BLACKWATER 2. LA RIUADA D'ES MERCADAL

 

La saga Blackwater em tenia intrigada perquè porta mesos al número 1 de vendes. Una novel·la en sis volums publicada als anys noranta, l’autor de la qual va morir fa temps i que de cop i volta s’ha posat de moda a Europa gràcies a la versió francesa. Ambientada al sud dels Estats Units, en un poble d’Alabama anomenat Perdido, a la confluència dels rius Perdido i Blackwater, la història comença després d’una gran riuada que ha inundat tot el poble. Dos personatges, en una barca de rems, s’acosten a l’hotel on han vist una ombra, i rescaten una dona refugiada al primer pis, amb la seva maleta.

No acostumo a triar les meves lectures per l’èxit de vendes, però haig de reconèixer que tanta fama em va encuriosir, i vaig llegir el primer volum. La riuada. Per res del món hauria pogut imaginar-me que seria premonitori. Pocs dies després em trobava a Mercadal veient com la confluència del Perdido i el Blackwater es donaven cita davant la porta de casa, amb uns altres noms: el carrer de Baix i el Torrent. L’un i l’altre (el primer, un carrer; el segon, un torrent habitualment sec) baixaven desbordats arrossegant, el primer, les taules i les cadires dels bars del carrer Nou i de la plaça del Pare Camps. El segon, el torrent, havia crescut tant que s’havia desbordat per damunt del Pla de ses Eres, emportant-se els cotxes que van anar corrent avall fins que es van encastar contra el pont o van passar per sota i es van encallar al pontet per a vianants de més avall.

Com havia començat tot allò? Era dijous, 15 d’agost. El dia abans hi havia hagut una DANA sobre Mallorca i amenaçaven que vindria cap a Menorca. Cap a quarts de dotze del matí, en una conversa de whatsapp, vaig donar la següent informació: Plourà fins dissabte, però sense tempestes. Ara fa sol. A dos quarts de quatre envio el següent missatge a la mateixa persona: Rectifico: en aquest moment estic gaudint de la DANA. Pluja torrencial, desbordament del torrent, inundacions a casa i ensorrament de la barana de protecció. En poques hores van caure 204 litres que es van anar canalitzant pels diferents pendents del voltant del poble i van desbordar convertint el Pla de ses Eres en un mar. Els ponts van aguantar, però les baranes, no. Les parets mitgeres dels horts del carrer de Ciutadella van desaparèixer. El carrer de Tramuntana va rebre l’aigua per la part de Ses Ramones, que va inundar les cases pel darrere i sortia pel davant. Els cotxes nedaven panxa enlaire arrossegats pel corrent.  I davant de casa teníem l’aiguabarreig més espectacular del món. Al carrer de Baix hi baixava una riera de més d’un metre d’alçada, que va entrar a moltes cases tirant la porta a terra i enduent-se tot el que trobava. Pel torrent baixava l’altra branca d’aigua, amb una força inimaginable, de manera que quan es trobava amb la del carrer, la feina recular enrere, tornant-la a ficar a les cases.

La meva casa és l’última del carrer de Baix, un cop s’eixampla i s’obre sobre el torrent. Tot i això, l’aigua em va entrar per sota la porta i per l’escletxa entre els dos batents, i la veia avançant per l’entrada inexorablement. Em vaig quedar col·lapsada, no sabia què fer i em vaig posar a plorar. Estava sola i perduda. No tenia por perquè en aquell moment no era conscient del que estava passant a fora. No sabia que la barana del pont s’havia trencat perquè no ho veia, però ja m’imaginava l’aigua fent malbé totes les parets i els mobles, i estava desconcertada. Però la veritat és que aviat vaig reaccionar, vaig anar a buscar el mocho i la galleda i vaig intentar recollir el que entrava. Vana pretensió! Feia riure! Era com buidar el mar a cullerades. Sí que vaig veure que hi havia una possibilitat: dirigir l’aigua cap a l’habitació del costat i enviar-la fins al pati, sense permetre que avancés per l’entrada. Al cap de poc, però, el pati s’havia omplert d’aigua que m’estava entrant a la cuina i al menjador. En aquell moment ja vaig dir: que sigui el que Déu vulgui... Ja no hi puc fer res.

Havia parat de ploure i aviat el nivell de l’aigua del carrer va començar a baixar. Mentrestant, en el xat que tenim amb els veïns del carrer s’havien anat enviant missatges informatius per part dels que estaven en situació més perillosa i necessitaven ajuda. Des d’un quart de quatre ja intercanviàvem informacions sobre l’estat de les cases. Algunes tenien aigua fins a la cintura, els mobles flotant, els electrodomèstics inservibles... La sensació de catàstrofe era total.

