EL CONSENTIMENT

 

Ha aparegut a filmin una pel·lícula esfereïdora de la qual no havia sentit parlar fins a aquest moment. Està basada en una novel·la del mateix títol, El consentiment, l’autora de la qual és Vanessa Springora i que narra la seva experiència com a víctima d’un depredador sexual. No sé si l’han estrenat als cines, ni d’aquí ni de França. Reconec haver abordat la pel·lícula en una total ignorància. Després he entès per què.

Quan vaig saber que es tractava de l’abús d’un escriptor famós rondant la cinquantena sobre una nena de catorze anys vaig pensar que potser es tractava de Michel Houellebecq, que té un currículum sexual bastant sucós (no em consta, però, que sigui un pedòfil). Però no, es tractava de Gabriel Matzneff, un escriptor per a mi desconegut. El llibre de Vanessa Springora va guanyar el premi de les Lectrices d’ELLE el 2020, més de trenta anys més tard que es produïssin els fets.

La pel·lícula és la història de la relació de Vanessa, una nena de catorze anys molt madura intel·lectualment, filla d’una mare que es mou en el món de l’edició i dels llibres, amb un escriptor famós de quaranta nou pel qual se sent atreta i que la sedueix amb la seva aura intel·lectual, dient-li que ella és especial i única. El lliurament d’ella és total, en cos i ànima, des del primer moment. Hi ha consentiment, però obtingut de quina manera? La manipulació de la nena per part de l’adult està tan ben explicada que es podria fer servir a la consulta d’un psicòleg. Domina tots els registres, la fa sentir malament si no li concedeix totes les fantasies sexuals que ell li sol·licita, li fa creure que en l’amor no hi ha res que no es pugui fer i que si el vol veure feliç ha de sotmetre’s als seus desitjos.

Ens podríem imaginar que aquesta relació es duia d’una manera clandestina, però no és el cas. La mare de la Vanessa n’està al corrent, convida l’escriptor a sopar a casa i se sent honorada per gaudir de la seva amistat. La fama de Matzneff abans d’aquesta relació ja era la d’un pedòfil, se li coneixien moltes relacions anteriors amb nenes com també amb nens i adolescents masculins. L’entorn de Vanessa ho tolera, ho accepta, ningú no posa cap denúncia.

L’escriptor no només fa servir paraules amables amb la nena. Quan ella, al cap d’un any o més de relació, comença a adonar-se de la veritable naturalesa del seu amant, de les seves infidelitats, dels abusos comesos, de les escapades de turisme sexual, i li ho retreu, la reacció d’ell és d’una brutalitat i d’un menyspreu cap a ella difícil d’imaginar. Les humiliacions de què és objecte la destrossen, però no arriba a tenir la força suficient per abandonar-lo. No serà fins al cap de dos o tres anys que farà el pas definitiu, després d’haver hagut de suportar la publicació per part de Matzneff d’un llibre (Harrison Plaza, 1968) que narrava amb tots els detalls la seva relació amb Vanessa. No es desprendrà del pes d’aquella relació fins que escriu el llibre El consentiment, publicat el 2020.

Tot això, però, no seria gaire original ni m’hauria portat a parlar-ne si no s’hi afegís el que em sembla realment sorprenent i escandalós. Els fets passen entre 1986 i finals dels vuitanta, més o menys. Temps encara molt allunyats del Me too o del No és No, però no tant que no hi hagués la sensibilitat per entendre que un home de cinquanta amb una nena de catorze era una relació d’abús i domini repugnant. Si ell hagués estat un camioner i ella la filla d’un veí qualsevol, segurament hauria semblat denunciable. Però ell era un escriptor famós i com a tal se li suposava un cert dret a inspirar-se en “fets reals” per escriure les seves novel·les escandaloses, de la mateixa manera que ho havien fet Jean Genet, Nabokov, Gide o d’altres. Descriure la sodomització de noietes (minettes) es veu que feia gràcia i era literàriament acceptable.

A la pel·lícula hi veiem, en un moment en què sembla que la nena es planteja abandonar l’escriptor, una seqüència on la mare està veient a la televisió una emissió real d’Apostrophes, el programa cultural de Bernard Pivot on presenten el llibre Mes amours décomposés. És un fragment d’un programa real, emès el 1990 i que he trobat a internet, a youtube. Pivot, al qual jo tenia en un pedestal, frivolitza amb Matzneff sobre el fet de narrar escenes de pederàstia sense cap rubor, titllant els que ho critiquen de carques i reprimits. El descriu com un collectionneur de minettes (col·leccionista de noietes) i es queda tan ample. La frivolitat amb què tracten el tema contrasta amb l’altra convidada, Denise Bombardier, una escriptora quebequesa que ho critica durament i atribueix a l’aura dels escriptors la seva facilitat per trobar víctimes de les quals abusar. Efectivament, durant el temps que va durar l’abús i molts anys després, ningú no va posar en entredit les pràctiques abusives de Matzneff, narrades per ell mateix a bastament en diferents llibres. Li reien les gràcies, oblidant completament el sofriment de les víctimes. Ofereixo al final el vídeo de youtube on Pivot dialoga amb Matzneff i Denise Bombardier perquè veieu la magnitud de la tragèdia. Ella defensa que la literatura no pot servir de coartada per a l’abús de menors. Denuncia una mena d’omertà al voltant del tema quan els responsables són figures literàries reconegudes. Si no sabeu francès, busqueu alguna traducció o subtítols. És esfereïdor.

