L'ESPERIT CONQUERIDOR

 

De vegades em penso que soc una mica rara perquè el meu esperit de conquesta és més aviat escàs. Si en algun moment he hagut de competir amb algú (alguna) per conquerir el noi que m’agradava, ho he deixat córrer ràpidament. El meu raonament era: si no s’adona que jo soc millor que l’altra, pitjor per a ell. Tampoc m’ha agradat mai lluitar per aconseguir el millor lloc en una llotja del teatre o en un autocar (tothom es baralla per la primera fila). A les oposicions vaig quedar primera perquè el noi que tenia més puntuació que jo no es va presentar el dia de la presa de possessió i va quedar eliminat. A darrere hi tenia la resta dels opositors, però encara que havia competit oficialment contra ells, jo no en tenia la sensació. Quan crec que m’he imposat de manera una mica violenta, la meva victòria més aviat m’incomoda.

Ara bé, si tothom anés per la vida amb aquesta actitud, el món seria molt diferent. No sé si millor o pitjor, però diferent. Què hauria passat si Alexandre el Gran no s’hagués mogut de Macedònia i el seu esperit conqueridor no l’hagués portat fins a l’Índia? Si els Romans no haguessin traspassat el Rubicó (és una manera de parlar) en sentit contrari? Si el Cid no hagués arrabassat les terres als moros invasors? Si els turcs no haguessin arribat a les portes de Viena? Si Hernán Cortés s’hagués quedat quietet a Medellín jugant a les tabes amb els seus col·legues? Què seria de les Balears si el nostre insigne Jaume I no les hagués conquerit? Per no parlar de totes les invasions del nord d’Europa i Àsia que no menciono perquè no tinc prou coneixements històrics. D’entrada, les barreges culturals, les influències, les llengües (començant per la nostra) no s’haurien produït. No sabem si seria bo o dolent, però ara per ara és el que tenim: el resultat a nivell mundial d’unes barreges que venen de lluny a causa de l’esperit de conquesta d’uns pobles antics amb més força i més cultura (?) que els conquerits.

La literatura occidental, i una part de l’oriental que jo conec també, ha donat exemples d’una gran qualitat i interès narrant les gestes bèl·liques dels conqueridors o simplement dels herois. Totes les sagues anglosaxones, les cançons de gesta, la novel·la històrica del s. XIX, han exaltat l’esperit de conquesta com un valor superior, gairebé inspirat per Déu, que guiava els pobles elegits contra aquells més febles, susceptibles de ser conquerits i domesticats, si no aniquilats.

Deixo de banda la literatura que exalta, i també la que critica, el colonialisme europeu a Àfrica o Orient (El sueño del celta, Un dic contra el Pacífic) perquè seria molt llarg. Podríem dir que, actualment, qualsevol de nosaltres que es cregui defensor de la Justícia i dels Drets Humans és crític amb el paper dels “conqueridors” europeus a Amèrica, Àfrica o Àsia. Fins i tot alguns països han demanat perdó pels anys d’atropellaments i de destrucció de les cultures primitives que van intentar aniquilar o “convertir” durant l’Edat Moderna. Un cop fet l’acte de contrició ja podem tornar a començar.

Tinc entès que per allà els anys trenta del segle XX hi va haver un senyor que necessitava espai vital per al seu poble, que naturalment era superior a tots els altres, i que es va dedicar a conquerir els terrenys circumdants fins que alguns se’n van afartar i li van parar els peus. Mentrestant havia enviat sis milions d’exemplars del poble inferior a criar malves. Però no va acabar amb tots, i els que van quedar, objecte de la compassió i la solidaritat dels vencedors, van aconseguir un estat propi gràcies a la voluntat de dos terços dels països representats a les Nacions Unides. Naturalment, fent fora del seu territori els habitants que l'ocupaven des de feia segles.

Sembla que un Estat que ha nascut després d’una experiència tan esfereïdora i traumàtica hauria de conservar en el seu ADN una mica de memòria, una mica de compassió, una mica de justícia. No és el cas. Porta anys incomplint les resolucions de l’ONU, conquerint il·legalment nous territoris per a les colònies, i arengant la població en contra dels palestins de la franja de Gaza com si la seva població fos l’encarnació del mal més genuí. La desproporció amb què va respondre a l’execrable atac de Hamàs del 7 d’octubre de l’any passat no para d’augmentar, l’extensió de la repressió a Cisjordània i al Líban és la pròpia d’un país en expansió conqueridora, que no té aturador perquè els països que podrien influir s’ho estan mirant des de la barrera. Que si eleccions als Estats Units, que si antisemitisme a França o Alemanya, que si la Unió Europea no té una única veu, i bla, bla, bla. Mentrestant comerciem i armen Israel, facilitem armes a un senyor que les està emprant contra una població indefensa. I cada dia una mica més; a veure fins on podem aguantar.

Ha coincidit que aquest mes d’octubre Caixafòrum ofereix gratuïtament a la seva plataforma el documental d’Alain Resnais Nuit et brouillard (1956) sobre els camps de concentració nazis. Suggereixo a Netanyahu que se’l miri per inspirar-se en noves maneres d’exterminar la població que no li cau bé, com també les tecnologies del reciclatge que ja practicaven en aquell temps: el cabell reciclat i convertit en teixits; els ossos, en adob per als camps; els cossos, en sabó. Francament pràctic. Per fer-ho, però, hauria de recollir els cadàvers dels palestins. Sé que és de molt mal gust el que acabo d’escriure, però em reservo el dret d’indignar-me fins on em sembli, fins i tot més enllà del que pugui aconsellar la raó.

I com que l’horror no s’acaba mai i cada dia les veiem més grosses, ara em referiré a un vídeo que em van enviar per whatsapp d’una agència de notícies que es diu JuanmiGG news, que he buscat per internet i que té un tarannà de denúncia dels abusos i les corrupcions diverses d’aquesta vida. No tinc cap garantia que el que publica no sigui fake, però no ho sembla. El que mostra aquesta petita seqüència, els creuers nocturns d’israelians davant la costa de Gaza per veure com es destrueix la franja i prometent als infants que aquella terra aviat serà seva és la cosa més obscena i repugnant que he vist en la vida. Tots els anys que van des del 1948 fins avui no han servit als israelians per aprendre del seu sofriment anterior i buscar una vida en pau, sinó per infligir als seus veïns, als quals van expulsar de casa seva, els mateixos tractes criminals que van patir ells. Netanyahu necessita evitar sigui com sigui un alto el foc per mantenir-se en el poder. El dret de conquesta, disfressat de dret a defensar-se, els empara, són el poble elegit. En realitat són la vergonya de la Humanitat.

(Que quedi clar que m'estic referint a Netanyahu, al seu govern i a tots els que li donen suport, no al poble d'Israel, que ha de patir per partida doble els atacs externs i la incapacitat dels seus governants.)