DESCOBRINT BARCELONA

Sortir a donar voltes per Barcelona sempre és agradable. Pots anar cap al mar o cap a la muntanya. La muntanya pot ser el Tibidabo, Collserola, Montjuïc, els Tres Turons o qualsevol altra elevació des d’on es vegi la ciutat. Hi ha molts miradors la majoria dels quals m’eren desconeguts fins aquests últims anys que, gràcies a la pandèmia, la marxa nòrdica i les visites amb els amics de Can Carreras (V. El blog del 18 de juny del 2023, Els meus amics de Can Carreras) n’he anat descobrint de nous.

Si vau llegir l’article sobre Can Carreras sabreu que el Narcís Fradera és un entusiasta de Barcelona i porta grups  de gent interessada en el coneixement de la ciutat. L’última ocurrència, a la qual m’he afegit amb gran entusiasme, és la d’agafar el bus del barri i fer diferents recorreguts. El bus del barri és un servei de l’Ajuntament de Barcelona per als barris costeruts, amb carrers estrets, perifèrics o de difícil accés. Són autobusos més petits, amb la numeració a partir del 100 (113, 114, 117, etc...) que es fiquen per tot arreu i permeten la mobilitat de gent que d’altra manera hauria d’accedir a peu al recorregut de les línies convencionals.

Un d’aquests mini bus, el 113, porta a un barri que ni sabia que existís. Es diu Barri de la Mercè, està situat a la part més privilegiada de Barcelona, a Pedralbes, i té una història d’allò més interessant.

Els terrenys sobre els quals es va edificar el barri pertanyien a la Falange Española, que va decidir promoure habitatge per a la classe obrera seguint el patró d’habitatge unifamiliar. Va ser l’Obra Sindical del Hogar qui va gestionar-ne la construcció, a la postguerra, cap al 1946 o 1947. Són 123 edificis de planta baixa i pis, sobre un terreny en pendent, a la falda de la muntanya. En aquell moment era gairebé un poblet aïllat, entre la carretera d’Esplugues i Finestrelles. L’expansió d’aquella part de Barcelona va fer que cap als anys 70 i posteriors ja hi haguessin arribat edificacions de tota mena, des de xalets de luxe fins a escoles d’elit (Thau, Solc, Saint Peter’s), de manera que un barri originàriament obrer quedava enganxat a la flor i nata de la burgesia barcelonina.

Segons he trobat per Internet, amb la democràcia van decidir desempallegar-se de l’origen falangista del barri i el van batejar amb el nom de Barri de la Mercè, patrona de Barcelona. El carrer principal, per on passa el bus del barri, es diu Torrent de les Roses, i serpenteja entre les cases que estan distribuïdes per tot el pendent, amb un desnivell notable. No cal dir que la vista que ofereix sobre la ciutat i sobre el mar és privilegiada. No sé si en el moment de la seva construcció aquest valor era apreciat pels usuaris de les casetes. Ara és evident que sí. És una conclusió que trec veient els cotxes que hi havia aparcats al carrer, que demostraven que els actuals propietaris d’aquests habitatges no tenen res a veure amb els primers. Efectivament, amb l’extensió de Barcelona cap aquella zona les casetes de la Mercè es van revaloritzar extraordinàriament; les van comprar gent amb possibles, que en deuen apreciar la situació, la tranquil·litat i les vistes. L’interior deu ser més aviat precari, perquè són petites. Els cotxes aparcats eren Mercedes, Audis, Range Rovers, Nissan X-Trail, i més d’un de cada una d’aquestes marques. Fins i tot, a la porta d’una de les casetes hi havia un Audi amb les portes obertes i una noia d’origen filipí o similar netejant-lo per dintre. És a dir, els inquilins d’aquestes casetes tenen servei. Cosa que ja vam poder comprovar en agafar el bus 113 i veure que a part del Narcís, el Toni i jo, la resta de gent que hi pujava eren senyores d’origen oriental (filipí, indonesi...) que anaven baixant al llarg del recorregut per anar a treballar a les cases dels rics.