                                           

Al costat del vídeo anterior n’he trobat un altre: una entrevista a Vanessa Springora arran de la publicació del seu llibre, i que m’ha il·lustrat sobre algun punt que s’apunta a la pel·lícula però que per falta d’espai no s’aprofundeix. Com va començar la seducció i de quines eines es va valdre Matzneff per dominar-la. Ella mateixa confessa que sentia una gran admiració pels escriptors que freqüentaven casa seva, ja que la seva mare era editora. En el cas de Matzneff, ni tan sols el coneixia, però les seves mirades penetrants, insistents, carregades de sobreentesos la van anar colpint. Era una persona brillant, divertida... Li va començar a escriure cartes, i es va sentir seduïda per les paraules. Les mots ont joué un rôle, un piège... Les paraules van jugar un paper, van actuar com una trampa. Primer es va sentir seduïda, més tard, enamorada.

L’escriptora Denise Bombardier, que ja als anys noranta va denunciar Matzneff, torna a ser interviuada després de la publicació del llibre de Springora i una de les coses que denuncia és la complicitat de la societat francesa amb l’abusador, que no s’hauria produït al Quebec perquè les denúncies l’haurien dut a la presó i els abusos a menors no prescriuen. El mateix Bernard Pivot es veu obligat a rectificar i justificar la seva frivolitat en el tractament del tema els anys noranta. “Als anys 70 i 80 la literatura passava davant la moral; avui en dia, la moral passa per davant de la literatura. Moralment, és un progrés. Som més o menys els productes intel·lectuals i morals d’un país i, sobretot, d’una època”. Una manera d’espolsar-se les responsabilitats.

Remenant una mica més per youtube he trobat un munt de testimonis, entre els quals una emissió on es donaven noms de persones que havien donat suport a l’escriptor i n’havien cantat les excel·lències, com ara François Mitterrand, Jean d’Ormesson, Jerôme Garcin (Nouvel Observateur), Phillippe Sollers (Gallimard); fins i tot havia rebut el premi Renaudot. Josyane Savigneau, periodista de Le Monde, havia escrit: “Matzneff no viola ningú. No força cap d’aquestes joves a compartir la seva vida amorosa” (1990). Es pot ser més còmplice?

Arran de la publicació del llibre de Vanessa Springora, les editorials van començar a fer el buit a Matzneff. No li van publicar res més, li van rebutjar tots els seus escrits i fins i tot no va trobar qui volgués donar publicitat a la seva resposta al llibre de Springora.  Segurament va ser aquest buit creat al seu voltant el que va fer que no m’hagués arribat cap notícia sobre ell ni sobre Springora: fins i tot m’estranya que no estigués al cas del premi de les Lectrices d’ELLE, que generalment m’arriba d’alguna manera. En un vídeo que també he trobat a youtube Matzneff es queixa d’aquest buit com d’una actitud absolutament injusta i gosa comparar-se amb el cas Dreyfuss, com si ell fos una víctima  d’una conspiració injusta i orquestrada per forces benpensants. Actualment té més de vuitanta anys, un càncer i un desvergonyiment que va més enllà de l’imaginable. Naturalment no es penedeix de res perquè la creació literària ho suporta tot. Continua considerant les seves relaciones depredadores com a relacions amoroses consentides i no es planteja en cap moment el mal que pot haver fet a les seves víctimes.

Malgrat l’arraconament de què són objecte les seves obres, jo n’he trobat tres a Amazon, que podria rebre demà mateix. 

No puc acabar sense fer menció del cas que en aquests moments està sacsejant França i per extensió, les societats de l’entorn que com jo, s’hi senten tan properes. És el cas de Gisèle Pélicot, la dona que va descobrir als 70 anys que el seu marit la drogava i l’oferia com a mercaderia a la lascívia d’uns quants desaprensius. Tant l’actitud de Vanessa Springora com la de Gisèle Pélicot mereixen el més gran respecte i tot el suport que els puguem donar. Ara bé, si al final de la teva vida descobreixes que el teu marit és un malparit i que tota la teva vida matrimonial s’ha basat en un engany, no sé jo si et poden quedar gaires ganes de viure. Només espero que tingui forces per arribar al final del procés i que pugui veure a la presó tots els que van passar pel seu llit.

(Del cas de Vanessa Springora no n’he vist res als diaris, només una columna excel·lent de Sebastià Alzamora, que en parla de passada, a l’Ara el dia 20 de setembre.)