LES LLIBRETES MOLESKINE

 

S’ha de tenir una moleskine per ser un bon escriptor?

Què és una llibreta moleskine? Per què són tan mítiques? Per què en parlo? Jo, per tal de convertir-me en una bona escriptora soc capaç de qualsevol cosa, però l’última que se m’hauria acudit és el talismà de la moleskine.

Suposo que tothom sap quina mena de llibreta és la moleskine que, encara que tingui diferents mides, és sempre igual: rectangular, tapes negres arrodonides, una gometa elàstica per mantenir-la tancada i una pestanya o butxaqueta a la solapa interior. Es troba a llibreries i papereries, també als aeroports.

Les moleskine són famoses perquè hi associem el geni de diferents artistes, plàstics o literaris.  Es diu que Van Gogh o Picasso hi feien els seus esbossos, però també Oscar Wilde o Hemingway en feien servir. En aquelles èpoques ja existien? No ben bé. Eren llibretes similars, de diferents marques però amb un aspecte extern semblant, com per haver fet creure que tots anaven amb la mateixa llibreteta. Sembla que va ser l’escriptor Bruce Chatwin qui la va batejar amb el nom de moleskine pel seu color i textura (mole=talp; skin=pell) i la va fer servir per als seus escrits de viatges. Segurament no es devia poder emportar una màquina d’escriure i la llibreteta li era més útil.

Sigui com sigui, jo tenia la moleskine associada a Hemingway perquè ho dec haver llegit moltes vegades, però no fa gaire, en un simposi sobre el poeta Vinyoli al qual vam ser convidades la meva germana Beatriu i jo, van aparèixer les famoses llibretetes que ell sempre duia a sobre, a Begur com en altres llocs, on segurament prenia nota de les idees  que se li acudien en aquells moments, per a poemes posteriors, i que podien estar relacionades amb el paisatge, la natura, les persones o la vida en general. I la mort. La Beatriu va donar testimoni de la nostra relació amb Vinyoli els anys de les vacances que passàvem a Begur, i una de les coses que va destacar va ser la seva llibreteta. Potser no era moleskine i a mi m’ha quedat aquesta imatge a posteriori.

Segons he trobat remenant per internet, no va ser fins al 1997 que es va establir la marca moleskine, quan l’editorial milanesa Modo&Modo va recuperar el producte original i el devia registrar. No obstant això, Chatwin (1940-1989) ja l’havia batejat abans amb aquest nom. I el que m’ha fet triar aquest tema per al blog d’avui ha sigut descobrir que Jorge Semprún, el 1942, ja en feia servir i hi apuntava les seves reflexions sobre  Wittgenstein, un filòsof del qual no vaig sentir a parlar fins moltíssims anys després (tot i que encara no sé quin és el seu pensament).

Semprún explica a L’écriture ou la vie les dificultats que va tenir per escriure després que fos alliberat de Buchenwald l’abril de 1945, dificultats d’ordre psicològic. Explica que es va anar a trobar amb una amiga, Claude-Edmonde Magny, a qui havia confiat el seu quadern de notes i esmenta la paraula moleskine diverses vegades. “Ella citava la proposta del tractat de Wittgenstein que jo havia comentat extensament, tres anys abans, en una llibreta gruixuda de moleskine on mantenia una mena de diari íntim”. Les notes les havia escrit abans de l’arrest per part de la Gestapo el 1943 i les menciona quan escriu el llibre, el 1994. Més endavant escriu: “En una llibreta gruixuda de moleskine negra havia comentat la sentència del Tractatus de Wittgenstein i les pàgines de Martin Heidegger, sobre l’ésser-per-la-mort, de Sein und Zeit.” “La mort no és un esdeveniment de la vida. La mort no pot ser viscuda”. Tenia divuit o dinou anys quan va escriure això.

