ELS MEUS OSCARS

 

No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde, a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas. I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no.

Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se’ls podien escapar ni a Zoe Saldaña ni a Kieran Culkin. La primera, perquè era l’única cosa interessant d’una pel·lícula que més aviat em va avorrir, que només vaig suportar pels números musicals que protagonitzava ella i que no em vaig creure en cap moment la història que explicava. El segon, perquè després d’haver-lo vist a la sèrie Succession ja m’hi vaig quedar enganxada. I el paper esbojarrat que fa a A real Pain dona una vitalitat a la pel·lícula que sense ell seria una mica plana.

Pel que fa a l’actor principal, el meu vot estava dividit entre Adrien Brody i Timothée Chalamet. Digui el que digui Carlos Boyero (el tracta de “niñato”), que, per cert, ha lloat el seu treball a A complete unknown, per a mi Timothée Chalamet és un actor de primera, i que sigui d’aspecte infantil, una mica efeminat i tendre, i que mai li hagi tocat premi, l’únic que fa és convertir-lo, als meus ulls,  en un objecte de desig incomparable. Ja sé que podria ser la seva àvia, però en les meves fantasies puc tenir l’edat que em doni la gana. Després tornaré a la pel·lícula i a la seva encarnació de Bob Dylan. Adrien Brody també es mereixia el premi, no ho discutiré. Ara, el que li va fer a la seva dona és imperdonable. A mi el meu marit em llança un xiclet mastegat perquè l’entomi i se’n va a dormir a casa sa mare, que jo no soc una paperera!

La gran derrotada de la nit no es Karla Sofía Gascón, que ja es veia venir, sinó Demi Moore. Ella i La substancia se’n poden anar al racó dels despropòsits. La seva interpretació no està malament mentre se li veu la cara i el cos normal, però quan comencen les mutacions (Oscar 2025 al millor maquillatge) i es va transformant en aquell esperpent repugnant semblant a un dinosaure arrugat, ni té mèrit ni convenç. He de dir que l’argument de la pel·lícula em va semblar interessant, una manera d’alertar sobre les exigències amb què el món de l'espectacle pressiona o margina les dones quan arriben a una certa edat, i què estan disposades a fer algunes d’aquestes dones per mantenir-se joves. Just el que va estar fent Demi Moore durant anys per semblar més jove del que era. No hi havia actriu més indicada per encarnar l’Elisabeth Sparkle que ella. Però la manera com mostra les metamorfosis, de vella a jove, de jove a vella, són un despropòsit gore que esquitxa la sala de sang fins al galliner. Jo encara tinc crostes.

Qui li ha pres l’Oscar a Demi Moore? Una joveneta deliciosa, perseguida per una colla de mafiosos russos que li envia el seu sogre per tal de desfer aquell matrimoni celebrat per sorpresa a Las Vegas i que ella viu com el somni de la Ventafocs. Mikey Madison es va assessorar amb prostitutes i ballarines de strip-tease per fer un bon paper interpretatiu i la veritat és que el broda. També és veritat que el conjunt de personatges que es mouen al seu voltant estan tan ben caracteritzats, cada un amb les seves limitacions i la seva poca traça, o amb la seva maldat, que li donen l’oportunitat de lluir les seves dots interpretatives d’allò més bé. Un gran èxit per a Mikey Madison. Aconseguir un Oscar tan jove no és a l’abast de tothom.

Pel que fa a Anora, el fet que l’Acadèmia li hagi donat el premi a la millor pel·lícula, millor director, millor guió original i millor muntatge és un gran èxit del seu creador, Sean Baker. 4 Oscars a la mateixa persona per la mateixa pel·lícula.  Un rècord. Feia poc que havia tornat a veure The Florida project, del mateix director, i em reafirmo en la idea que no perquè el cine sigui una indústria hem de considerar totes les pel·lícules com a mers productes comercials. Darrere del cine de Baker hi ha una visió amarga de la societat americana, dels perdedors que es mouen dins del món dels afavorits sense arribar mai a gaudir dels seus privilegis, o en tot cas és un gaudi efímer. Si m’haguessin fet una enquesta sobre quina pel·lícula creia que guanyaria no hauria apostat per aquesta, ho veia poc probable,  i celebro haver-me equivocat. Recordo que quan la vaig veure, la primera part la vaig trobar una mica massa llarga, però al final t’adones que la pel·lícula no seria tan rodona si per justificar tot el que passa a la segona part no t’hagessin donat prou elements a la primera. Guió rodó, per això ha tingut premi.

