Passa al contingut principal

LAMINE YAMAL I LA JOVENTUT PERDUDA

 

De vegades em costa trobar temes per al blog que interessin a la majoria, o a una part important dels lectors que em segueixen. Tinc la pretensió que si el tema no és gaire interessant, almenys la manera d’exposar-lo sigui amena i no avorreixi a les pedres. El d’avui, però, és una reflexió tan personal que potser abandonareu la lectura a la tercera línia. De totes maneres, intentaré transmetre les meves reflexions encara que siguin una mica absurdes.

M’estava asseguda a la parada de l’autobús quan veig passar-ne un amb un anunci no sé de què i una imatge de Lamine Yamal que ocupava tot el lateral. La seva carona de nen somrient em deia que no podia ser més feliç. Segurament jo ho veia així perquè acabava de marcar-li dos gols al Girona en un partit que, segons la premsa, va ser quasi perfecte. Era l’endemà del partit jugat a Montilivi on sembla que el Barça ho va fer tan bé que ja donaven la lliga per guanyada. De cop, però, em va venir a la memòria una notícia de l’estiu, poc després d’acabada l’Eurocopa, que parlava de les vacances dels jugadors. Lamine Yamal, 17 anys acabats de complir, estava navegant per les illes gregues en un veler en companyia de la seva nòvia. Una nòvia que, per cert, sembla que ja no té. La meva imaginació hi va afegir els mojitos i les caipirinhes corresponents, una mica a l’estil de l’anunci de la DAMM, amb Pere Arquillué i Julio Manrique discutint sobre cerveses 00.

El primer que vaig pensar va ser: 17 anys i ja es pot permetre aquests luxes? Són molts els esportistes d’elit, o que aspiren a ser-ho, que han de sacrificar la seva joventut per formar-se i aconseguir èxits que els portin a primera fila. Segurament ningú guanya tants diners com els futbolistes. Potser els tenistes, però no ho sé. En tot cas, no és el fet de navegar per les illes gregues sinó amb qui ho feia el que m’ha portat a reflexionar.

On érem nosaltres als 17 anys? Com ens relacionàvem amb el sexe contrari? Com ho feien els nois per acostar-se’ns i adreçar-se a la que més els agradava? I si li donava carbasses? Insistien? Desistien? Quins mèrits, valors, eines exhibien per fer-se atractius? En tot cas, els diners segur que no.

I les noies? Te n’agradava un que no et feia cas. El que t’anava al darrere no t’agradava. Un dia et deixaves fer un petó, un altre et feies l’estreta. Comentaves amb les amigues: tu per qui vas? O et deien, compte, que fulanet va per tu. El joc de la seducció començava als quinze o setze anys i durava fins que establies una relació definitiva, que podia durar o no, però ja entraves a la categoria de “les que tenien nòvio”.

En aquesta llarga etapa et podies trobar amb molts desenganys i frustracions. Tardes de dissabte esperant una trucada que no es produïa. Però també hores perdudes espantant borinots que no volien entendre que no tenien res a fer amb tu. Tot plegat, una educació sentimental lluny de les càmeres i de les revistes, íntima, personal. Et preparaves per agradar, feies el pas de nena a adolescent amb coses tan simples com el pentinat, les mitges, les sabates de taló o les faldilles de tubo. Recordo les festes que fèiem al Torreón i veig passar davant dels meus ulls aquells nois de setze o disset anys, tímids o agosarats, que ens treien a ballar i que s’iniciaven també en el camí de la conquesta i la seducció.

És més que poblable que ara les coses no funcionin així. No tinc la menor idea de com es lliga actualment, ni si els joves d’aquesta edat s’ho plantegen o encara no. Les nenes es vesteixen com dones des de petites, els nois estan espantats per si els acusen d’assetjadors. No sé com s’inicia el joc de la seducció, ni si es fa de manera poètica o barroera. No sé quins són els senyals que emeten els nois o les noies, quan volen iniciar una relació, que indiquin al mateix temps desig i respecte.

Lamine Yamal segur que no s’ha plantejat res de tot això. Només amb la mirada i el somriure li deuen caure rendides als seus peus. Però quan sigui vell i faci el que fem tots, que és mirar enrere i intentar veure si el camí que hem seguit ha estat satisfactori, potser s’adonarà que li ha faltat aquest lluita, aquesta necessitat de reafirmar-se davant d’altres rivals, aquest joc de vegades tendre, de vegades ferotge, d’aconseguir per a tu la persona desitjada.

Georges Moustaki va escriure una cançó, 17 ans, que no he sabut mai en qui s’havia inspirat. Potser en la seva filla Pia. Tan aviat pot semblar un poema eròtic com la constatació del pas de nena a dona. Aquí us la deixo. És una meravella de sensibilitat i tendresa.

 



 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...