LES NOSTRES CONSCIÈNCIES

 

L’últim dijous de setembre em va passar una cosa que em va fer reflexionar. Vaig estar a punt de posar-m’hi a escriure, però després vaig pensar: deixa’-ho córrer, no sabràs dir res interessant que no sigui lacrimogen, ni tampoc tens cap solució.

L’endemà, divendres, al vespre m’apareix al telèfon un d’aquests missatges noticia que envien els diaris: troben el cadàver d’una dona a la Plaça Catalunya. Home, vaig pensar, segur que no l’han anat a deixar allà expressament, al lloc més cèntric de Barcelona. S’hi deu haver mort. Efectivament, portava quatre hores morta quan algú va avisar la policia. Estirada en un banc, amb la seva motxilla i les seves pertinences. Era una dona sense llar. Sense identificar.

El banc on van trobar la dona morta

Tornem al dijous. Feia un dia radiant, amb una calor molt per sobre del normal. Jo havia anat a buscar a l’escola el meu net de 7 anys i l’havia dut a que li fessin unes proves. Tornant cap a casa vaig passar per Decathlon a recollir un encàrrec que havia fet on line. Unes malles per fer esport. En arribar a la cantonada de Travessera amb Gal·la Placídia, estirat damunt del marbre de l’oficina del RACC, descansava una persona masculina d’uns quaranta anys. Aparentment dormia. Eren quarts d’una. Els ulls tancats, l’expressió tranquil·la, una cara dolça i un aspecte desvalgut però no miserable. No en sabria dir la procedència, probablement nord-africà, però vestit i arreglat adequadament hauria pogut passar per un de nosaltres. No duia absolutament res amb ell. No tenia ni coixí ni matalàs, ni motxilla ni bosses, ni cartrons ni altres pertinences. La imatge era terrible. Era el desempar fet realitat. Res a veure amb els que solc trobar a l’altra banda de la Plaça, davant del quiosc, que tenen de tot: matalassos, cartrons, mantes... Fins i tot es poden prendre un cafè calent ara que els quioscos es dediquen a servir-ne.

Instal·lació permanent davant del quiosc

Només veure’l em va passar pel cap despertar-lo i convidar-lo a pujar a casa. Preguntar-li què li podia oferir: una dutxa, un plat calent, una conversa? No entenc com podia dormir al mig del brogit del carrer, en una cruïlla tan concorreguda com aquella. Quines eren les seves circumstàncies? Per què no tenia cap pertinença? Ni un miserable coixí! El cap directament sobre el marbre dur i fred. Immediatament em van assaltar els prejudicis: i si quan el tens a casa t’amenaça i et roba? Una vella de més de setanta anys obrint la porta a un desconegut... Tots els veïns haurien posat el crit al cel, les filles m’haurien tractat de boja i inconscient, i jo m’hauria endut l’ensurt del segle. Però potser no, potser el pobre noi hauria estat agraït, s’hauria dutxat i pres un cafè amb llet i galetes, i m’hauria explicat per què es trobava en aquell situació.

La segona idea que vaig tenir va ser la de fer-li una foto. Em semblava que mai no havia vist la imatge d’una persona tan fràgil i desvalguda. Encara tinc la seva cara gravada a la memòria i la comparo amb la d’algun Crist jacent dels que recordo haver vist en alguna catedral, o el Cristo velato de la capella de San Severo a Nàpols. La mateixa sensació de desempar.

Cristo velato (Nàpols)

No vaig fer cap fotografia, immediatament em va semblar una obscenitat retratar una persona sense el seu consentiment en unes circumstàncies denigrants. De què em serviria? Ja tinc la imatge al cap, i la fotografia tampoc no la difondria, fes o no fes article per al blog.

La mort de la Plaça Catalunya m’ha fet reconsiderar el tema. Si s’hagués mort a la Plaça dels Eucaliptus a Torre Baró potser ni tan sols hauria sortit als diaris. Però la Plaça Catalunya és un símbol, és el punt de trobada dels turistes i dels autòctons, on arrenca la Rambla, on comença el Passeig de Gràcia, dues vies emblemàtiques d’aquesta ciutat. La dona que van trobar morta al banc estava estirada des de feia estona i la gent creia que dormia, com em va passar a mi amb aquell home de Gal·la Placídia. I si era mort? Per què vaig passar pel seu costat i no em vaig aturar ni un segon a comprovar que respirava? Tothom passava per allà amb total indiferència. Igual que a la Plaça Catalunya, fins que uns treballadors del bus turístic van donar l’alerta.

El dissabte els diaris ja porten la notícia amb tota mena de detalls, excepte la identitat de la dona, al costat d’altres notícies com que baixa la inflació, que el BCE segurament abaixarà els tipus d’interès i que l’economia va viento en popa a toda vela... Deixo de banda les altres notícies (Netanyahu i les seves malifetes) perquè ara no toca.

Sé que el tema dels sense sostre no el solucionaré plorant en aquest blog. Sé que l’Ajuntament se’n cuida i fa el que pot, que hi ha programes i persones dedicades a treure la gent del carrer i intentar la seva integració. Però contínuament arriben persones sense recursos i sense papers que acaben dormint al carrer i molts d’ells, a més a més, no tenen cap xarxa de suport ni tan sols entre ells mateixos. Estan completament sols. No hi pot haver vida més trista.

Sé que tenir mala consciència perquè m’ha afectat veure aquell home a la cantonada de casa no porta enlloc. Tampoc me n’he de creure responsable. Però no puc deixar de comparar el meu estat d’ànim d’aquell moment (contenta, acabava de veure el meu net, m’havia comprat unes malles per anar d’excursió, tenia els meus projectes, feia un sol radiant) amb l’expressió d’extrema vulnerabilitat del rostre del sense sostre. No l’he tornat a veure. Si repeteix cantonada potser m’atreviré a oferir-li el meu suport.

No és el primer sense sostre que veig i no serà l’últim. Però mai la imatge d’una persona desvalguda m’havia semblat tan dramàtica.