ELON MUSK PREN ORFIDAL?

 

La psiquiatria no és un tema que jo domini, però com que el cinema i la literatura ens l’ha acostat tant, qualsevol pot opinar sobre el complex d’Èdip, el narcisisme, la megalomania, la paranoia o qualsevol altre trastorn d’aquests que veiem als diaris cada dia i que afecten a gent com Trump, Musk, Milei o Putin, per mencionar només els top del rànking.

Desgraciadament, Donald Trump ocupa les pàgines dels diaris, portada o interior, cada dia sense excepció des que va ser elegit president. Cada dia ens obsequia amb un disbarat, des de voler comprar el Canal de Panamà o el territori de Groenlàndia, fins a carregar la responsabilitat de la guerra d’Ucraïna al mateix Zelenski, que n’és la víctima i el president del país envaït. Com es pot tenir la capacitat de tergiversar la realitat fins a aquest punt i sortir-ne indemne? Com pot ser que el món no tan sols no se li giri en contra sinó que vagi guanyant adeptes de mica en mica davant la mirada atònita però paralitzada de la Unió Europea? Hi ha un adjectiu en francès que m’encanta: médusé. Vol dir paralitzat per la sorpresa o per l’ensurt, tal com es quedaven els que creuaven la mirada amb la Medusa, aquell ésser mitològic amb serps per cabells que deixava petrificats els seus enemics. Estupefactes, médusés, és com estem tots els que veiem que Trump i el seu entorn no tenen aturador.

De tota aquesta colla de narcisistes megalòmans i autoritaris en aquest moment em crida l’atenció Elon Musk. No sabia gaire res de la seva vida privada fins que fa uns dies es va presentar a la Casa Blanca amb el seu fill de quatre anys com si anés a fer una barbacoa a casa del veí. Poc després llegeixo que una dona ha parit, o està a punt de parir, un fill que diu que és d’Elon Musk. En té uns quants més, crec que de tres relacions diferents. Quina relació deu tenir amb aquests nens o nenes? Seran els pivots que continuaran la seva acció d’apoderar-se econòmicament del món i dominar el relat a través de les xarxes?

Llegeixo al blog del Pep Cortina, Prova i Error, un experiment que ha fet amb Chat GPT per saber fins a quin punt aquesta eina d’IA podia estar dominada per la ideologia trumpista i el resultat és curiós. Li demana a Chat GPT quines són les característiques psicològiques de Donald Trump, i la resposta és la següent (només dono els enunciats): Narcisisme extrem, Manca d’empatia, Mentalitat de “guanyador o perdedor”, Tendència a la impulsivitat, Paranoia i teoria de la conspiració, Manipulació i ús del populisme, Rebuig de la responsabilitat. És a dir, set característiques negatives. No sembla que Trump hagi intervingut en l’elaboració d’aquest resum. A mi se’m va acudir fer el mateix, al mateix Chat GPT, però demanant les característiques d’Elon Musk, i la resposta és sorprenent: Visió i innovació, Determinació i perseverança, Pensament crític i analític, Autoconfiança i assumpció de riscos, Creativitat i  perfeccionisme, Impulsivitat, Sensació d’urgència, Narcisisme. Afegeix al final: Musk ha revelat que pateix síndrome d’Asperger, un trastorn de l’espectre autista que pot influir en la seva manera de comunicar-se i interactuar socialment. Gairebé totes positives, i l’única negativa, el narcisisme, la comparteix amb Trump. Hi ha ficat cullerada el propi Musk o Chat GPT ho ha generat lliurement (dins de la llibertat que li donin els algoritmes utilitzats)?

Com que trobo simptomàtic que siguin titllats tots dos de narcisistes, me’n vaig a estudiar una mica la vida privada de Trump i resulta que al seu primer fill li posa Donald, igual que ell. De sobte recordo un llibre que vaig llegir fa gairebé cinc anys, que es deia No entres dócilmente en esta noche quieta, de Ricardo Menéndez Salmón. Era una reflexió de l’autor sobre la relació amb el seu pare, que no havia estat satisfactòria ni per casualitat. L’escriptor es diu igual que el seu pare. El fragment que vull citar és el següent: “Llevo su nombre. Una decisión desafortunada para una familia con un único hijo. Cómo olvidar las alternativas inventadas por mi madre para que no le contestaran dos personas al mismo tiempo: el ridículo Ricardín… (…) Me siento incómodo dentro de mi nombre. Como si no me perteneciera. Como si fuera el de otra persona, un impostor o un advenedizo, el alias de este padre desconocido (…) al que le faltó imaginación para regalarme un nombre robado a los calendarios (…) Mi nombre es solo una duplicación, un acto de pereza, el gesto de un conservadurismo que me repele.”

Quan vaig llegir això em vaig plantejar què és el que porta un pare a posar-li el mateix nom al fill, i la resposta em va semblar clara: un narcisisme ferotge, un voler projectar sobre el fill les expectatives pròpies, una negació de la seva autonomia, en fi, un cúmul de raons negatives per reforçar el propi ego. Aquestes són les meves explicacions; ni idea de si són encertades o no, però ara, amb l’exemple de Donald Trump sènior i Donald Trump Júnior, crec que m’hi acostava bastant. No cal dir que Donald Trump pare projecta sobre els seus fills els seus propis anhels, expectatives i ambicions, es diguin com ell o no.

