LA FAMÍLIA, LA PROPIETAT PRIVADA I L'ESTAT

 

Als que aquest títol no els digui res continuaran llegint, amb curiositat o sense, a veure què explico. Per als que sàpiguen de què va, que no pateixin, no va d’esmenar-li la plana al senyor Engels. M’explico.

Resulta que fa molt temps una servidora es llegia els clàssics del marxisme com si fos el catecisme. Molt poc sentit crític, ho haig de reconèixer. Com que la relació amb la meva família era més aviat complicada, trobar arguments per abolir la institució  familiar em semblava molt encertat. Ja no diguem el tema de la propietat privada, que com que jo no en tenia cap, em semblava un greuge cap al proletariat. De l’Estat no me’n preocupava gaire, ho veia una mica lluny.

Però vet aquí que han passat molts anys, que el marxisme no està de moda, que la revolució s’ha quedat al racó de pensar i que jo soc una mica més crítica i em miro les coses en funció dels beneficis o perjudicis que em proporcionen.

Són molts els conceptes del marxisme als quals no he renunciat, com, per exemple, una millor o més justa distribució de la riquesa, però ja no em crec que s’hi arribi amb la dictadura del proletariat i la posterior abolició de l’Estat un cop haguem assolit la igualtat. Només cal veure els exemples dels països que ho han intentat. El tema de la família, sigui quin sigui el seu origen social i econòmic, el veig d’una manera completament diferent de quan tenia vint anys.

Ja he dit que tenia una relació complicada amb la meva, que m’hi enfrontava i m’hi barallava i només veia el moment que me’n podria deslliurar. Però un cop alliberada de l’obligació de viure amb ella, no vaig faltar a cap ni un dels moments tradicionals en què la família se sol reunir. Nadal, Sant Esteve, Reis... No tant el Cap d’Any, perquè intentàvem viatjar, primer sols, després amb les filles, un altre cop sols, amb amics... La família (entenc per família pares, oncles i avis) ha estat present en totes les celebracions nadalenques, però també aniversaris de filles i nets, èxits professionals, comiats de vacances o el que ha convingut. És veritat que algun Sant Esteve vam fer campana perquè sortíem de viatge, però amb combinacions diverses ho hem anat celebrant. Les famílies polítiques s’han incorporat a les celebracions i no s’ha quedat mai ningú desatès. Recordo el Nadal de 1973, l’únic que he celebrat al restaurant. La Beatriu era a Al-Aaiun amb el seu marit, que hi feia la mili, i la mare devia estar poc motivada per fer un Nadal sense ella, de manera que ens va suggerir que anéssim al restaurant, ella, l’àvia Laieta, el Marçal i jo. Un Nadal amb les ovelles fora del corral em va semblar bastant trist. No s’ha tornat a repetir.

Han passat més de cinquanta anys des d’aquell 1973 i com més gran em faig més valor atribueixo a l’entorn familiar. Ja no puc parlar de pares i avis, no me’n queden. Ara m’he de buscar el suport de filles, gendres i nets. Els dies previs a les festes nadalenques passes revista amb les teves amistats: on vas per Nadal, on per Sant Esteve, quan et tocar cuinar, quan te’n pots lliurar... A mi m’atabala molt el dinar de Nadal, però demano salut mental i física per poder continuar oferint-lo. Quan hagi de llençar la tovallola, per incapacitat o per falta de ganes, ja no valdrà la pena viure.

No sé què diria Engels si ara aixequés el cap sobre el tema de la família. De la propietat privada millor ni parlar-ne perquè quin proletari no té un piset seu? O el tenia fa unes dècades, perquè el tema de l’habitatge ara mateix és un dels problemes més greus que ens afecten. I de l’Estat què n’hem de dir? Ens protegeix o ens explota? Si el poder polític i el judicial no respecten les institucions, els ciutadans hem de fer veure que no passa res? Ja sé que les reflexions d'Engels no anaven per aquí, però no em posaré jo ara a lamentar-me. Avui el que volia era parlar de la família i de com aquella idea que en tenia basada en el llibre del pensador marxista s’ha anat allunyant progressivament fins a convertir-se un una altra cosa: quan ja no ens quedi res més, ens quedarà la família.

Amb aquesta asseveració tan rematadament conservadora no puc deixar d’exclamar, pensant en quan volia calar foc a la institució familiar: Elisenda, qui t’ha vist i qui et veu!!!

Per Nadal vam deixar de fer-nos la foto de família quan van començar a faltar els seus membres de manera reiterada. D'aquesta foto en falten set, però se n'hi han incorporat set més.