I per acabar amb els meus premiats preferits, Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per a Aún estoy aquí, del brasiler Walter Salles, que ja ens havia emocionat amb Ciudad de Dios, Estación central de Brasil o Diarios de motocicleta. Una pel·lícula compromesa amb la denúncia de la repressió militar i la lluita d’una dona per esclarir què li va passar al seu marit desaparegut sota la dictadura. Basada en la història del segrest i assassinat de l’exdiputat del Parlament pel Partit dels Treballadors Rubens Paiva, i a partir del llibre que va escriure el seu fill, seguim les peripècies de Eunice Paiva, la muller, per exigir respostes primer i responsabilitats, després. Una lluita que durarà anys fins que l’Alzheimer la sumeixi en un estat d’amnèsia que només es trencarà un moment quan vegi a la pantalla del televisor la imatge del seu marit. Un Oscar ben merescut i una pel·lícula emocionant que ens recorda temps molt convulsos i ens fa estar alertes, per si poden tornar.

Recuperant el meu adorat Timothée Chalamet, mig nord-americà, mig francès, val la pena veure’l encarnant els primers anys de Bob Dylan, quan va arribar a Nova York buscant a Woody Guthrie per mostrar-li la cançó que havia compost per a ell, i es troba amb Pete Seeger, i així comença la seva carrera musical. La semblança amb el cantant és bastant aconseguida, sobretot a partir del moment que Dylan adopta un aspecte més estudiat, amb ulleres de sol contínuament, cabell esborifat i mirada esquiva. Chalamet, a més, té el mèrit de cantar ell les cançons i de tocar la guitarra, de bufar l’harmònica i de fer com si realment fos la reencarnació del cantant de Minnesota. La pel·lícula ha tingut crítiques diverses, algunes no gaire elogioses.  No sé si és un biopic encertat perquè no coneixia res de la seva vida privada. Per no saber, no sabia de la seva relació íntima amb Joan Baez, sí de la professional, ni que la deriva cap a una música elèctrica que s’allunyava de les arrels folk hagués estat tan mal vista per una part dels seus seguidors. A mi el que em va agradar va ser recordar una època en què ens emmirallàvem amb la música folk dels Estats Units al mateix temps que érem capaços de sortir a cridar al carrer contra la guerra del Vietnam, contra l’imperialisme i contra la política del mateix país que, per altra banda, ens delectava amb aquells cantants. Començant per Pete Seeger amb This land is your land, Joan Baez amb The house of the rising sun, el mateix Bob Dylan amb Blowin’in the wind o The times They are a-changin’, la pel·lícula passa revista als primers anys de la vida artística de Dylan fins que s’allunya de la música folk i causa un gran escàndol al festival de Newport de 1965, cantant tres cançons amb guitarra elèctrica, baix, teclat i bateria, que deixa sorda la concurrència. Només per recordar aquelles èpoques ja val la pena anar a veure A complete unknown.

L’endemà de la nit dels Oscars la premsa va ressaltar de manera general la “falta de politització” de la cerimònia. Ningú no es va referir a Trump. Et pour cause!, que dirien els francesos. Podria ser que, intencionadament, haguessin volgut menystenir-lo no fent ni la més mínima al·lusió a ell o al seu govern. Però jo no n’estaria tan segura. Ara mateix estic convençuda que des de les productores, els estudis, els actors i la mateixa Acadèmia tenen el cul ben petit intentant no contrariar el President, no fos cas que comenci per retirar els fons governamentals que destina a Califòrnia i acabi esborrant del mapa la indústria cinematogràfica, si se li posa d’esquena. Recordeu el Washington Post, qui l’ha vist i qui el veu. Té un paper actiu i decisiu en la divulgació de l’escàndol del Watergate. Més tard s’atreveix a publicar els papers del Pentàgon. Es manifesta tradicionalment a favor del Partit Demòcrata i en l’última campanya electoral, ja en mans de Jeff Bezos, decideix donar suport, en la seva línia editorial, a opinions pròpies de la ideologia trumpista. 75.000 subscriptors es van donar de baixa, però la ira de Trump pot ser molt pitjor. Amb les coses de menjar no s’hi juga, i de la mateixa manera que Bezos ho té clar, ho deuen començar a tenir clar els productors hollywoodians. Trump els té a tots agafats pels ous, i perdó per la vulgaritat. Ja no són només els de Sillicon Valley, estic segura que totes les valls de Califòrnia estan disposades a rendir-se als seus peus. 

Doncs res, una gala dels Oscars llarga i avorrida amb sorpreses agradables que fan que l’Acadèmia es redimeixi de les decisions controvertides d’altres anys. No estic gens segura que el 2026 no tinguem un ensurt important. Els camins del Senyor són inescrutables i els de Donald Trump, encara més. El que avisa no és traïdor (en aquest cas, traïdora).