EL CAS PÉLICOT

 

M’he passat bastants dies rumiant si escrivia sobre el cas Pélicot o si ho deixava córrer, davant la impossibilitat de dir coses que no fossin obvietats o que no les haguessin dit ja tots els periodistes que han escrit abans que jo. Al final m’he decidit perquè , un cop acabat el judici i pronunciada la sentència i la condemna, se’m plantegen alguns interrogants per als quals no tinc resposta.

No crec que en els anals dels crims de naturalesa sexual s’hagi vist mai un cas tan abjecte com el que comentem. Violència, tortures, humiliacions, no són cap novetat. Obligar la teva parella a prostituir-se, tampoc no és una novetat. Però vendre la teva pròpia dona, drogada, amb qui de dia hi tens una relació afectuosa normal però que no dubtes a traspassar-la a qui la vulgui quan “dorm”, va més enllà del que es podia imaginar, a la realitat i a la ficció. Dit això, igualment repugnant és l’actitud dels qui compraven el producte: homes de totes les edats i condicions socials, solters o casats, que necessitaven satisfer les seves fantasies amb una poupée gonflable de debò, una nina de carn i ossos. Com que no soc un home no em puc posar en el seu lloc i no puc entendre com joves de menys de trenta anys gaudeixen violant una vella de setanta que no es belluga. Puc entendre perfectament una relació d’un jove amb una vella si són consentides perquè hi suposo una càrrega d’afectivitat, un rerefons emocional, un intercanvi de sentiments. Potser és una visió massa romàntica, de les que ja no estan de moda, però diria que encara hi ha gent, joves i no tan joves, que en les relacions sexuals donen importància als sentiments.

Un cop el marit i els seus còmplices han passat pel judici i han declarat sobre els fets, he pogut observar una altra conducta infame: fer veure que es creien que Dominique Pélicot i la seva dona estaven d’acord, que era un joc consentit, que ella es feia l’adormida, que amb el permís del marit es podia violar la dona... Tot el que hem sentit al judici posa la pell de gallina, però com ja es va dir des del primer moment, el que més ha impactat, i a mi em trasbalsa, és el valor de Gisèle Pélicot d’afrontar els fets amb el cap ben alt i exigint que es facin públics durant el judici tots els vídeos enregistrats sobre els abusos soferts. QUE LA VERGONYA CANVIÏ DE BÀNDOL s’ha convertit en la frase de l’any, la divisa que ha de guiar en el futur l’actuació de totes les dones que hagin estat víctimes d’agressions sexuals.

El judici s’ha acabat, les condemnes, fixades; uns a la presó, d’altres se n’han sortit amb poca cosa. Fins i tot en el supòsit que ningú no presentés recurs (Gisèle Pélicot ja ha dit que no apel·larà) el cas no ha acabat ni de bon tros. Què els espera als condemnats? Quina serà la resposta de la societat, dels veïns dels acusats, dels veïns de la mateixa Gisèle? Com paeix una societat de províncies d’una zona relativament reduïda un crim com aquest? Queden unes vint persones per identificar, que no han pogut ser jutjades, però existeixen i elles saben qui són. Sospitaran els habitants de la regió de cada un dels veïns del seu entorn per si poguessin ser un dels vint no descoberts?

Què passa, però, amb els convictes que ja han quedat en llibertat o que hi aniran quedant els propers anys? Com es presenten davant la família, els amics, els veïns? Almenys Dominique Pélicot ha reconegut els fets, sembla que ha pres consciència de l’horror dels seus actes, se n’ha penedit i ha demanat perdó. No sé si la dona i els fills l’hi concediran, és una qüestió privada. Potser ja no sortirà viu de la presó i no s’haurà de plantejar la reinserció.  Però la resta, sí, i alguns tenen poca condemna i són joves. Els queden anys de purgatori. Qui voldrà contractar una persona que no només ha comès un delicte espantós sinó que, a més, ni s’ha penedit ni ha demanat perdó, ha actuat amb despit cap a la víctima i s’ha inventat subterfugis per no assumir la seva responsabilitat? L’infermer serà readmès a l’hospital? El periodista continuarà signant articles? El regidor municipal continuarà al seu càrrec? El bomber sortirà a apagar focs al costat dels seus companys?

El concepte de justícia, almenys a la Unió Europea, té dos aspectes: el primer és castigar els crims i el segon facilitar la rehabilitació del pres i la reinserció. Així és com es defensa en les democràcies la persecució del crim: no és per venjar-se (com a molts països fins i tots democràtics en què les presons s’han convertit en centres de tortura), és per protegir la societat i intentar evitar la reincidència. D’aquí l’abolició de la pena de mort.

