SORPRESA: A MADRID HI HA PROGRES!

 

La idea que a Madrid només hi ha fatxes ha penetrat tant a la meva closca que comprovar que no és ben bé així m’ha causat un xoc emocional important. Haig de dir, però, que ja hi anava una mica advertida: l’objectiu de l’escapada era veure una obra de teatre que porta per títol 1936. Com que no crec que els de VOX es dediquin a la cosa cultural, era evident que la versió del que va passar el 1936 que veuria a l’escenari seria la dels perdedors, com així va ser. I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, ens vam quedar uns dies més a la Villa y Corte per gaudir d’una cup of coffee in Plaza Mayor, unes cerveses a la Cava Baja, evitar possibles exnòvios i observar el tarannà dels madrilenys, que s’ho passen molt millor que nosaltres.

Comencem pel començament. Aquesta vegada anava acompanyada per una persona que ha fet de la política l’objectiu de la seva vida, i que vagi on vagi té amics amb qui pot parlar del tema, recordar vells temps, mostrar-se un afecte que han cultivat al llarg dels anys i gaudir d’una bona taula. El primer dia, només arribar, ja vam anar a dinar a casa d’un antic membre de Bandera Roja que ara es mou a l’entorn de Podemos. Hi havia també un exdirigent d’aquesta formació que ara porta una vida més discreta fent d’assessor de moviments d’esquerres a Llatinoamèrica. Érem deu persones a taula, totes súperprogres. Després explicaré un parell d’anècdotes. A la tarda, una trobada al Comercial de la Glorieta de Bilbao amb un arquitecte progre, de l’època del CEUMT, del qual havia sentit parlar al Marçal i de qui no donaré més pistes perquè seria fàcilment identificable. No importen els noms, només les ideologies. Jo no el coneixia de res, però la conversa va anar de vells temps, de quan a Madrid hi havia ajuntaments d’esquerres i de records que compartien els que havien quedat per veure’s. No cal dir que el Comercial estava a petar, que pel carrer hi havia milions de persones i que feia una fresqueta estimulant.

L’endemà, després de visites culturals diverses, una part de l’expedició vam anar a dinar a la Taberna Garibaldi. Jo volia veure amb els meus propis ulls com de baix havia caigut Pablo Iglesias, però no era allà despatxant canyes. El lloc és molt bonic per fora i una mica cutre per dintre, però ja se sap que els comunistes no estan per estètiques. A les parets, frases, cartells, fotografies al voltant del comunisme, amb imatges de Marisol i de Raffaella Carrà com a reclam. No s’hi menja malament. Després de passejar-nos per Lavapiés (barri progre) anem a sopar amb el fill d’un destacadíssim dirigent comunista i la conversa gira al voltant de records polítics de l’any de la picor. Tot molt agradable i distès, però ni un bri de fatxisme. On eren els fatxes? No estàvem als barris adequats?

Continuem. Arriba el gran dia i ens plantem al teatre Valle Inclàn una estona abans de l’hora. A la porta un grup de joves ens reparteix uns fulls que porten per títol LOS BORBONES SON ILEGALES. Això promet. Miro qui són: El Colectivo Republicano Tercer Milenio, amb el nom d’una persona i un número de telèfon. Res de clandestinitat, tot transparent. L’acusació d’il·legalitat es basa en la declaració de les Corts el 1931 (Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades...) i que un exgeneral rebel va derogar il·legalment el 15 de desembre de 1938. En fi, abans d’entrar en la matèria de l’obra de teatre ja estem ambientats.

