Passa al contingut principal

LA FAMÍLIA, LA PROPIETAT PRIVADA I L'ESTAT

 

Als que aquest títol no els digui res continuaran llegint, amb curiositat o sense, a veure què explico. Per als que sàpiguen de què va, que no pateixin, no va d’esmenar-li la plana al senyor Engels. M’explico.

Resulta que fa molt temps una servidora es llegia els clàssics del marxisme com si fos el catecisme. Molt poc sentit crític, ho haig de reconèixer. Com que la relació amb la meva família era més aviat complicada, trobar arguments per abolir la institució  familiar em semblava molt encertat. Ja no diguem el tema de la propietat privada, que com que jo no en tenia cap, em semblava un greuge cap al proletariat. De l’Estat no me’n preocupava gaire, ho veia una mica lluny.

Però vet aquí que han passat molts anys, que el marxisme no està de moda, que la revolució s’ha quedat al racó de pensar i que jo soc una mica més crítica i em miro les coses en funció dels beneficis o perjudicis que em proporcionen.

Són molts els conceptes del marxisme als quals no he renunciat, com, per exemple, una millor o més justa distribució de la riquesa, però ja no em crec que s’hi arribi amb la dictadura del proletariat i la posterior abolició de l’Estat un cop haguem assolit la igualtat. Només cal veure els exemples dels països que ho han intentat. El tema de la família, sigui quin sigui el seu origen social i econòmic, el veig d’una manera completament diferent de quan tenia vint anys.

Ja he dit que tenia una relació complicada amb la meva, que m’hi enfrontava i m’hi barallava i només veia el moment que me’n podria deslliurar. Però un cop alliberada de l’obligació de viure amb ella, no vaig faltar a cap ni un dels moments tradicionals en què la família se sol reunir. Nadal, Sant Esteve, Reis... No tant el Cap d’Any, perquè intentàvem viatjar, primer sols, després amb les filles, un altre cop sols, amb amics... La família (entenc per família pares, oncles i avis) ha estat present en totes les celebracions nadalenques, però també aniversaris de filles i nets, èxits professionals, comiats de vacances o el que ha convingut. És veritat que algun Sant Esteve vam fer campana perquè sortíem de viatge, però amb combinacions diverses ho hem anat celebrant. Les famílies polítiques s’han incorporat a les celebracions i no s’ha quedat mai ningú desatès. Recordo el Nadal de 1973, l’únic que he celebrat al restaurant. La Beatriu era a Al-Aaiun amb el seu marit, que hi feia la mili, i la mare devia estar poc motivada per fer un Nadal sense ella, de manera que ens va suggerir que anéssim al restaurant, ella, l’àvia Laieta, el Marçal i jo. Un Nadal amb les ovelles fora del corral em va semblar bastant trist. No s’ha tornat a repetir.

Han passat més de cinquanta anys des d’aquell 1973 i com més gran em faig més valor atribueixo a l’entorn familiar. Ja no puc parlar de pares i avis, no me’n queden. Ara m’he de buscar el suport de filles, gendres i nets. Els dies previs a les festes nadalenques passes revista amb les teves amistats: on vas per Nadal, on per Sant Esteve, quan et tocar cuinar, quan te’n pots lliurar... A mi m’atabala molt el dinar de Nadal, però demano salut mental i física per poder continuar oferint-lo. Quan hagi de llençar la tovallola, per incapacitat o per falta de ganes, ja no valdrà la pena viure.

No sé què diria Engels si ara aixequés el cap sobre el tema de la família. De la propietat privada millor ni parlar-ne perquè quin proletari no té un piset seu? O el tenia fa unes dècades, perquè el tema de l’habitatge ara mateix és un dels problemes més greus que ens afecten. I de l’Estat què n’hem de dir? Ens protegeix o ens explota? Si el poder polític i el judicial no respecten les institucions, els ciutadans hem de fer veure que no passa res? Ja sé que les reflexions d'Engels no anaven per aquí, però no em posaré jo ara a lamentar-me. Avui el que volia era parlar de la família i de com aquella idea que en tenia basada en el llibre del pensador marxista s’ha anat allunyant progressivament fins a convertir-se un una altra cosa: quan ja no ens quedi res més, ens quedarà la família.

Amb aquesta asseveració tan rematadament conservadora no puc deixar d’exclamar, pensant en quan volia calar foc a la institució familiar: Elisenda, qui t’ha vist i qui et veu!!!

Per Nadal vam deixar de fer-nos la foto de família quan van començar a faltar els seus membres de manera reiterada. D'aquesta foto en falten set, però se n'hi han incorporat set més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...