laplujanomespanta

  L’últim dijous de setembre em va passar una cosa que em va fer reflexionar. Vaig estar a punt de posar-m’hi a escriure, però després vaig pensar: deixa’-ho córrer, no sabràs dir res interessant que no sigui lacrimogen, ni tampoc tens cap solució. L’endemà, divendres, al vespre m’apareix al telèfon un d’aquests missatges noticia que envien els diaris: troben el cadàver d’una dona a la Plaça Catalunya. Home, vaig pensar, segur que no l’han anat a deixar allà expressament, al lloc més cèntric de Barcelona. S’hi deu haver mort. Efectivament, portava quatre hores morta quan algú va avisar la policia. Estirada en un banc, amb la seva motxilla i les seves pertinences. Era una dona sense llar. Sense identificar. El banc on van trobar la dona morta Tornem al dijous. Feia un dia radiant, amb una calor molt per sobre del normal. Jo havia anat a buscar a l’escola el meu net de 7 anys i l’havia dut a que li fessin unes proves. Tornant cap a casa vaig passar per Decathlon a recollir un encàrrec

  Ha aparegut a filmin una pel·lícula esfereïdora de la qual no havia sentit parlar fins a aquest moment. Està basada en una novel·la del mateix títol, El consentiment , l’autora de la qual és Vanessa Springora i que narra la seva experiència com a víctima d’un depredador sexual. No sé si l’han estrenat als cines, ni d’aquí ni de França. Reconec haver abordat la pel·lícula en una total ignorància. Després he entès per què. Quan vaig saber que es tractava de l’abús d’un escriptor famós rondant la cinquantena sobre una nena de catorze anys vaig pensar que potser es tractava de Michel Houellebecq, que té un currículum sexual bastant sucós (no em consta, però, que sigui un pedòfil). Però no, es tractava de Gabriel Matzneff, un escriptor per a mi desconegut. El llibre de Vanessa Springora va guanyar el premi de les Lectrices d’ELLE el 2020, més de trenta anys més tard que es produïssin els fets. La pel·lícula és la història de la relació de Vanessa, una nena de catorze anys molt madura

  De vegades em penso que soc una mica rara perquè el meu esperit de conquesta és més aviat escàs. Si en algun moment he hagut de competir amb algú (alguna) per conquerir el noi que m’agradava, ho he deixat córrer ràpidament. El meu raonament era: si no s’adona que jo soc millor que l’altra, pitjor per a ell. Tampoc m’ha agradat mai lluitar per aconseguir el millor lloc en una llotja del teatre o en un autocar (tothom es baralla per la primera fila). A les oposicions vaig quedar primera perquè el noi que tenia més puntuació que jo no es va presentar el dia de la presa de possessió i va quedar eliminat. A darrere hi tenia la resta dels opositors, però encara que havia competit oficialment contra ells, jo no en tenia la sensació. Quan crec que m’he imposat de manera una mica violenta, la meva victòria més aviat m’incomoda. Ara bé, si tothom anés per la vida amb aquesta actitud, el món seria molt diferent. No sé si millor o pitjor, però diferent. Què hauria passat si Alexandre el Gran n

  De vegades em costa trobar temes per al blog que interessin a la majoria, o a una part important dels lectors que em segueixen. Tinc la pretensió que si el tema no és gaire interessant, almenys la manera d’exposar-lo sigui amena i no avorreixi a les pedres. El d’avui, però, és una reflexió tan personal que potser abandonareu la lectura a la tercera línia. De totes maneres, intentaré transmetre les meves reflexions encara que siguin una mica absurdes. M’estava asseguda a la parada de l’autobús quan veig passar-ne un amb un anunci no sé de què i una imatge de Lamine Yamal que ocupava tot el lateral. La seva carona de nen somrient em deia que no podia ser més feliç. Segurament jo ho veia així perquè acabava de marcar-li dos gols al Girona en un partit que, segons la premsa, va ser quasi perfecte. Era l’endemà del partit jugat a Montilivi on sembla que el Barça ho va fer tan bé que ja donaven la lliga per guanyada. De cop, però, em va venir a la memòria una notícia de l’estiu, poc desp