Però hi ha alguns crims que no tenen bona premsa, i l’agressió sexual n’és un. Com el terrorisme. El convictes d’ETA que ja havien complert les penes i que Bildu va situar a les llistes de les municipals van causar un rebuig important. I és perfectament comprensible. Qui vol veure de regidor una persona que va disparar contra el veí, per més que ja hagi complert la condemna? Però si ho mirem des del costat del delinqüent, què ha de fer per tal d’incorporar-se a la societat un cop ja ha acabat la condemna? Hi té dret i se l’ha d’ajudar, s’ha de facilitar la reinserció, és un dret. Però qui està disposat a defensar-ho públicament? Qui s’atrevirà, en el cas Pélicot, a integrar els culpables, a donar-los feina, a dir-los “jo et perdono”? Seria interessant, tal com passa a les sèries televisives basades en casos d’assassins reals, que ens posessin un cartellet d’aquí deu anys dient: Fulanet de tal, va marxar del país. Fulanet de qual, es va suïcidar. Menganet va tornar amb la seva família i regenta un bar al poble X. I així fins a tenir notícia dels cinquanta condemnats. Sense oblidar el més important: què li espera a Gisèle Pélicot? Els fills s’han canviat el cognom, ella ho té difícil. El seu rostre és tan conegut com el del president de la República. No podrà anar enlloc que no sigui reconeguda, i malgrat l’admiració que ha despertat i el suport que ha obtingut, conviure amb el pes d’uns fets tan esfereïdors no deu facilitar dur una vida tranquil·la.

Mentre pensava si escriure o no sobre el tema vaig anar guardant alguns dels articles publicats per si em podien servir. Un dels que tinc és de La Vanguardia del 24 de desembre, i porta el títol següent: Més de 70.000 homes compartien en un xat de Telegram com sedar i violar dones. Bona part de les víctimes que hi sortien eren parelles, germanes i fins i tot mares. Quan el Mal es comparteix alegrement es banalitza, es perd la noció real, no deu ser tan dolent si ho fa tothom... i això em fa plantejar-me què els passa a alguns homes amb el sexe que necessiten agredir amb una eina que en teoria hauria d’anar destinada al plaer. Per què tan sovint s’ha utilitzat la violació com a arma de guerra? No n’hi ha prou amb les armes convencionals? Quin plus de plaer proporciona la violació del vençut? Es pot considerar una arma allò que els homes tenen entre les cames? Perquè com a tal la utilitzen, en la guerra i en la pau. Per descomptat que no ho fan tots els homes, ni tan sols una majoria, afortunadament. Però darrerament l’agressió sexual ha estat un tema molt tractat, socialment i jurídicament. Ara diuen que França es replantejarà la llei que ho sanciona perquè els vint anys de pena màxima que li han caigut a Pélicot són una ridiculesa. Nosaltres, com en altres aspectes (dependència, matrimoni homosexual, eutanàsia...) som pioners, i malgrat els problemes que van sorgir al voltant de la Llei del NO és NO, ho tenim lligat i ben lligat. El que no tenim lligat de cap manera és la fórmula màgica que faci que el delicte sexual retrocedeixi i que les relacions consentides siguin les úniques que triomfen.

Aquest any 2024 hi ha hagut 47 crims masclistes a Espanya, 12 dels quals a Catalunya. 47 homes que entenien la seva masculinitat d’una manera torçada, que no suportaven veure’s abandonats per la parella, sense importar-los si deixaven fills menors desemparats. Quants d’aquests 47 homes no van forçar, en un moment o altre, la seva parella per satisfer els seus impulsos? No ho sabem, però és probable que una cosa vagi lligada a l’altra: tu ets meva, amb tu faig el que vull, i no seràs de ningú més. Alguns d’aquests 47 després es van suïcidar o ho van intentar. Quants d’aquests 47 havien parlat amb algú, amics, familiars, professionals, del que els estava passant? Segur que cap. Crec que hi ha un tipus de masculinitat que no tolera el fracàs i que té necessitat d’estar mostrant contínuament la seva superioritat. Lamentable.

Andrew Garfield, un actor americà, protagonista de Vivir el momento (John Crowley, 2024) ha fet unes manifestacions interessants, recollides per l’Ara el 5 de gener. “ Molts problemes del món s’acabarien si els homes parléssim dels nostres sentiments”. Doncs sí. Quan parlen els homes entre ells dels seus sentiments? Mai. Quin home s’atreveix a confessar-li a un altre que no és el gall del corral? Quin home manifesta les seves inseguretats, els seus temors, els errors que ha comès, si el que l’escolta el tractarà de marica o de dèbil o de no tenir prou collons? El cinema ens ha donat mostres abundants d’homes sensibles molt allunyats del model tradicional de mascle dominador, però si veiem dos homes fent-se confidències és perquè són homosexuals. Mai no veiem la complicitat entre dos homes que siguin simplement amics, heterosexuals, i que confessin les seves febleses o els seus dubtes.

Com que només vaig tenir filles no vaig poder observar l’evolució emocional dels mascles, però ara que tinc nets veig que quan són petits són capaços de mostrar els seus sentiments sense rubor. Et diuen: àvia, t’estimo molt, en qualsevol moment. Però quan arriben a l’adolescència es tanquen com una ostra. Que es tanquin amb els adults és natural, però entre ells haurien de poder parlar, i les relacions sexoafectives hauria de ser el tema estrella. Es passen la informació sobre les webs de pornografia i no són capaços de parlar d’ells mateixos. Com es pot fomentar des de l’escola i des de la família la necessitat de parlar entre els nois? Les noies no tenen problema, però el model masculí continua sent el de fa cent anys.

Segons he pogut veure al diari, els joves espanyols d’entre 18 i 25 anys voten majoritàriament VOX (20,7%), i s’informen en un 52,7% a través de les xarxes socials. De VOX els atrau fonamentalment l’odi a la immigració i el rebuig a les polítiques feministes.

No anem gens bé.

Tot i així, voldria creure que aquest 2025 ens aportarà una mica d’esperança i que els horrors que hem vist els últims mesos no es tornaran a repetir. Amén!