Els primers anys de la seva existència aquest barri funcionava com un petit poble. Als baixos s’hi havien instal·lat algunes botigues, i fins i tot van arribar a tenir dos centres escolars. Actualment té l’aspecte d’un poblet mediterrani de vacances que podria estar situat perfectament a la província d’Alacant. No hi ha comerços ni escoles, però té un centre cívic que sembla ser que és ben actiu. Pertany al districte de Les Corts, el que vota més a la dreta de Barcelona.

I si abandonem el barri de la Mercè i ens adrecem cap al nucli de Pedralbes, al Monestir, ens queden quatre dies per anar a rendir homenatge a les clarisses o bé, si ens hem de casar i no volem que aquell dia plogui, a portar-los un cistellet d’ous perquè facin el miracle. Les pobres clarisses del monestir ja no necessiten ous perquè ara no plou mai, però s’han quedat en quadre i la congregació, o com es diguin els seus superiors, no vol continuar mantenint-les. Només en queden tres, d’edats entre 90 i 65 anys. En realitat, quan llegiu això les clarisses ja no hi seran. Dimecres, 12 de febrer, dia de Santa Eulàlia, es van acomiadar de la ciutat, de les autoritats i de la gent que les va voler acompanyar. Avui, diumenge 16, és l’últim dia. Però ens ha dit l’alcalde que s’hi podran continuar portant ous si es vol conjurar la pluja, així com comprar el mató de Pedralbes amb la fórmula del Monestir. Uf! Em quedo molt més tranquil·la!

A mi el tema de les clarisses m’emociona especialment perquè aquest monestir el va fundar Elisenda de Montcada el 1327, i me’l sento una mica meu. Ni soc de nissaga reial ni em mouen els sentiments religiosos, però crec que comparteixo una transversalitat amb aquest edifici. Per la història, pel simbolisme barceloní, per la meravella del seu claustre, l’austeritat de l’interior de l’església, les pintures de Ferrer Bassa, la tranquil·litat de l’entorn i el record de quan el meu pare ens hi duia a passejar de petites a la meva germana i a mi. Que hi hagi clarisses o no és el de menys, però la superstició dels ous i la pluja té bastanta gràcia, i que elles la continuessin alimentant quan la ciència ja ens ha demostrat que fer ploure o no no és a l’abast dels mortals, indica que tenen un sentit de l’humor bastant desenvolupat.

Segons explica una monja, fa trenta anys que no hi ingressa ningú. No hi ha vocacions. L’Abadessa va morir l’any passat, als noranta anys. Els sap greu haver de marxar, se’n van a Vilobí d’Onyar, però ho entenen. Per Santa Eulàlia el Consistori els feia una visita, ja que és la segona patrona de Barcelona, tot i que el monestir està dedicat a Santa Maria. Ara potser ja no caldrà. El monestir estarà un temps tancat per reparacions, però quan l’obrin hi podrem tornar a admirar la tomba de la meva avantpassada (ha, ha), així com la d’altres nobles, homes i dones, que de ben segur devien haver gaudit en algun moment de la serenor d’aquell edifici.

Els carrers de l’entorn del monestir són d’una bellesa molt particular. Alguns semblen un poblet amagat (baixada del Monestir); d’altres ja mostren la categoria del barri (Abadessa Olzet). Hi he passat algunes vegades baixant a peu des de la Carretera de les Aigües fins al carrer del Bisbe Català. Un barri de luxe, sí, però amb unes arrels històriques i culturals que el redimeixen del seu tarannà dretà i conservador.

En fi, que Barcelona ofereix múltiples possibilitats per gaudir dels seus racons. A veure quin serà el proper bus del barri que em proposaran el Narcís i el Toni, i quins amagatalls descobriré! Si són interessants, us ho faré saber.

Per cert, la visita al Monestir de Pedralbes és gratuïta cada primer diumenge de mes.