de la delació segons quins siguin els nostres principis. Penso en la pel·lícula d’Elia Kazan On the waterfront (La llei del silenci, 1954) en què l’espectador està a favor que Marlon Brando denunciï els mafiosos dels sindicats portuaris sense adonar-se que aquell argument no és més que una metàfora subvertida del que va fer el seu director denunciant els companys d’ofici davant del comitè McCarthy. Marlon Brando queda com un heroi quan els herois reals van ser els que van aguantar la pressió i la repressió i no van delatar (Dalton Trumbo, Edward Dmytryk, Herbert Biberman i molts altres). Hi...

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...