laplujanomespanta

  Un dels temes més debatuts al programa de TV3 sobre l’eutanàsia, emès el 30 de març, va ser el de com calibrar el grau de dolor del sol·licitant i, especialment, el grau de patiment psicològic, per tal de poder emetre un veredicte: autorització o denegació. El patiment psicològic insuportable és una de les causes previstes per la Llei. Però com s’avalua aquest patiment? Quines eines tenim per mesurar-lo? Els metges que intervenien en el debat parlaven del coneixement necessari del pacient, ja que no és amb una analítica objectiva com es pot saber quin és aquest grau. Als que no formem part de cap tribunal mèdic això ens hauria de ser indiferent; no ens toca a nosaltres jutjar ni emetre veredictes. A mi tampoc. Però això no vol dir que no siguem sensibles al patiment dels altres, al patiment psicològic derivat d’unes circumstàncies adverses que poden ser recents o llunyanes, però que s’arrosseguen dia a dia. Això se’m va fer evident, per atzar, el dia que em va caure a les man...

  La mort per a mi no ha estat mai un tema tabú. És igual que sigui la meva com la dels altres, en puc parlar sense problemes. El que passa és que com que cada vegada la tinc més a prop (com tothom, per altra banda) es converteix en un tema de reflexió recurrent. El diumenge 30 de març TV3 va emetre un programa sobre l’eutanàsia per commemorar els quatre anys de l’aprovació de la llei que la regula. Constava d’un documental i d’un debat posterior entre professionals afectats pel tema: metges, juristes i la periodista que havia dirigit el documental. Allà podíem seguir el procés d’una dona afectada per ELA des d’uns set mesos abans de rebre l’eutanàsia fins al dia que li apliquen. Deixar-se filmar en plena decadència només per donar testimoni d’un patiment terrible de cara a defensar el seu dret a morir dignament és d’una generositat i d’un altruisme extraordinari. El seu cas, com el d’altres que surten al documental i que no van tenir tanta sort, són molt il·lustratius del procés...

  Fa unes setmanes vaig escriure sobre el cas Pélicot, que ja ha estat jutjat i les penes dictades, i no em pensava que tornaria a donar-se tan aviat un altre cas d’abús sexual a França tan esfereïdor com el de Dominique Pélicot. Es tracta del cirurgià pediàtric de Vannes,   Joël Le Scouarnec. El judici tot just acaba de començar. Se l’acusa d’haver violat 300 nenes i nens en l’exercici de la seva professió. És a dir, s’aprofitava de la seva condició de cirurgià per abusar d’ells, durant almenys 25 anys. Nens i nenes d’edats diverses, entre elles una nena de 6 anys filla d’uns veïns. També la seva neboda, filla de la germana. Pel que sembla, feia temps que es tenien indicis del seu comportament, però ningú no va fer el primer pas per denunciar-ho. Enmig d’una sessió del judici va confessar que havia violat la seva neta d’un any i mig. Els pares de la nena, que eren a la sala, van haver de ser atesos per un xoc   emocional. També se li van trobar documents que donaven test...