LA CRIDA DE L'ABISME

 

La setmana passada no hi va haver blog perquè, tal com us vaig dir, un trol malfactor me’l va esborrar quan l’estava penjant i no vaig tenir esma de tornar-lo a escriure. Se m’obria un abisme davant del meu cap i no sabia per on tirar ni què fer. I no era per la pèrdua de l’article, que tampoc era gran cosa, sinó per un dels temes que hi tocava de passada i que avui tocaré més a fons: l’abisme que tinc davant dels ulls per una situació nacional i internacional tan dramàtica que no veig la manera ni d’obviar-la ni d’afrontar-la.

M’he sentit com les protagonistes de dues pel·lícules que acaben d’estrenar, totes dues dones i dirigides per dones, i amb un drama relacionat amb la maternitat. Una, perquè té un fill del qual no sap ni vol saber com cuidar-se’n. L’altra, al segle XVIII, perquè el seu marit no fa allò que tots sabem que s’ha de fer si es vol tenir un fill, un fill que la comunitat li exigeix a ella, no a ell. Davant d’elles, un abisme que no saben com gestionar i que les aboca a sortides ben diferents. Salve, Maria (Mar Coll) i El baño del diablo (Veronika Franz i Severin Fiala).

El meu abisme no té res a veure amb la maternitat, per descomptat, però sí amb la presa de consciència que el món avança cap a l’abisme i que no hi podem fer res. I m’és igual que em diguin que no m’he de prendre les coses amb tanta passió. Doncs què? he de fer veure que no les veig, girar la mirada cap a una altra banda?

La primera quinzena de novembre ha estat la més fatídica dels últims temps, amb l’elecció de Trump i les riuades de València. No cal que enumeri totes les desgràcies que s’abatran sobre la població posem per cas de Palestina (i d’altres llocs) amb la victòria del pallasso més grotesc de la història de la política. El més grotesc i el més narcisista, el més ignorant i el més fatxenda, el més execrable de tots els que han passat per la Casa Blanca (almenys des que jo en tinc coneixement). Cada dia ens assabentem de noves decisions que ha pres per quan comenci el seu regnat. De moment, rodejar-se de càrrecs que els mateixos republicans qüestionen. Uns inútils a l’hora de gestionar correctament les institucions, de les quals se’n fot obertament. Posar Robert Kennedy jr. a gestionar la sanitat quan és un reconegut negacionista de les vacunes posa els pels de punta. No es fia de cap militar d’alta graduació per gestionar l’exèrcit i hi fot un capità pelacanyes. Anuncia que posarà un negacionista del canvi climàtic com a Secretari d’energia. Elon Musk, el més ric del món, a gestionar la reducció de despesa de l’Administració, ell, que s’ha gastat el que no està escrit finançant coets inútils a l’espai (aquest sí que ho farà bé!). Quina colla de monstres al capdavant del país més influent del món!

Al costat d’això, la incompetència del senyor Mazón, si no fos pels dos centenars de morts que hi ha hagut, faria riure. Una consellera que no té ni idea de l’existència del programa d’alertes. Una altra que envia a la merda els familiars dels morts. Ell mateix, mentint a tort i a dret per no admetre que la va cagar des que es va llevar fins que se’n va anar a dormir. Fent el paperot amb la seva armilla vermella que semblava que ens estava prenent el pel. I a mesura que es van sabent més coses, com per exemple les trucades al 112 demanant socors per risc de mort, es fa palesa la ineptitud del President i la irresponsabilitat del seu comportament. Almenys ha posat un parell de militars a cuidar-se del tema que deuen saber el què es fan. Ja que no té civils competents, que hi posi militars experimentats no em sembla cap mala notícia.

Després d’aquests dos casos, Trump i Mazón, he arribat a la conclusió que alguns governants es creuen que la política és un joc de rol. Reparteixen els càrrecs com qui reparteix les cartes: a tu t’ha tocat fer de responsable de sanitat encara que siguis un ignorant; a tu, de mobilitat encara que no sàpigues distingir una bicicleta d’un autobús. A un altre li toca cuidar-se de serveis socials però el que li agrada és anar a la discoteca matí, tarda i vespre. I així anar fent, com que total, ningú demanarà responsabilitats! I si les demana farem veure que la culpa és del sistema.

El que m’ha acabat d’indignar i ja m’ha fet veure que no puc esperar apartar-me del caire de l’abisme és el paper repugnant del PP en el cas del nomenament de Teresa Ribera com a comissionada de la UE. Una persona amb prestigi, discreta i molt treballadora que, amb l’únic propòsit de desprestigiar el govern de Pedro Sánchez, està sent acusada de mala gestió i vetada per al càrrec europeu, sense tenir cap mena d’escrúpol en enterbolir el clima, ja prou delicat, de confiança entre els diferents partits, per debilitar Ursula von der Leyen i de passada engegar a rodar un equilibri de forces tan precari. Més menyspreable no es pot ser. Sort que els ha sortit el tret per la culata. Encara hi ha una mica de seny a la UE!

