Salta al contingut principal

LAMINE YAMAL I LA JOVENTUT PERDUDA

 

De vegades em costa trobar temes per al blog que interessin a la majoria, o a una part important dels lectors que em segueixen. Tinc la pretensió que si el tema no és gaire interessant, almenys la manera d’exposar-lo sigui amena i no avorreixi a les pedres. El d’avui, però, és una reflexió tan personal que potser abandonareu la lectura a la tercera línia. De totes maneres, intentaré transmetre les meves reflexions encara que siguin una mica absurdes.

M’estava asseguda a la parada de l’autobús quan veig passar-ne un amb un anunci no sé de què i una imatge de Lamine Yamal que ocupava tot el lateral. La seva carona de nen somrient em deia que no podia ser més feliç. Segurament jo ho veia així perquè acabava de marcar-li dos gols al Girona en un partit que, segons la premsa, va ser quasi perfecte. Era l’endemà del partit jugat a Montilivi on sembla que el Barça ho va fer tan bé que ja donaven la lliga per guanyada. De cop, però, em va venir a la memòria una notícia de l’estiu, poc després d’acabada l’Eurocopa, que parlava de les vacances dels jugadors. Lamine Yamal, 17 anys acabats de complir, estava navegant per les illes gregues en un veler en companyia de la seva nòvia. Una nòvia que, per cert, sembla que ja no té. La meva imaginació hi va afegir els mojitos i les caipirinhes corresponents, una mica a l’estil de l’anunci de la DAMM, amb Pere Arquillué i Julio Manrique discutint sobre cerveses 00.

El primer que vaig pensar va ser: 17 anys i ja es pot permetre aquests luxes? Són molts els esportistes d’elit, o que aspiren a ser-ho, que han de sacrificar la seva joventut per formar-se i aconseguir èxits que els portin a primera fila. Segurament ningú guanya tants diners com els futbolistes. Potser els tenistes, però no ho sé. En tot cas, no és el fet de navegar per les illes gregues sinó amb qui ho feia el que m’ha portat a reflexionar.

On érem nosaltres als 17 anys? Com ens relacionàvem amb el sexe contrari? Com ho feien els nois per acostar-se’ns i adreçar-se a la que més els agradava? I si li donava carbasses? Insistien? Desistien? Quins mèrits, valors, eines exhibien per fer-se atractius? En tot cas, els diners segur que no.

I les noies? Te n’agradava un que no et feia cas. El que t’anava al darrere no t’agradava. Un dia et deixaves fer un petó, un altre et feies l’estreta. Comentaves amb les amigues: tu per qui vas? O et deien, compte, que fulanet va per tu. El joc de la seducció començava als quinze o setze anys i durava fins que establies una relació definitiva, que podia durar o no, però ja entraves a la categoria de “les que tenien nòvio”.

En aquesta llarga etapa et podies trobar amb molts desenganys i frustracions. Tardes de dissabte esperant una trucada que no es produïa. Però també hores perdudes espantant borinots que no volien entendre que no tenien res a fer amb tu. Tot plegat, una educació sentimental lluny de les càmeres i de les revistes, íntima, personal. Et preparaves per agradar, feies el pas de nena a adolescent amb coses tan simples com el pentinat, les mitges, les sabates de taló o les faldilles de tubo. Recordo les festes que fèiem al Torreón i veig passar davant dels meus ulls aquells nois de setze o disset anys, tímids o agosarats, que ens treien a ballar i que s’iniciaven també en el camí de la conquesta i la seducció.

És més que poblable que ara les coses no funcionin així. No tinc la menor idea de com es lliga actualment, ni si els joves d’aquesta edat s’ho plantegen o encara no. Les nenes es vesteixen com dones des de petites, els nois estan espantats per si els acusen d’assetjadors. No sé com s’inicia el joc de la seducció, ni si es fa de manera poètica o barroera. No sé quins són els senyals que emeten els nois o les noies, quan volen iniciar una relació, que indiquin al mateix temps desig i respecte.

Lamine Yamal segur que no s’ha plantejat res de tot això. Només amb la mirada i el somriure li deuen caure rendides als seus peus. Però quan sigui vell i faci el que fem tots, que és mirar enrere i intentar veure si el camí que hem seguit ha estat satisfactori, potser s’adonarà que li ha faltat aquest lluita, aquesta necessitat de reafirmar-se davant d’altres rivals, aquest joc de vegades tendre, de vegades ferotge, d’aconseguir per a tu la persona desitjada.

Georges Moustaki va escriure una cançó, 17 ans, que no he sabut mai en qui s’havia inspirat. Potser en la seva filla Pia. Tan aviat pot semblar un poema eròtic com la constatació del pas de nena a dona. Aquí us la deixo. És una meravella de sensibilitat i tendresa.

 



 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...