ARA COM ARA NO EM VULL MORIR

 

La mort per a mi no ha estat mai un tema tabú. És igual que sigui la meva com la dels altres, en puc parlar sense problemes. El que passa és que com que cada vegada la tinc més a prop (com tothom, per altra banda) es converteix en un tema de reflexió recurrent.

El diumenge 30 de març TV3 va emetre un programa sobre l’eutanàsia per commemorar els quatre anys de l’aprovació de la llei que la regula. Constava d’un documental i d’un debat posterior entre professionals afectats pel tema: metges, juristes i la periodista que havia dirigit el documental. Allà podíem seguir el procés d’una dona afectada per ELA des d’uns set mesos abans de rebre l’eutanàsia fins al dia que li apliquen. Deixar-se filmar en plena decadència només per donar testimoni d’un patiment terrible de cara a defensar el seu dret a morir dignament és d’una generositat i d’un altruisme extraordinari. El seu cas, com el d’altres que surten al documental i que no van tenir tanta sort, són molt il·lustratius del procés que cal seguir en cas de complir determinades condicions i sol·licitar l’aplicació de la llei. Recomano ferventment veure el programa a totes aquelles persones que no tinguin por d’enfrontar-se a un tema tan poc gratificant com aquest. Va ser molt aclaridor i es va insistir molt en la necessitat de fer el document d’últimes voluntats.

Una de les coses que es van dir, i és la que m’ha fet tocar avui aquest tema, és que molta gent diu que no vol passar de tal o qual edat, però que quan hi arriben, ningú no se’n vol anar. Estem parlant de persones sanes sense patiment, ni físic ni psicològic. Jo no vull arribar a 100 anys! Però quan hi arribes pots no tenir cap raó per desaparèixer, ja t’està bé continuar. Què t’ha de passar perquè, malgrat no tenir cap patiment, la idea de la mort et sigui més agradable que la de continuar vivint? No em serveixen les depressions, que poden ser estats passatgers o permanents, però que en tot cas distorsionen la visió de la realitat. Em refereixo a tenir una visió de l’existència, pròpia i col·lectiva, que et porti a prendre la decisió final d’abandonar.

Vaig accedir a la lectura d’El món d’ahir, de Stefan Zweig, no fa gaires anys, i vaig entendre per què el món que Zweig tenia al davant, el que veia venir, el va espantar tant que va decidir suïcidar-se. Ara es parla molt del paral·lelisme entre el període anterior a la segona guerra mundial i l’actualitat, sense oblidar-se de com han canviat les tornes per als que van ser víctimes de l’Holocaust i ara es dediquen a practicar un genocidi semblant. Estem tan malament com quan Zweig va decidir marxar? Era un exagerat?

Fa pocs dies un company d’un xat on discutim (discuteixen els que hi entenen) sobre actualitat i sobretot sobre temes cibernètics i d’Intel·ligència Artificial va penjar una entrevista apareguda a La Vanguardia el 31 de març que duia com a títol “El 2045 connectarem el cervell al núvol i la vida humana canviarà per sempre”. Abans de llegir l’entrevista vaig contestar: Espero haver-me mort abans. Però després vaig agafar el diari i em vaig llegir l’entrevista amb calma i vaig quedar fascinada i horroritzada al mateix temps. I vaig decidir que no em volia morir, per ara, fins a haver vist el resultat de les prediccions de Ray Kurzweil, investigador principal i visionari d’IA de Google.

Una de les coses que es demanen als programes d’IA és si tenen consciència, i Kurzweil contesta que això de la consciència és un tema filosòfic, que no hi ha manera científica de demostrar-ho. “Quan la IA superi la intel·ligència humana, actuarà com si fos conscient. Ens fusionarem i ens convertirem en un. Per tant, la tractarem com si fos conscient”. El periodista li pregunta: Com imagina el moment de la connexió entre cervell i IA? Resposta: Viurem una revolució en nanotecnologia a principis de la dècada. Podrem manipular robots de la mida de molècules perquè nedin a la sang. Nanorobots que s’introduiran  al nostre cervell de manera no invasiva i connectaran el neocòrtex al núvol. La nostra intel·ligència es multiplicarà per un milió: serem més intel·ligents, divertits, creatius i innovadors. És la singularitat i passarà el 2045.