I dedico també un petit paràgraf al senyor Netanyahu, en la seva particular cursa de rècords macabres, com l’ha definit TV3, perquè cada vegada que poso la tele el seu exèrcit ha perpetrat una nova massacre sobre Gaza (o pels voltants). Dijous, 21, 88 morts més al nord de la Franja. Suma y sigue...

Aquests estat d’ànim meu, profundament depressiu pel que fa a la política, m’afecta també en altres àmbits i em llevo pensant que res no val la pena i que el millor seria fer mutis pel foro (com al teatre). Per una qüestió relacionada amb un curs que estic fent he hagut de buscar un text que hagués escrit fa temps i he trobat l’article que vaig penjar al blog el 29 de març del 2020, a l’inici del confinament. M’ha cridat l’atenció per l’optimisme que desprenia, tot i trobar-me tancada a casa. El podeu trobar amb el títol de Diumenge, Barcelona, Silenci. En reprodueixo un fragment:

Avui és el tercer diumenge de confinament, fa un dia esplèndid, bona temperatura. Hem dormit una hora menys (jo ja fa no sé quant temps que dormo una hora menys...). Com cada matí encaro el dia amb bon humor. Miro els wp que em desitgen bon dia...

(...)

Mentrestant, aprofitant el dia radiant amb què ens ha obsequiat sant Pere, surto a la terrasseta amb un llibre, una butaca i em poso a llegir.

(La foto de dalt està feta a l'inici del confinament: el peu d'algú -feliç- prenent el sol a la finestra)

Com es pot observar, estava de molt bon humor tot i les circumstàncies d’aquell moment. I si intento repassar tot el que ha anat succeint al món durant aquests quatre anys només hi veig desgràcies i un futur absolutament desastrós. Una conferència mundial sobre el canvi climàtic en un país on el seu president et diu que el petroli és un regal de Déu! Així què volen arreglar? El planeta s’ha escalfat més del que preveien i encara posen inconvenients i es nega el canvi climàtic just allà on més es contamina.

Ja sé que esbravant-me aquí, o allà on sigui, no aconsegueixo res, només posar de mal humor qui ho llegeixi. Doncs mireu, ho sento. Em passo els dies fent activitats “constructives” per a la meva satisfacció: que si excursions, que si cursos, que si teatres i cines... res de tot això no compensa una mala notícia. Ja ni goso posar la tele per no trobar-me amb una nova declaració de Feijoo embrutant tant com pugui el govern de Sánchez, o un estirabot de Trump amb una nova proposta de càrrec governamental. Netanyahu massacrant els palestins que queden ja ni és notícia, ja tothom dona per segur que el 2025 s’annexionarà Cisjordània i aquí pau i després glòria.

Entre el final de la segona Guerra Mundial i avui hi ha hagut moments de molta conflictivitat, guerres terribles i algunes de molt properes (Balcans), i en molts d’aquests conflictes, si no en tots els que s’han resolt, hi ha tingut un paper destacat l’ONU. Ara, a l’ONU se la rifen. Netanyahu declara persona non grata el Secretari General i es queda tan ample. Totes les seves resolucions se les passen pel forro i no hi ha manera de fer-les complir. Estic segura que el MAL és cíclic, cada x temps ens toca una situació catastròfica, una invasió dels bàrbars, una pesta, una guerra devastadora... Ara ens toca la desintegració de la dignitat humana, la negació del respecte, l’afany de notorietat, l’abús de poder i el triomf de la mentida, tot això ben condimentat al si d’una tecnologia que ens impedeix distingir el cert dels fals i escampar les idees més perverses que seran recollides per un munt de gent que com que ja no tenen res a perdre se’ls en fot cap on vagi el món. Això sí, els que en recullen els fruits saben perfectament on van i per què.

CODA: No puc deixar de manifestar que m’ha indignat profundament la decisió d’Elisa Mouliaá de deixar en suspens la tramitació de la seva denúncia a Íñigo Errejón. Si la seva advocada està de baixa per maternitat (baixa llarga) que se’n busqui una altra. Mentrestant, Errejón no té dret a defensar-se ni a rebatre davant la justícia les acusacions de la denunciant. El deixen en un llimb legal on no li està permès res que no sigui callar i esperar. Entre el dia que va esclatar l’escàndol i avui són moltes les opinions que he llegit, també de dones, que posen en entredit que el que va passar fos una agressió, més aviat es tractaria d’una pràctica masclista, però no d’un delicte. Torno a dir, com ja vaig dir fa uns dies, que si tenim una llei és per fer-la servir. I mentre no es digui el contrari, la dignitat d’una persona és inqüestionable, sigui víctima o victimari.