MANIFESTA i EL 47

 

La coincidència a Barcelona de la biennal d’art MANIFESTA i l’estrena de la pel·lícula de Marcel Barrena El 47 m’han proporcionat el tema per a aquest article, tot i sabent que potser serà un avorriment per a alguns, cansats de sentir-me parlar de política. Però què voleu? It is in my nature, com a la faula de la granota i l’escorpí.

Per què relaciono els dos esdeveniments amb la política? De la biennal d’art, que té lloc en quinze espais diferents de Barcelona i altres municipis de l’entorn, vaig triar per visitar l’antiga tèrmica del Besós, anomenada Les Tres Xemeneies. És polític el que hi veiem a dintre? Sí, perquè la industrialització, l’ecologia, la sostenibilitat, la lluita obrera, tot això és política. Però no és el contingut (que no vaig conèixer fins que hi vaig ser) sinó la història de la Tèrmica del Besòs el que em va impulsar a començar per aquell espai.

Corria l’any 1973. La meva militància política es desenvolupava en l’anomenat “front de barris”. Bandera Roja impulsava la lluita dels veïns per millorar les condicions de vida dels barris, des d’un semàfor fins a una escola, sovint amb reivindicacions de tipus ecologista, com l’eliminació d’indústries molestes, nocives i perilloses. En aquells moments s’estava construint la central tèrmica que havia de ser l’orgull del desenvolupament industrial català. La zona ja feia anys que era la seu d’empreses del ram de l’electricitat, concretament des de 1913, quan Energia Elèctrica de Catalunya hi va instal·lar la primera central. El 1973, doncs, durant la construcció de la central propietat de FECSA, es van produir moviments reivindicatius per part dels obrers que hi treballaven que van ser reprimits per la policia amb el resultat d’un mort, Manuel Fernández Márquez. La indignació de la població va ser majúscula. Els militants de barris de Bandera Roja ens vam reunir amb els del PSUC,  que jo sàpiga per primera vegada, per planificar accions conjuntes: manifestacions llampec, repartiment d’octavetes, edició de manifestos conjunts que responguessin a la unitat d’acció que volíem mostrar, tot el que estava al nostre abast. Precisament en aquelles reunions vaig conèixer un militant del PSUC amb qui després vaig continuar l’amistat, a Barcelona i a Menorca, fins al dia d’avui. Es deia Marat de nom de guerra, tothom sap qui és, no cal que ho especifiqui. És una d’aquelles amistats que neix amb la política i es consolida per l’afinitat o la coincidència en valors i gustos.

La Tèrmica es va acabar i es va inaugurar aquell mateix any.  Va estar funcionant fins al 2011, quan es va desmantellar perquè era obsoleta i contaminant. En lloc de destruir-la, es va decidir recuperar-la per a usos culturals. Aquesta és la primera vegada que les seves dependències ofereixen una mostra d’art amb obres que fan referència als problemes globals del planeta: la natura, la lluita per millorar les condicions de vida, la necessitat de la llum per crear vida...

Per què he relacionat la Tèrmica del Besòs amb El 47? Perquè la pel·lícula m’ha transportat als últims anys de la meva militància a barris, quan ja estàvem en democràcia però encara no havien tingut lloc les primeres eleccions municipals democràtiques. La pel·lícula ha tingut tant d’èxit que a hores d’ara tots la deveu haver vist. Narra el segrest del bus 47 per part del Vital (Manuel Vital és el seu nom, nosaltres el coneixíem com “el Vital”, un líder de barris, president de l’Associació de Veïns), que, cansat que l’Ajuntament no fes cas de les demandes dels veïns de Torre Baró per tenir transport fins al barri (un barri costerut enganxat a la muntanya) amb l’excusa que el terreny no ho permetia, va decidir demostrar per la via directa que sí que s’hi podia arribar, conduint el seu autobús, el de la línia 47, fins al capdamunt.  Cinc anys de diferència separen els dos fets. 1973 /1978. Jo agafava la línia 47 per anar de la plaça de Catalunya a casa, quan vivia al Camp de l’Arpa. En aquell temps no havia posat mai els peus a Torre Baró, era un barri tan marginal que ni per tirar octavetes m’hi havia acostat. Ara, la Torre del Baró, aquell castell que hi ha al cim de la muntanya, surt a Instagram i corre per les xarxes com una de les excursions curioses a fer per part dels turistes, al mateix nivell que els anomenats “búnquers del Carmel” al Turó de la Rubira. Si ara es pot arribar en transport públic a aquests llocs és gràcies a les lluites dels veïns d’aquells anys en què exigir un autobús o un semàfor et podia dur a la presó.