Quan Semprún li demana que li retorni el quadern Claude-Edmonde li diu que no pot perquè l’havia deixat llegir a un company de lluita de l’època, Jean, però no recordava si havia estat a Jean Gosset o Jean Cavaillès.  Membres actius de la Resistència armada, tots dos desapareguts: un, en deportació; l’altre, afusellat. Semprún no va poder recuperar mai aquella moleskine, però en recorda el contingut pel que fa a les reflexions sobre Wittgenstein. I són aquestes reflexions el que m’ha posat la pell de gallina i m’ha donat l’alerta: compte! Si tens una moleskine, hi escriuràs textos profunds!

Vaig decidir llegir L’écriture ou la vie arran de visitar l’exposició sobre Semprún que es trobava a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i que es podrà visitar al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca fins al febrer de 2025.

Semprún tenia 19 anys el 1942. El seu entorn familiar no era vulgar ni convencional: net d’Antonio Maura i fill d’un intel·lectual republicà, professor i jurista, va fugir amb la família a França on va continuar els estudis de secundària i va començar a estudiar filosofia a la Sorbona. El 1941 s’havia adherit a l’organització comunista de la Resistència per a estrangers, la MOI (Main d’oeuvre immigrée). El 1943 va ser arrestat i deportat al camp de Buchenwald, d’on va ser alliberat l’11 d’abril de 1945. La trajectòria política i professional de Semprún és de tots coneguda. La seva vida clandestina amb el nom de Federico Sánchez (i d’altres), les seves discrepàncies amb Santiago Carrillo, els seus guions cinematogràfics, les seves novel·les, el seu pas pel Ministeri de Cultura amb el govern de Felipe González, tot indica que estem parlant d’una persona amb una gran cultura i una gran formació. Però a mi el que m’ha enlluernat és que als divuit anys tingués una moleskine on escrivia pensaments i reflexions profundes sobre la vivència de la mort quan el normal és que pensis en divertir-te i passar-ho bé.

Gairebé al final del llibre L’écriture ou la vie he trobat un pensament que m’ha deixat sorpresa per la clarividència del seu autor. Escrit el 1994, molt abans de l’atemptat de les torres bessones de Nova York i de tots els que han vingut després, evoca els grans mals del segle XX, sobre els quals parlava un llibre que reproduïa la correspondència entre Heidegger i Jaspers, i que ell es va endur com a lectura pel camí de retorn a Buchenwald, quaranta anys després, en el marc d’una commemoració. Segons Semprún, aquest llibre té com a rerefons els “quatre decennis tràgics i decisius de la història alemanya” (perquè li havia semblat oportú -diu- rellegir aquelles cartes en l’emoció lúcida del retorn a Buchenwald).  “Retorn a l’únic lloc al món on els dos totalitarismes del segle XX, el nazisme i el bolxevisme (l’integrisme islàmic durà a terme els estralls més massius si no hi oposem una política de reformes i de justícia planetària, al segle XXI), hauran marcat conjuntament amb la seva empremta”. Efectivament, l’integrisme islàmic ha dut a terme atacs massius d’una crueltat inimaginable. Quina clarividència i que poc cas li’n van fer! (Per si algú no ho sap -jo no ho sabia- el camp de Buchenwald es va convertir en un camp de concentració per a dissidents de la Unió Soviètica, o per “desnazificar” alemanys,  durant uns cinc anys, sota el règim bolxevic. Per això aquella regió va ser víctima dels dos  grans totalitarismes del segle XX.

Les meves no-moleskines

Jorge Semprún tenia una moleskine el 1942? Sembla ser que sí, com la tenien Hemingway o Wilde o potser també Vinyoli. Se’n deia així? No ho puc assegurar. Diria, però, que tenir una moleskine imprimeix caràcter, com escriure amb una Montblanc. Ara la gent pren notes al mòbil i escriu a l’ordinador, com faig jo. Però després de reflexionar una mica crec que a la pregunta de si s’ha de tenir una moleskine per ser un bon escriptor, o una bona escriptora, hi contestaria de la manera següent: No ho sé, però per si de cas, ara mateix baixo a comprar-me’n una!