1936 és un muntatge teatral del Centro Dramático Nacional. És una obra coral que explica l’alçament, la guerra, la conspiració prèvia que va facilitar l’alçament i les conseqüències. Dura quatre hores i un quart, i no es fa pesada ni avorrida. El muntatge és molt àgil, combina els personatges reals (Queipo de Llano, Franco, Calvo Sotelo, José Antonio, Pasionaria, Manuel Azaña...) amb el “poble”, persones anònimes que són les perdedores. La imatge final amb la bandera republicana cobrint tot l’espai escènic i els descendents d’aquells protagonistes buscant cadàvers a les fosses comunes posa la pell de gallina. Tot i així, vaig sortir amb el cor encongit. Tot el que explica ja ho sé, i no tinc ganes de rememorar-ho, perquè va ser un desastre horrorós: el bombardeig de Guernica, la batalla de l’Ebre, la defensa de Madrid... tot va acabar fatal. I les primeres paraules de l’obra, el discurs de Queipo de LLano a Sevilla, sembla que l’hagi escrit VOX. Els mateixos arguments, salvar la pàtria, un concepte que troba el seu lloc en les ments de dretes més conservadores. La veritat és que l’esforç del muntatge és titànic i els aplaudiments van sonar durant una bona estona. Però ho repeteixo, no sé si tinc ganes que em recordin tot allò...

Al sortir, quarts de dotze, vaig poder comprovar per què la gent vota Isabel Ayuso: tot obert, ple de gent pel carrer, llibertat total... El mateix diumenge, a quarts de quatre de la tarda a la Plaza Mayor hi havia centenars de persones, algunes assegudes a terra fent pícnic, d’altres passejant. A Barcelona un diumenge a la tarda la gent és a casa (jo soc a casa!). Quina manera de viure tan diferent! És veritat que s’ho passen molt millor que nosaltres (però ho trobo molt cansat).

L’últim dia decideixo escapar-me pel meu compte i fer una visita al barri de Salamanca, a la recerca de fatxes, però només trobo gent normal pel carrer, i a la Fundació March, que està pleníssima, tampoc no hi ha fatxes amb banyes i cua. Potser no s’hi viu tan malament a Madrid! Però aleshores recordo dues anècdotes que em van explicar el primer dia, dinant a casa d’aquell excompany de BR. El dirigent de Podemos va explicar que havia entrat en un restaurant de Pozuelo (ja ho sé, allà tothom vota la dreta) i que els membres d’una taula, quan el van reconèixer, van començar a increpar-lo amb impertinències i al·lusions a la defensa d’Espanya. Per no provocar un conflicte més gran va decidir marxar. Una altra persona va explicar que en un restaurant de Lavapiés (recordeu, barri popular) va provocar les ires de la taula del costat perquè tenien una conversa de la qual es deduïa que estaven en l’òrbita de l’esquerra (PSOE, SUMAR,...). No cridaven, no en feien cap ostentació, simplement una conversa normal era intolerada per la taula del costat, que exercia el seu dret a protestar cridant i amenaçant-los. A Catalunya vam patir una etapa complicada amb enfrontaments entre indepes i no indepes, però el clima d’intolerància que es viu a Madrid  crec que aquí ens el vam estalviar.

Les últimes vegades que havia estat a Madrid m’havia preocupat exclusivament de temes culturals, exposicions, visites, veure els amics... Aquesta vegada, pel fet d’anar-hi amb algú que manté vives les relacions amb els progres que encara queden, m’ha donat una visió diferent de la ciutat. O millor dit, dels seus habitants, perquè la ciutat continua sent una ciutat fantàstica, amb els seus contrastos entre els barris benestants i els populars, les seves múltiples ofertes culturals, els seus jardins i avingudes... Llàstima que estigui segrestada per una presidenta que representa el més repugnant de l’acció política.

I per acabar, un comentari frívol: no només la gent de Madrid té molta més marxa, és que els que han dissenyat les il·luminacions nadalenques no han estalviat en energia, i els llums de Madrid fan molta més claror que els de Barcelona! Hi vaig ser el desembre de 2019 i vaig poder comprovar la potència d’aquells guarniments, tot i que alguns eren molt horteres. Aquest any no, han millorat molt el disseny i són més elegants. Ara que els de Barcelona ja són majoritàriament de bon gust, només els faltaria afegir-hi uns quants watts més, que quan vens amb la imatge de Madrid et sembla que Barcelona és una ciutat trista.