ELS MISTERIS DEL CROMOSOMA Y

 

Em sento terriblement ridícula quan veig que el cas Errejón m’afecta com si fos algú de la família. ¿Que no ho sabies, ingènua, que l’esquerra pot ser tan abusadora, corrupta, maltractadora, hipòcrita i altres fineses com la resta de la humanitat? Que això de la superioritat moral de l’esquerra és pura hipocresia? Que no en tenies mostres a bastament? Doncs no senyor, salta a les xarxes la meravellosa i professional acció de Cristina Fallaràs i jo em quedo amb un pam de nas (perdó per la rima).

El primer contacte amb la notícia el vaig tenir llegint el comunicat d’Errejón on deia que dimitia i feia servir uns arguments rebuscats dels quals el que em va quedar més clar era que ell no tenia culpa de res, que era el patriarcat qui havia multiplicat la seva subjectivitat tòxica i que hi havia una gran contradicció entre la persona i el personatge. M’ha recordat una mica el mateix argument que feia servir jo quan era petita i em renyaven per haver trencat alguna cosa: ho he fet sense voler, deia. Si no ho hagués tocat no s'hauria trencat. Encara no sabia res de la denúncia de l’actriu Elisa Mouliaá.

En poques hores es va anar sabent tot i no de la manera més discreta possible, sinó tot al contrari: detalls sòrdids dels atacs, dels tocaments, dels abusos i fins i tot de la manera de barrejar sexe i drogues damunt de les parts íntimes de les seves víctimes. Si jo fos una d’elles, em moriria de vergonya, que no totes som Gisèle Pélicot! Però si Cristina Fallaràs fos familiar meva, també em moriria de vergonya. Si es va elaborar una llei que va costar quart i ajuda aprovar, que es va haver de modificar i que encara els jutges de vegades apliquen restrictivament, per què els periodistes han de recórrer a les xarxes en lloc d’anar directament als jutjats? Ens agrada el circ a costa de les víctimes? Una altra cosa és que ho facin les víctimes. No és estrany que s’ho pensin molt abans de posar la denúncia, i més encara si és contra una persona “glamurosa” de la política i d’una esquerra “alternativa” que ens havia de conduir cap a una nova societat més igualitària i justa.

Un cop assimilat el fet dels abusos i la manera indecent com el protagonista intenta treure’s responsabilitats, em queda el resultat polític, el gran mal que aquesta actitud pot causar a la formació Més Madrid, a la coalició SUMAR i a l’esquerra en general. Ningú com l’entorn d’Errejón va lluitar tan aferrissadament al Congrés perquè s’acceptés la seva visió sobre la llibertat sexual i es redactés una llei on quedés clar que només sí és sí. Què és el que Errejón no devia entendre d’aquestes quatre paraules? I si les havia entès, què l’ha dut a oblidar-les en tantes circumstàncies? Aquí és on entra el títol d’aquest article: el misteriós cromosoma Y.

Com que no soc biòloga no entraré a analitzar la composició del cromosoma Y, però tenint en compte que només els que tenen cromosoma Y perpetren atacs com els que estem tractant, quina mena de característiques deuen tenir els cromosomes Y dels que no ataquen, que són la majoria? Tenen un cromosoma Y coix? mandrós? passota? No estic frivolitzant, només intento entendre per què una persona que tenia TOTA la formació política, cultural i humanística ha sucumbit a les pulsions més primàries. I desgraciadament això em porta a la pregunta següent: per a què serveix la formació a les escoles i instituts sobre la necessitat del respecte als desitjos sexuals de l’altre si, tot i tenir-ho clar, es comporten com bèsties. És el cromosoma Y? Ja sé que “és una subjectivitat tòxica que en el cas dels homes el patriarcat multiplica i bla, bla, bla...” Això és la teoria, la que justificava una llei que protegís les dones i la necessitat d’una educació que preservés els homes d’imposar els seus desitjos sexuals, però és evident que ni la llei ni l’educació, en el cas que ens ocupa, no han servit de res. Tal com subratlla Josep Ramoneda a l’Ara, hi ha una forma de dominació integrada en les estructures de poder, i molts dels casos que surten a la llum estan protagonitzats per homes amb poder: diputats, alcaldes, professors, entrenadors, directors de cine... Hauria fet el mateix Errejón si no se sentís empoderat?

Un altre aspecte a tenir en compte, i no menys important, és el rebombori causat dins de Més Madrid i de SUMAR sobre qui sabia què i des de quan. Dimiteix la cap de gabinet, i des de les formacions polítiques on pertanyia Errejón es donen explicacions: no ho sabíem, no ho vam veure venir, no ho vam saber abordar correctament... No només hauran de trobar un substitut per fer de portaveu, sinó que dins mateix de la coalició i de Més Madrid hauran de buscar qui estigui lliure de tota sospita per encarrilar l’acció política. Podem considerar que estem en un final d’etapa, com suggereix Lola García a La Vanguardia? Qui queda d’aquells joves enragés del 15M, de la seva capacitat d’anàlisi, de la seva brillant oratòria, d’aquella empenta que semblava que havia de regenerar l’esquerra fragmentant el bipartidisme? De tota la trepa que va emergir després del 15M ell era el més sensat, el més respectuós, el menys busca-raons, el que enamorava... Una mica perdonavides, és cert, però queia bé. Un a un han anat plegant, s’han escindit, han renunciat o els han exclòs, ja no són diputats, ja caminen cap a la paperera de la Història. I com afectarà això al govern de coalició? Després de la rebolcada del cas Koldo, amb un exministre de Foment absolutament desprestigiat i a punt de ser encausat, arriba el noi amable i educat de Més Madrid per acabar de fer trontollar tot l’edifici. Haver d’aguantar el PP presumint de moralitat quan tenim tan recent, gràcies a la pel·lícula Soy Nevenka, el suport donat a l’alcalde de Ponferrada és un plat difícil de pair. Per no parlar de com es freguen les mans de plaer a Podemos...