Me’n vaig a investigar la vida privada de Musk i resulta que cap dels seus innumerables fills es diu Elon. Però la cosa és molt pitjor. Segons fonts diverses, en té fins a 13. Els ha tingut amb parelles diferents. El primer, per la via natural, va morir de síndrome de mort sobtada. Després va començar a encarregar-ne per fecundació assistida i algun per gestació subrogada. Té bessons, té trigèmins, té de tot. Si bé és cert que s’ha abstingut de posar-los el seu nom, alguns dels que ha triat no tenen perdó de déu: X AE A-Xii, Exa Dark Siderael, Tau Techno Mechanicus... Un tal Xavier, bessó d’un altre anomenat Griffin, nascut el 2004, s’ha canviat el gènere, el nom i el cognom. Ara es diu Vivian Jenna Wilson, i no vol saber res de son pare. Ves a saber què l’incomodava del cognom Musk. Ell tampoc no vol saber res del fill o filla trans. Després va fabricar uns trigèmins, nascuts el 2006. Tots amb noms normals. Però quan es va ajuntar amb la cantant Grimes se li’n va anar l’olla i va batejar els fills amb els noms estrafolaris-tecnològics que he dit abans. Després amb una altra parella va tenir bessons de noms diguem que “normals”, Strider i Azure. I ja m’he perdut per internet intentant seguir-li el rastre. L’últim, el que fa tretze, sembla que encara ningú no sap si és nen o nena (o robot) ni com es diu. En fi, tot això per arribar a la conclusió que el narcisisme de Musk és potser més destructiu i castrador que el de Trump. Entén que allò que ha dut al món són éssers humans i no prototips de diferents invents? Són els seus tentacles per dominar el món en tots els àmbits? Potser més li hauria valgut tenir un sol fill, posar-li Johnny, regalar-li una motoserra per Reis i dir-li: mira nen, si et portes bé i fas cas al papa, tot el món serà teu quan jo em mori. De fet, el de quatre anys, al qual anomenen familiarment Lil X, sembla que el dia de la Casa Blanca li va dir a Trump Tu no ets el President, Calla la boca. Si això és veritat, lluny de fer gràcia posa els pèls de punta.

La combinació de narcisisme i megalomania de Musk l’ha dut a un punt que fa plantejar-me la següent qüestió: si necessita constantment ampliar el seu poder, dorm bé Elon Musk? Perquè, a veure, ni que siguis l’home més ric del planeta, quan es fa de nit te n’has d’anar a dormir. I es fa de nit tant a Beverly Hills com a la Cañada Real. A hores diferents, ja ho sé. Però vist que els fills els ha fabricat per fecundació assistida entenc que el llit no el fa servir per tal menester sinó per dormir. Com que he llegit que el cap no rutlla si no li dones un descans nocturn, em pregunto si quan Elon Musk ja porta el pijama, s’ha rentat les dents i es disposa a ficar-se al llit, s’ha de prendre un Orfidal (o una capsa sencera) o pot agafar el son sense problemes, oblidant el mal que durant el dia ha fet al conjunt de la Humanitat, des dels seus pobres fills fins a tots i cada un dels mortals. No voldria per res del món ser a la seva pell!

P.S. Quan ja havia escrit aquestes ratlles va sortir un article a l’Ara del diumenge 23 de febrer que donava explicacions més precises i fiables sobre la família d’Elon Musk, antecessors i descendents. Era un article seriós que m’aixafava completament la guitarra. Jo em pensava que feia una gracieta amb les meves bromes sobre els noms i resulta que el tema mereix un article de pàgina sencera en un diari seriós. Vaig decidir no canviar res, de manera que algunes de les informacions que jo no dono les podeu trobar a l’article citat (Joan Callarissa, Elon Musk i el seu trencaclosques familiar. Ara 23/2/2025). Ahir dissabte, 1r de març, tots els diaris obren pàgina amb l’esbroncada de Trump i Vance a Zelenski a la Casa Blanca, una humiliació repugnant a un suposadament aliat. Per a mi aquest dia ha suposat un punt de no retorn en la meva percepció de què pot passar a Europa a partir d’ara: res de bo. I no crec que m’alarmi injustificadament. Estem en mig d’una pinça subjectada per un parell de bojos narcisistes i megalòmans a qui només importa el seu profit personal. Qualsevol dia poden fer qualsevol cosa, botons vermells inclosos. Però Europa no es pot quedar médusée, ha d’actuar. Res del que passi pel cap de Trump, Musk, Putin, Milei o qualsevol altre sonat, a partir d’ara, no pot ser objecte de bromes, acudits, desqualificacions enginyoses, caricatures gracioses o altres contribucions que no siguin anàlisis profundes de la situació. Se m’han acabat les ganes de fer brometes. I ens queden quatre anys per endavant. Amb la crisi que estem vivint, el nom dels fills no té cap importància, ni tan sols per riure una estona.

Avui és Carnaval. Celebrem-ho amb Fernando Botero i alegrem-nos provisionalment fins dimecres, quan la cendra ens caurà al damunt per recordar-nos que hem vingut a aquest món a patir.