El contrast entre els fets narrats a El 47 i les quinze exposicions organitzades per MANIFESTA ens donen la mesura del que és i del que ha estat Barcelona. Hem passat uns anys convulsos embolicats amb problemes identitaris que no ens han aportat res mentre deixàvem escapar oportunitats de tipus cultural la qual cosa ens ha fet semblar cada cop més provincians. Sembla que actualment hi ha una voluntat bastant compartida de tornar a posar Barcelona al mapa. El problema és decidir a quin mapa, al del turisme? al del disseny? al de la cultura, així en general? I sobretot, quin profit en traiem els barcelonins?

A mi particularment, no tan sols no em va interessar sinó que fins i tot em va irritar l’espectacle dels cotxes de la Fórmula 1 derrapant pel Passeig de Gràcia i obstaculitzant el pas de la gent. Deien que aportava ingressos a la ciutat. El mateix diuen de la Copa de l’Amèrica, sobre la qual no tinc opinió perquè no m’interessa gens ni mica, tot i la meva passió pel mar. De moment no sembla que s’hagin produït aglomeracions enlloc, potser al final no recaptaran tants ingressos com es pensaven. Ara bé, si hi ha afició i la gent vol anar a l’escullera a veure les veles com volen, no hi tinc res en contra. Deu ser un espectacle bonic.

Però el que representa MANIFESTA i, sobretot, la recuperació de Les Tres Xemeneies, sí que m’interessa. Tot i que l’edifici tot just està desembarassat de turbines i altres instal·lacions pròpies d’una central tèrmica, sense cap intervenció més enllà de la neteja, ni pintura, ni decoració, no puc evitar comparar-la amb tres espais que conec i que també tenien el seu origen en una instal·lació industrial. Es tracta de la Tate Modern, a Londres; de la Centrale Montemartini, a Roma, i de l’Atelier des Lumières, a París. La primera està instal·lada a l’antiga central elèctrica de Bankside, tancada el 1981 i reoberta el 2000 després de la remodelació de Herzog i Meuron. No cal dir l’atractiu que representa per a la ciutat de Londres les obres que s’hi exposen. Jo hi vaig veure una retrospectiva de Hopper fa bastants anys. No l’oblidaré, ni l’espai ni la retrospectiva.

A la Centrale Montemartini, al afores de Roma, s’hi van instal·lar obres procedents dels Museus Capitolins, en mig de les màquines de l’antiga central tèrmica, i es va convertir en museu el 1997. Cada vegada que algú em diu que va a Roma li dic que no s’ho perdi, tot i que està apartat i hi ha una bona caminada des de la parada del metro. Veure obres de l’escultura clàssica entremig de motors i d’altres eines, dialogant en perfecta harmonia, és un espectacle que val la pena contemplar.

En un altre ordre, l’Atelier des Lumières, un centre d’art digital instal·lat en una antiga foneria d’acer, la Fonderie du Chemin Vert, ofereix un espai ampli on a penes queden restes de l’activitat industrial, però que permet fer exposicions immersives on la gent es passeja rodejada d’imatges de Klimt, Kandinsky, Cézanne o altres. Cada un d’aquest espais ha estat rehabilitat a la seva manera, tots tres molt lluny del que és ara mateix la Tèrmica del Besòs, però enlloc no està escrit que Les tres Xemeneies no es puguin acabar convertint en un punt tan atractiu per a Barcelona com la Sagrada Família. De fet, ja hi ha qui l’ha batejat com La Sagrada Família laica, o la Catedral civil de Barcelona.

M’he centrat molt en Les Tres Xemeneies perquè és l’única que de moment he visitat, però hi ha espais igualment interessants, com la Casa Gomis, una meravella de l’arquitectura racionalista, al Prat del Llobregat, molt a prop de la llacuna de la Ricarda, espai polèmic on n’hi hagi quan es parla de la necessitat, o no, d’ampliar l’aeroport. Els altres espais, a més d’El Prat i Barcelona, es distribueixen entre les poblacions de Sant Cugat, Cornellà, L’Hospitalet, Terrassa, Sabadell, Granollers, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Mataró. Els artistes que hi exposen són primeres figures nacionals i internacionals. La meva ignorància en matèria d’art actual és estratosfèrica, em remeto al que he llegit als diaris escrit per periodistes especialitzats. Aquests espais conformen una àrea metropolitana cultural que es presenta d’allò més atractiva, sobretot si la col·laboració entre ells no es limita a aquesta biennal i es pot reafirmar en els anys a venir.

MANIFESTA és una biennal nòmada, cada dos anys s’instal·la en una ciutat diferent. És un privilegi per a Barcelona haver pogut gaudir aquests mesos d’unes instal·lacions i d’unes obres que probablement la majoria de nosaltres no coneixíem o coneixíem poc. I encara que una part de la meva curiositat hagi estat inspirada per motius polítics de record llunyà, tant la pel·lícula com la Tèrmica m’han confirmat que l’art no està exempt d’ideologia i que si aquesta ideologia coincideix amb la meva, el gaudi el tinc assegurat.