ANTÒNIA FONT, a París...

 

Oh, là là! Antònia Font a París! Quina cosa més exòtica! De vegades penso que se me’n va una mica l’olla perquè tenir l’ocurrència d’anar a París a veure Antònia Font quan l’he tingut a Barcelona, Vilafranca, Menorca  o fins i tot a Madrid... La idea va sorgir quan vaig veure un anunci de la seva gira que incloïa París i vaig pensar, per què no? Tenia pendent una escapada a la ville lumière des de l’any passat que es va frustrar per motius de salut (no meva). Ara era el moment d’aprofitar-ho, i vaig convidar les meves nenes a viatge i concert.

A mi m’agrada Antònia Font, en conec algunes cançons però no les lletres senceres, només a trossos, i em feia una mica de por pensar en haver d’aguantar un concert de dues hores i un quart a peu dret, entre joves fans absoluts del grup, i amb la idea que cantaria com una almeja per la meva edat. Gran error! Primer, vaig aguantar perfectament perquè ens vam agenciar un lloc darrere d’una barana on ho vèiem estupendament. Segon, hi havia gent jove majoritàriament, però també gent més enllà dels seixanta. Tercer, el format era molt familiar, unes cinc-centes persones al local, on no feia calor ni s’hi estava enxubat. El cantant, Pau Debon, que jo no havia vist mai al natural, és un xicot simpàtic i empàtic, que es va passejar entre el públic com si fossin els seus amics. Va cantar tot el que la gent esperava, cançons que van ser corejades pel públic com si formessin part de l’espectacle. Se les sabien totes i s’ho passaven d’allò més bé. Jo, també. L’espai on van actuar es diu La Maroquinerie, i es troba en un carrer de Belleville, una cantonada de la rue Ménilmontant, que fa una pujada de morir-se. Quan vaig sortir del concert em sentia uns quants anys més jove.

Aprofitant l’avinentesa, l’escapada a París va tenir també algunes altres facetes culturals. La més espectacular va ser l’exposició que hi ha al Grand Palais de Chiharu Shiota, que consta de diverses construccions a base de fils o cordills o llanes, com sol fer habitualment, i també amb fotografies d’altres aspectes de la seva producció, com les escenografies per a diverses òperes.  Les fotografies que jo pugui penjar aquí no donen la idea de la bellesa de les seves instal·lacions. Cal veure-ho en directe.

Quan vaig a París amb algú que no coneix l’Atelier des Lumières intento portar-l’hi, perquè penso que ofereix exposicions digitals d’una gran bellesa.  N’hi he vist de Klimt, Cézanne, Kandinsky i ara, Picasso i Rousseau. L’espai és una antiga foneria reconvertida en centre d’arts digitals i presenta les obres dels pintors projectades per totes les parets al mateix temps, donant-los moviment i per tant, vida. Aquest cop les obres de Picasso es repartien en formats diversos per tot arreu. Només el Guernica va ocupar totes les parets com a obra única alhora. Mentre vèiem el Guernica no vèiem res més, enlloc. En canvi, en l’exposició següent, la del Douanier Rousseau, la seva obra envoltava completament l’espai tota l’estona i et feia sentir com si estiguessis realment dins d’aquelles selves naïves que va pintar amb tanta insistència, amb els seus tigres, les seves flors, les seves palmeres i plantes exuberants. És molt interessant també sentir la música que acompanya les projeccions, molt ben trobada i adequada a l’obra. Per exemple, la primera imatge que vam veure de Picasso van ser uns toreros i la música era el Preludi de la Suite nº 1 de Carmen. A Barcelona he vist altres instal·lacions d’art immersiu, però les de l’Atelier des Lumières sempre m’han semblat les millors. Si aneu a París, informeu-vos de quina és la programació d’aquest espai. Val la pena.

El plat fort del viatge, a part del concert, havia de ser Notre Dame, que es visita gratuïtament però amb unes cues estratosfèriques. No vam aconseguir reserva fins a les 5 de la matinada del dilluns, gràcies a la perseverança de l’Aïda, que entrava a l’aplicació cada mitja hora per trobar-se amb el missatge d’”épuisées”. A les 8:00 ens va dir: avui tenim entrades! Hi havíem de ser a les 9:45, calia afanyar-se! La veritat és que valia la pena. Les imatges de la reobertura que havia vist per televisió donaven una idea falsa de la reconstrucció. Es veia una catedral molt neta, molt blanca, semblava una reconstrucció a l’estil del Poble Espanyol. Però un cop a dins, si deixaves de banda la multitud i et centraves en la part central réservée à la prière, on no hi seia ningú, tenies una idea del temple més d’acord amb la seva destinació: un lloc d’oració.

