Passa al contingut principal

TRUE LOVE i d'altres...

Avui, 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, li dedicaré un blog lleuger i una mica prescindible, però m’ha semblat que de tant en tant va bé compartir experiències (televisives, no us feu il·lusions!) si han estat interessants.

Del que parlaré ara ja n’he parlat amb amics, de manera que ho trobaran una mica redundant, però per als que encara no heu tingut el goig de sentir-me, aquí van unes quantes recomanacions que espero que no us decebin, si és que us decidiu a fer-me cas.

Li he posat de títol a l’article TRUE LOVE, que és el d’una sèrie britànica que podeu trobar a filmin.es, de sis capítols, i que té com a protagonistes un grup d’amics en la setantena (és a dir, com jo i els meus amics). Si començo per aquesta és perquè malgrat el tema central (el dret a morir dignament), crec que pot interessar a tothom. No presenta un problema filosòfic sinó un problema pràctic: què passa quan un amic et demana que l’ajudis a morir i al teu país no hi a llei per a l’eutanàsia ni menys encara per al suïcidi assistit. Primer, has de decidir si l’ajudes, i després, com t’escapoleixes de la policia. Però aquest tampoc és l’únic tema. Es tracta d’un grup d’amics que van estudiar junts a l’institut (o a la universitat, no me’n recordo), que tenen la mateixa edat i que en el passat dos d’ells van tenir una relació sentimental que no va quallar i de la qual no en sabrem els detalls fins al final. Reprendre o no aquesta relació és un altre dels temes. Però n’hi ha més: el matrimoni amb persones meravelloses, que han estat pendents de tu, que t’han facilitat la vida per al teu desenvolupament personal i que al cap dels anys t’adones que ha sigut un matrimoni mortalment avorrit. En el primer capítol assistim al funeral d’un d’ells, que ha mort en un estat de decrepitud física i mental al qual els altres no volen arribar, i en sortir del funeral els seus amics se’n van al pub a beure com a cosacs, prometent-se true love (amor veritable) fins al final dels seus dies i comprometent-se a ajudar a morir al primer que ho demani. A partir d’aquí ja no n’explico més. Impecable en el ritme, en els girs de guió, en les contradiccions entre el sentiment i la raó, l’enfrontament amb la legalitat... tot és recomanable en aquesta sèrie. Com també l’impecable final, que, naturalment, no us revelaré. Ja sé que molts no teniu filmin, però si penseu que el cine, en format pel·lícula o sèrie, és un bon al·licient per a un diumenge a la tarda ociós, us recomano que us en feu. És una plataforma d’una gran qualitat, varietat i actualitat, així com de cinema clàssic de primera. (No en tinc accions!) Afegeixo el vídeo de la cançó True Love, que se sent a la sèrie, cantada per Patsy Cline.


Una altra sèrie completament diferent, que posa la pell de gallina: QUERER, a Movistar+. Se n’ha parlat molt als diaris perquè planteja el tema dels abusos i de la violació a l’interior del matrimoni. En tota la literatura i la producció audiovisual que hem vist fins ara  ningú no s’havia atrevit a plantejar una situació que, pel que sembla, és més que habitual. Es deia que existia però ningú no en feia una ficció com aquesta, que resulta ser d’un gran realisme. Només té quatre capítols, que no vaig veure seguits perquè vaig començar quan encara no estaven tots disponibles. Em vaig quedar després del segon, en què el marit denunciat ensenya als seus fills la denúncia de la dona, amb uns detalls d’una sordidesa inimaginable. Si vols que el jutge et cregui has d’explicar la veritat, i aquesta és ben sòrdida, però que l’acusat manipuli els fills intentant fer-los veure com és de cruel i injusta la seva mare, llegint-los els detalls de la denúncia, a mi em va semblar d’una mesquinesa insuperable. Sort que al següent capítol es tornava al recorregut de la denúncia i a les conseqüències que comporta. El marit es defensa negant les acusacions, i en algun moment l’espectador pot pensar que, efectivament, la dona ho ha exagerat. Però les reaccions del denunciat són inequívoques. Gràcies a la interpretació excel·lent de Pedro Casablanc i, sobretot, de Nagore Aranburu (algú la recorda a Floreak?), que broden els seus papers. Molt encertat el tractament del personatge d’un dels fills, amb evolució molt ben orientada i molt creïble.

Seguim. CELESTE, a Movistar+. On hi hagi la Carmen Machi i Diego San José, hi ha talent. També se n’ha parlat molt perquè posar de protagonista una inspectora d’Hisenda no és precisament un fet glamurós. I el glamur de Sara Santano, la inspectora, és zero. Però l’eficàcia còmica i, per què no, ideològica, del personatge és indiscutible. Com a última inspecció abans de jubilar-se, i després d’una altra inspecció fallida en què l’inspeccionat se’n va anar “de rositas”, Sara Santano ha de provar que una cantant mexicana famosa (que tothom identifica amb Shakira) ha passat a Espanya almenys 183 dies per tal de justificar que ha de pagar els seus impostos en aquest país i no a Panamà. Les arts de la inspectora per aconseguir-ho són una mica discutibles, i aquest és el retret que jo li faria a la sèrie (perquè jo soc molt ortodoxa!), però val la pena veure-la. Per passar-ho bé i, sobretot, per saber que Hisenda ho sap tot de tu i que la factura més intranscendent et pot costar el disgust del segle! Si no, que li preguntin a Sara amb la factura del “nomeolvides”...