Fins aquí la predicció ja és bastant inquietant. Però el que resulta absolutament esfereïdor és que assegura que “A mesura que ens fusionem amb el núvol, la nostra capacitat per processar informació s’expandirà. Desenvoluparem emocions i característiques de més complexitat, expressarem millor els sentiments amorosos. Per a alguns, això ens farà més semblants a Déu, però seran només les nostres capacitats expandint el que som.”

Més endavant parla de la possibilitat de crear replicants de les persones mortes estimades. Ell ho va fer introduint a Talk to Books cartes i textos del seu pare mort i va obtenir un replicant que va parlar amb la seva filla. “A mesura que augmenti la capacitat per recopilar les nostres dades biològiques, podrem crear replicants indistingibles dels humans”. Això ja se li havia acudit a Philip K. Dick, però només era ciència ficció. Ara ja pot ser una realitat.

Tot això sembla una bogeria si no fos perquè aquest senyor ja va escriure un llibre fa vint anys que es deia La singularidad està cerca, on profetitzava una sèrie de coses que s’han complert, com per exemple que els mòbils contestarien preguntes. Per això no m’ha semblat que sigui un xarlatà sinó algú que està informat i tot això ho veu possible.

Ara bé, tot aquest panorama estarà a l’abast de tothom? Serà voluntari connectar el teu cervell al núvol o et podràs quedar mirant com ho fan els altres? Dubto molt que jo arribi al 2045, però no em faria res si pogués posar-me com en una finestra a observar el panorama. Em venen al cap les imatges de Blade runner i m’imagino aquest món futur com el que sortia a la pantalla: aquells taxis voladors, la pluja constant, la grisor de la ciutat, els neons, els anuncis d’un món alternatiu, i els pobres replicants lluitant per la seva supervivència.

Una cosa que no defuig l’entrevista és qui controlarà aquesta IA i si serà utilitzada en favor o en contra de la Humanitat. Diu Kurzweil que és una eina per anar més enllà de les nostres limitacions biològiques. L’hem d’entrenar per assegurar que les seves accions s’alineïn amb els valors humans. Les grans tecnològiques tenen incentius financers per crear una IA segura. Els petits models d’IA d’empreses anònimes en països no democràtics, no. És essencial que les nacions democràtiques impulsin la IA per protegir-nos de la IA d’actors maliciosos”. Fantàstic! Està claríssim quins són els països democràtics, aquells que desenvoluparan la IA a fi de bé. Estats Units, per posar un exemple?  Que jo sàpiga, de moment només la Unió Europea té un protocol per impedir l’ús pervers de la IA. És la Llei d’IA (2024/1689), que estableix unes  normes harmonitzades per tal de fomentar una IA fiable. Està basada en el risc per a desenvolupadors i implementadors i garanteix la seguretat, els drets fonamentals i la IA centrada en l’ésser humà. Es podrà dir el mateix de totes les IA que vagin apareixent per tot el món, en països totalitaris o d’altres suposadament democràtics en vies de convertir-se en una autocràcia?

No sé si el meu món d’ahir està tan ple d’aspectes positius, de seguretats, com ho estava el de Stefan Zweig. Ni tampoc puc estar segura que tots els horrors que ens pronostiquen es compleixin tal com ens els anuncien. Jo només demano seguir viva per observar, perquè ja no em sento capaç d’actuar. Faré servir la IA, de fet ja la faig servir, només amb finalitats pràctiques, però no em buscaré un replicant que substitueixi les persones. La persona que voldria que fos aquí no hi és, i no hi ha replicant que la pugui substituir. Si poguéssim assegurar que podem descartar l’ús pervers de la IA per part dels que la controlen, quin món més fascinant se’ns obriria al davant! És en aquest món on plantaré la meva butaqueta, a la porta de casa, per veure’l passar i anar-me’n acomiadant fins a fer mutis pel foro definitivament.