Quan el nivell de l’aigua va baixar una mica i no corríem el risc que se’ns endugués el corrent, van venir els bombers i protecció civil i ens van aconsellar, gairebé obligar, a abandonar el domicili. Jo em resistia, però es van posar molt estrictes i em van fer veure el perill que els cotxes que estaven encallats davant de casa acabessin destrossant el que quedava de pont i s’estampessin contra la meva porta. Vaig acabar fent-los cas i anant a dormir a casa d’uns amics.

Al cap d’una estona, quan ja no plovia i el nivell del torrent havia baixat, vam tornar a casa i, ajudada per la família que m’havia acollit, armats amb mochos, escombres, raspalls i galledes, vam començar a treure el fang que s’havia acumulat a la planta baixa expulsant-lo cap al carrer i intentant fer una mica net. Després vam tornar a casa seva, on vaig sopar i dormir. L’endemà seria un dia dur.

Efectivament, amb claror de dia, els desperfectes eren  a la vista de tothom: els blocs de marès amb que estan construïts els ponts del poble i que s’havien desprès de les baranes estaven amuntegats als costats, com per deixar constància que en algun moment havien tingut una utilitat, quan en formaven part. Les grues començaven a retirar els cotxes atrapats. La guàrdia urbana posava cintes a tort i a dret per barrar el pas a vianants i vehicles al llarg del torrent, que havia perdut bona part de la seva protecció. I com no podia ser d’altra manera, la televisió es va instal·lar a la confluència del Perdido i el Blackwater, davant de casa, per retransmetre arreu del món la situació d’aquell poblet perdut al centre de Menorca que de cop i volta acaparava l’atenció de l’auditori com mai abans no ho havia fet. El President del Consell Insular, la Ministra de Transició ecològica, el Francesc Mauri, que passava per allà...

Ja des del primer moment es va crear un grup de whatsapp on em vaig veure inclosa per tal d’oferir ajuda i informació a qui ho necessités, i també per demanar-ne, com era el cas de gent que havia quedat aïllada o que ho havia perdut tot i era urgent poder-los ajudar. Al mateix temps, l’Ajuntament va anar informant de com s’havia de fer per sol·licitar les ajudes i es va posar a disposició de tots els ciutadans. Des d’aquest punt de vista, les autoritats municipals, protecció civil, bombers, Creu Roja, han estat exemplars. Em van oferir voluntaris per netejar, que vaig declinar en favor dels que estaven més necessitats que jo. A casa ens en vam sortir amb la brigada del mocho, formada pels amics que m’havien acollit i els seus fills, que van tornar l’endemà per ajudar-me a moure mobles i netejar a fons els racons.

El dijous, 15, i també el divendres, va ser un no parar de trucades i whatsapps interessant-se pel meu estat i el de la casa. Era impossible que pogués atendre tothom perquè estava pendent de la desgràcia que em queia a sobre, però així que vaig poder vaig anar contestant i donant explicacions. La veritat és que no vaig ser conscient del perill que m’havia amenaçat fins que vaig veure els vídeos que anava rebent, especialment els de l’aiguabarreig de la confluència del meu carrer amb el torrent.

Han passat els dies i la reconstrucció encara no ha començat. Serà difícil. Es parla que serà de molts milions d’euros el cost de l’obra pública que caldrà reparar. I els desperfectes en construcció, mobiliari, parament de la llar, bestiar, records, objectes personals, llibres, que han perdut alguns veïns serà també molt elevat. Per a alguns de nosaltres es tracta de segones residències, on tenim pocs objectes de valor sentimental, però per a molta gent se’ls en ha anat amb l’aigua una part de la seva vida.

Queda una reflexió final, que tothom es fa. I ara què? Una desgràcia com aquesta no havia passat mai. Diuen els més vells que fa setanta anys es va desbordar el torrent. El que sí és cert és que els últims anys els fenòmens atmosfèrics sobtats i destructors s’han reproduït amb molta més freqüència, probablement per l’escalfament global i el canvi climàtic que s’està produint. L’orografia d'Es Mercadal no canviarà, l’aigua caurà de les muntanyes cap al poble, amb una intensitat incontrolable, si no es fa res per evitar-ho. No estem en condicions d’aturar una DANA, però potser sí que hi ha alguna manera de canalitzar l’aigua cap a cisternes de decantació o dipòsits subterranis que en cas d’aiguats com el del dia 15 d’agost evitin la inundació del poble. Que les autoritats i els professionals del tema ho estudiïn, però això no pot quedar només com un desastre inevitable.

Acabat l’estiu tornarem cap a casa i deixarem en mans de les autoritats la reconstrucció del poble. Quan vinguem per Setmana Santa potser ja estarà tot refet. El 15 d’agost serà una anècdota més per als que ho hem patit superficialment, però per a molta gent del poble serà un abans i un després en les seves vides. Per respecte a aquestes persones, caldria que l’aiguat de l’agost del 2024 fos un punt d’inflexió de cara a la resolució del problema. Tots hi sortiríem guanyant.