laplujanomespanta

  Cada any, quan arriben aquestes dates, ens desitgem felicitat i salut a tort i a dret, com si el sol desig fos suficient perquè es realitzessin els nostres anhels. Fem propòsits de tota mena i fins i tot ens arribem a creure que podem esmenar o canviar allò que fa tants anys que volem canviar i sempre ens fa mandra. Tampoc no ens frustrem gaire si tornem a caure en els mateixos errors o rutines poc saludables, de manera que qui pugui, que faci vida nova en l’any nou, i qui no pugui o no li vingui de gust, doncs no passa res. Ja veieu que avui no estic gaire inspirada. He de deixar alguna cosa escrita per tal que en pugueu gaudir el diumenge, que segur que friseu per veure de què parlo. Però resulta que és tard, demà me’n vaig uns dies fora, no tinc res pensat (o millor dit, sí, però és molt seriós i m’he d’acabar de decidir. Potser la setmana que ve) i vull enllestir l’article i anar-me’n a dormir. L’any 2024 ens ha portat tota mena de desgràcies, però ja n’he parlat molt i n...

  Aquest any, com que no hi ha hagut polèmica amb el pessebre de l’Ajuntament de Barcelona, perquè no n’han posat cap a la plaça, me n’he anat a Polònia per admirar els múltiples pessebres, anomenats szopkas , que cada any es construeixen a Cracòvia, seguint una tradició nascuda al segle XIX. Polònia és un país religiós on el cristianisme té una influència gran, però els pessebres que fabriquen a Cracòvia tenen més a veure amb l’art que amb la religió. Tots tenen un patró semblant: són edificis del país reproduïts en paper de plata de coloraines, amb figuretes que evoquen el Naixement o els Reis, però també amb personatges de la vida tradicional del país: militars, ballarins, diversos animals... Alguns estan exhibits en vitrines al mig del carrer, tenen l’altura aproximada d’una figura humana i s’escampen per tot arreu, almenys al casc històric. Els altres estan reunits al Museu d’Història, i formen una col·lecció que es pot veure fins al mes de febrer. La tradició de constru...

  El dia que vaig publicar l’article titulat La crida de l’abisme , la Montse Soldevila va fer un comentari al blog: que esbrinés l’origen del Mal. Ella i jo vam ser testimonis, a Bòsnia, d’un dels casos de genocidi més recents, a Europa. L’any 2011 vam visitar el memorial de Poto č ari, que commemorava i rendia homenatge als assassinats en la matança de Srebreni č a a mans del serbis. Més de 8000 morts, tots homes, musulmans, entre la infància i la vellesa. Milers de tombes amb les seves làpides blanques. En aquell moment encara no s’havien recuperat tots els cossos. Vam sortir trasbalsades. Quin és l’origen del Mal? Jo, fa setmanes que hi dono voltes per trobar una resposta, però no la tinc. Ho portem als cromosomes? Caín tenia uns cromosomes gaire diferents dels d’Abel? És, per tant, l’entorn, el tracte rebut, el premi o el càstig allò que et fa ser bo o dolent? Si començo per Caín i Abel és perquè si vull pensar en l’origen del Mal només se m’acudeix fer-ho a partir de la nostr...

Avui, 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, li dedicaré un blog lleuger i una mica prescindible, però m’ha semblat que de tant en tant va bé compartir experiències (televisives, no us feu il·lusions!) si han estat interessants. Del que parlaré ara ja n’he parlat amb amics, de manera que ho trobaran una mica redundant, però per als que encara no heu tingut el goig de sentir-me, aquí van unes quantes recomanacions que espero que no us decebin, si és que us decidiu a fer-me cas. Li he posat de títol a l’article TRUE LOVE , que és el d’una sèrie britànica que podeu trobar a filmin.es , de sis capítols, i que té com a protagonistes un grup d’amics en la setantena (és a dir, com jo i els meus amics). Si començo per aquesta és perquè malgrat el tema central (el dret a morir dignament), crec que pot interessar a tothom. No presenta un problema filosòfic sinó un problema pràctic: què passa quan un amic et demana que l’ajudis a morir i al teu país no hi a llei per ...

  S’ha de tenir una moleskine per ser un bon escriptor? Què és una llibreta moleskine? Per què són tan mítiques? Per què en parlo? Jo, per tal de convertir-me en una bona escriptora soc capaç de qualsevol cosa, però l’última que se m’hauria acudit és el talismà de la moleskine. Suposo que tothom sap quina mena de llibreta és la moleskine que, encara que tingui diferents mides, és sempre igual: rectangular, tapes negres arrodonides, una gometa elàstica per mantenir-la tancada i una pestanya o butxaqueta a la solapa interior. Es troba a llibreries i papereries, també als aeroports. Les moleskine són famoses perquè hi associem el geni de diferents artistes, plàstics o literaris.   Es diu que Van Gogh o Picasso hi feien els seus esbossos, però també Oscar Wilde o Hemingway en feien servir. En aquelles èpoques ja existien? No ben bé. Eren llibretes similars, de diferents marques però amb un aspecte extern semblant, com per haver fet creure que tots anaven amb la mateixa llibr...