Per acabar, un plat no fort, fortíssim! YO, ADICTO,  a Disney+. Com que crec que la majoria dels que em llegiu, o tots, no heu passat pel món de les drogues, el que veureu en aquesta sèrie us deixarà, com a mi, clavats al sofà dient no m’ho puc ni imaginar... Perquè la part més important d’aquest projecte és que el seu guionista és el personatge principal, Javier Giner, que en col·laboració amb Aitor Gabilondo (Patria) han creat una sèrie de sis capítols que no pot deixar indiferent ningú. Oriol Pla dona vida a Javi, un jove professional de la indústria audiovisual que ha tocat fons en la seva caiguda profunda al pou de l’addicció i decideix entrar en una clínica de desintoxicació. No cal dir que l’espectador sap, des del primer moment, que se’n sortirà, perquè la sèrie s’ha fet a partir del llibre que ell mateix va escriure, per tant, aquesta no és la incògnita. La incògnita és saber com els diferents professionals que l’atenen, des de l’educadora social fins al psiquiatre, passant pel seu “acompanyant” dins la institució, un ex drogoaddicte, actuaran, què li diran, com el tractaran per tal d’aconseguir la seva rehabilitació. I la veritat és que en aquest sentit la sèrie és molt il·lustrativa: res de paternalismes ni de compassions; l’addicte és un malalt, però un malalt responsable i només ell té la clau per sortir del pou.

Cada capítol porta un títol diferent. Em va impressionar el que porta el títol de “La família”. Allà hi ha la mare dels ous. Com que no soc terapeuta no sé dir si l’enfocament de la sèrie és encertat o no, però té molts números perquè ho sigui. L’origen dels mals d’en Javi resideix a la seva família i la manera com el van tractar des de petit. Sense maltractaments, sense abandonament, donant-li tot el que podia desitjar, però negant-li sempre el reconeixement i exigint-li sempre un llistó que no es veia capaç de superar. En aquest senti, la seqüencia on explota davant la incomprensió del seu pare i el silenci de la seva mare és antològica. I a mi em va fer pensar. Ara ja no hi soc a temps, les meves filles fa anys que van abandonar la llar familiar, en perfecte estat mental i el cap ple de projectes que s’han anat complint. Però alguns dels retrets que en Javi li fa al seu pare em van recordar algunes coses que jo havia fet amb la millor intenció i que no havien estat vistes així per la filla afectada. No són els mateixos retrets, són uns altres; però el que vull dir és que de vegades els pares no tenim el manual de la perfecta criança del fill perfecte, i allò que fem amb bona intenció resulta ser la gran cagada. En el cas de Javi, les conseqüències van ser terribles.

Es mereix un paràgraf especial la interpretació d’Oriol Pla, un monstre d’energia, de matisos, de canvis bruscos de registre... una mirada que ho diu tot. No m’estranyaria que després de rodar aquesta sèrie hagués necessitat, ell també, un temps de desintoxicació, de tant com penetra dins del personatge, que sembla que sigui ell el malalt. Tots els que l’acompanyen han estat molt ben triats. N’hi ha molts de catalans (la clínica de desintoxicació és a Catalunya): Nora Navas, Alex Brendemühl, Marina Salas, Victòria Luengo, Andrés Herrera... Tots ells excel·lents. M’ha agradat especialment la interpretació de Nora Navas, en part perquè el guió li fa dir el que diu, però també perquè sap combinar la calidesa de la proximitat (és l’educadora social de Javi) amb la distància de la professionalitat. No pot ser que l’educador social, o el terapeuta, o qui sigui que contribueix a la rehabilitació, es comporti de forma paternalista o compassiva, i el punt entre la calidesa i la distància que necessita el personatge de Nora Navas està molt ben mostrat. Gràcies, suposo, a la direcció d’Elena Trapé.

Cada capítol té una música diferent. Em va cridar l’atenció, al segon o tercer capítol, una cançó que m’encanta, Se me olvidó otra vez, en una versió que no coneixia. La cançó la va compondre Juan Gabriel el 1974. Jo coneixia la versió de Chavela Vargas i la de Maná. No és una cançó d’amor, és de desamor, com pertoca a les actuals circumstàncies. Us deixo amb la versió de Manà. Espero que us agradi. Escolteu la lletra, a mi m’agrada molt...

 



Comentaris

  1. Gracias Elisenda, por compartir tantas interesantes reflexiones. Tomo nota de estas interesantes películas que intentaré ver y las canciones que has añadido y que no conocía. Francheska

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...