Al llarg de la setmana que ha transcorregut des que l’escàndol Errejón va esclatar han sortir un munt d’articles, columnes, editorials, donant diferents opinions i una de les que m’agradarà comentar és la que Antoni Puigvert ofereix a La Vanguardia del dilluns 28. El compara amb Julien Sorel, l’heroi d’El roig i el negre, aquell descregut admirador de Napoleó que per tal de prosperar no dubta a fer-se capellà, amb tota la hipocresia que això comporta. Diu Puigvert “cap dels seus gestos (de Sorel), actes i paraules no són espontanis, sinó obstinadament calculats. Segueix les recomanacions del cínic cardenal Mazzarino: simula i dissimula”. No em puc creure, no em vull creure, que Íñigo Errejón hagi calculat la seva acció política a la manera de Julien Sorel, amb hipocresia i només amb l’esperit de conquerir poder. També és veritat, però, que podem considerar que Sorel quedarà redimit per la mort, i per l’amor de Mathilde de la Mole, evocat amb la imatge de la noia emportant-se el seu cap, guillotinat, embolicat, a la falda. Mathilde no li sobreviurà gaire temps. Qui redimirà Errejón?

Pensant en aquest cas, i també perquè fa poc s’ha estrenat la pel·lícula que he citat abans, m’he adonat que ja fa anys que el cine ha volgut denunciar els abusos i maltractaments comesos contra les dones, i que aquest cinema ha donat fruits molt apreciables, com ara Te doy mis ojos, The assistant, Little girl blue o Le consentement, que són els que ara recordo. En canvi, no aconsegueixo recordar pel·lícules on es posi de manifest la necessitat de respectar la voluntat de la dona, com si es tingués por de crear uns personatges masculins que, respectant aquesta voluntat, poguessin ser titllats de “poc mascles”. Per què no hi ha models al cinema de relacions amoroses que en algun moment s’aturen perquè deixen de ser consentides, i no passa res? No és un drama. Avui no em ve de gust, però demà potser sí. O no. I amb tot el respecte es passa a un altre seqüència. Potser dono al cine més importància de la que té, sobretot ara que sembla que els nens de vuit anys ja miren pornografia a internet, que deu ser més instructiu. Però l’entorn cultural, cine, lectures, cançons, televisió, té un paper important que no hem de menystenir. Quan penso en els meus nets, m’adono que em preocupa molt més la formació en el respecte a les noies dels meus nets nens que l’empara que la llei pugui donar a les meves netes nenes. I no és que no em sembli important l’existència de lleis que emparen les dones, és que em sembla molt més important posar les bases perquè aquestes lleis no s’hagin d’aplicar.

Com deia abans, són molts els articles apareguts a la premsa i sobretot, presentant múltiples matisos i arestes del cas Errejón. I una de les que no vull evitar mencionar és el mullader que s’ha fet amb les denúncies a les xarxes i al voltant dels detalls de la manera com li agrada follar al senyor que ens ocupa. Francament, ho trobo d’una sordidesa intolerable perquè barrejant aspectes de les relacions sexuals que no haurien de sortir del terreny de la intimitat amb actituds d’abús, i difonent-ho per les xarxes, a l’únic que es contribueix és a una confusió entre gustos i delictes. Si us mireu les entrevistes a Elisa Mouliaá que pengen a youtube veureu que la trobada amb Errejón la va viure més com una cita esguerrada que com una agressió. De cap manera aquesta confusió pot beneficiar les dones que se sentin víctimes d’un abús ni els facilita el camí cap a la denúncia davant del jutge. Escriu Alba Alfageme, psicòloga especialista en victimisme: “El que sí que és nou és que les  dones estem narrant-nos i confrontant-nos, i tot i que amb un preu personal molt elevat per a moltes, estem enderrocant l’ordre imposat”. Efectivament, a un preu molt alt. Preguntem-nos de quina manera podem contribuir per tal que aquest preu sigui el mínim possible.

I ja per acabar, per allò que “del árbol caïdo todos hacen leña”, em pregunto i pregunto en general, si estem disposats a concedir a Errejón la possibilitat de rehabilitar-se. La condemna moral ja la té. Tant si n’acaba complint de jurídica com si només rep la reprovació de l’opinió pública, haurà passat un infern. Ell mateix ha admès que està en tractament per les seves addicions. Li donem un vot de confiança o deixem que es podreixi per sempre en un racó de la Història? Podem rehabilitar etarres, assassins, lladres, i no podem rehabilitar abusadors? És aquesta la societat que volem?  Ens creiem el paper rehabilitador de la Justícia o ens va més allò de la venjança? Aneu-hi pensant.

P.S. Quan ja tenia aquest article penjat he tingut la brillant idea d'entrar al compte d'Instagran de Cristina Fallaràs (cfallaras). N'hi ha per vomitar durant un any. Entreu-hi.