En aquesta visita a París ens vam estalviar alguns dels llocs més típics perquè ja ens els sabem de memòria, i vam anar a buscar algunes excentricitats, com dinar en un restaurant xino al 13ème arrondissement on només hi havia xinesos i nosaltres tres. El “maître” parlava francès amb accent de Xangai i costava una mica d’entendre, però més típic del barri no ho podia ser! Vam caminar una mitjana de 12 o 13 km diaris, vam trepitjar carrers comercials com Montorgueuil o Mouffetard, vam pujar a la terrassa de les Galeries Lafayette a fer la foto de la posta de sol i la torre Eiffel només la vam veure de molt lluny. Vam anar al Parc Monceau, on no s’hi va mai de passada; al Marais, on s’hi va cada vegada, i vam tornar amb la impressió que ens havíem passejat per un París majoritàriament diferent del que estàvem acostumades. Vaig descobrir la Halle Saint Pierre, un espai cultural amb llibreria i bar, al peu de la Butte Montmartre, on em vaig comprar un llibre curiosíssim d’una escriptora iraniana per a mi desconeguda. Es diu Abnoussa Shalmani, i el títol del llibre és J’ai péché, péché dans le plaisir. La coberta diu que ha guanyat el premi Simone Veil 2024 i el premi literari Gisèle Halimi 2024. És una garantia. Amb aquest títol i amb les explicacions de la contraportada: situada al Teheran de 1956, descriu un paral·lelisme entre un personatge de ficció (una escriptora iraniana) i la poetessa Marie de Régnier, filla del cubà José Maria de Heredia, barrejant-hi personatges com Débussy, Proust, Léon Blum..., no podia deixar-lo passar. Quan l’hagi llegit, si m’ha agradat, us ho faré saber. Actualment a la Halle Saint Pierre hi ha una exposició sobre art brut iranià i la majoria de llibres de la llibreria tenien relació amb aquest país.

Passejar per París no és com fer-ho per Barcelona. Hi ha un personal molt curiós i molt divers. Els SDF (sense sostre) demanen caritat dins de sacs de dormir, perquè el fred és terrible (entre -2 i 7 graus). Però això no és obstacle perquè algunes dones presumides circulin amb sandàlies o es facin fotos al mig del carrer, no sé si per a Instagram o per a Harper’s Bazar. Pels voltants de La Madeleine les senyores duien abrics amb coll de pell, barrets sofisticats i bosses de Louis Vuitton. Però per barris més populars les rodanxones amb malles cenyides de múltiples colors, amb vambes o sandàlies sense mitjons, no eren rares de veure. Com deia la meva àvia l’any 1964, París és una Babilònia.

Vam veure també algunes coses curioses incomprensiblement desconegudes per mi. La Bibliothèque Richelieu i alguns dels passages, coberts o no, com el de la rue Vivienne, el passage Choiseul o el Passage de l’Ancre, ple de plantes. I també vaig saber que existeix un mur amb l’expressió je t’aime en totes les llengües del món, fins i tot en català. Crec que la propera vegada que vagi a París m’hauré de mirar totes les propostes de les xarxes socials. Em pensava que ho coneixia bé i em vaig trobar amb moltes novetats. Una que no em va fer cap gràcia va ser la del transport. Feia seixanta anys hi havia anat per primera vegada i des d’aleshores sempre havia comprat els mateixos bitllets de metro: un carnet de dix tiquets, amb preu reduït. Eren tiquets que no caducaven i cada vegada que hi anava aprofitava els que havien sobrat de la vegada anterior. Però ara, quan em vaig acostar a la màquina vaig veure que l’opció carnet de dix no hi era. Vaig a preguntar a la taquilla. Madame, ça n’existe plus. Depuis quand?, pregunto jo. Depuis le 1r janvier. Comprar la carte Navigo, que dona dret a viatjar per tota l’Île de France, no surt a compte perquè és cara si només la vols per quatre dies. Total, que tocava pagar els bitllets un a un, sense descompte encara que en compressis 9 (comprar-ne 10 no era una opció de la màquina). Ara bé, la nostra sorpresa va ser majúscula quan vam veure que el mateix bitllet servia més d’una vegada, fins a tres, i per dies diferents. Vam buscar a la web de la RATP per saber a què ens donava dret el bitllet individual i encara no ho hem aclarit.  Ens van fer dos controls, un dalt del metro i l’altre pels passadissos. Els vam superar sense problemes. Quatre dies, dos controls. Van forts!

Com que vam caminar molt i per barris diferents, vam poder constatar que hi ha un producte estrella que te’l trobes a cada cantonada. Fa anys que el veig, però en fa seixanta ni existia, o almenys jo no el coneixia. Són els macarons, una petita llaminadura feta amb clara d’ou i sabors diferents, de colors pastel o més vius, que valen un dineral, però que no pots marxar de París sense tastar-los. Jo me’n vaig comprar un de gran que valia 6,5€.  A Barcelona també n’hi ha.

Un cop vam donar per acabada la nostra escapada vam intentar arribar a Charles de Gaulle per la via del RER, però resulta que feien obres, vam haver de canviar dues vegades de tren i vam anar com a sardines fins a l’aeroport. El vol va sortir a l’hora i va arribar puntual. A quarts d’una arribava a casa.

Això de París ja és com un vici. No sé quan serà la propera vegada que hi aniré. Estic al cas d’exposicions importants, d’aquelles que no et vols perdre, com la de Rotko de l’any passat que al final no vaig veure. Si de sobte em sembla que n’hi ha una que mérite le voyage, hi aniré. Sona snob total, ho sé. Però m’agrada la cultura i com que hauré d’anar renunciant a d’altres coses, aquesta me la guardaré mentre pugui. He portat les nenes a París (de petites amb el Marçal ja les hi havíem dut per separat); hi vaig portar els nets grans. Em queden els petits. Si quan tinguin l’edat d’apreciar aquesta ciutat per a mi tan simbòlica encara estic dempeus, els hi duré. Palabrita del Niño Jesús! En attendant... ja començo a pensar quina excusa em busco per tornar-hi!