laplujanomespanta

  La coincidència a Barcelona de la biennal d’art MANIFESTA i l’estrena de la pel·lícula de Marcel Barrena El 47 m’han proporcionat el tema per a aquest article, tot i sabent que potser serà un avorriment per a alguns, cansats de sentir-me parlar de política. Però què voleu? It is in my nature , com a la faula de la granota i l’escorpí. Per què relaciono els dos esdeveniments amb la política? De la biennal d’art, que té lloc en quinze espais diferents de Barcelona i altres municipis de l’entorn, vaig triar per visitar l’antiga tèrmica del Besós, anomenada Les Tres Xemeneies. És polític el que hi veiem a dintre? Sí, perquè la industrialització, l’ecologia, la sostenibilitat, la lluita obrera, tot això és política. Però no és el contingut (que no vaig conèixer fins que hi vaig ser) sinó la història de la Tèrmica del Besòs el que em va impulsar a començar per aquell espai. Corria l’any 1973. La meva militància política es desenvolupava en l’anomenat “front de barris”. Bandera Roja imp

    No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. J. L. Borges Mai no m’havia semblat tan encertada la sentència de Borges com aquest any. Sé que és una reflexió de vella, de nostàlgica, de persona que ja no espera que pugui tornar a gaudir, en el temps que li queda de vida, d’aquells paradisos que li apareixen a la memòria quan els compara amb els paisatges que té al davant. Geogràficament, no s’han mogut de lloc; pel que fa a la resta, qualsevol semblança amb el passat és pura coincidència. Què se n’ha fet d’aquell paradís terrenal que era Menorca quan la vam descobrir i vam decidir fer-ne el nostre refugi per a l’estiu? Primer, llogar per uns dies. Després, llogar per tot l’any; i finalment, comprar-se una casa i aferrar-s’hi emocionalment com si fos la pròpia terra natal. I no només nosaltres. També els nostres fills i els fills dels nostres amics. I desprès, els nets. És impossible no recordar les anades a la platja carregats amb la impedimenta necessària per dinar-hi i

  Tots els que em llegeixen deuen saber que vaig anar a una escola catalana que estava obligada, com totes les altres, a impartir les classes en castellà. Però al pati podíem parlar com volguéssim, i generalment jugàvem en català. Amb alguna excepció, però. Quan es tractava de decidir qui parava, ho fèiem amb el pito-pito-colorito . O si jugàvem a empaitar-nos dèiem a que no me pillas ! Però quan ens volíem enfotre de la que ens perseguia i la volíem humiliar, li dèiem: aquí te espero, comiendo un huevo, una tortilla y un caramelo ! I arrencàvem a córrer per tal que no ens atrapés. Aquestes pràctiques infantils, que en política no s’acostumaven a veure, les vam poder apreciar en la persona del MHP Puigdemont, que ens va deixar a tots amb la boca oberta el passat 8 d’agost, i als Mossos d’Esquadra, amb la boca oberta i la cua entre les cames. Durant tot aquell dia, i potser també l’endemà, van aparèixer centenars d’acudits a les xarxes comparant-lo amb Houdini, amb Jimmy Jump, amb c

  La saga Blackwater em tenia intrigada perquè porta mesos al número 1 de vendes. Una novel·la en sis volums publicada als anys noranta, l’autor de la qual va morir fa temps i que de cop i volta s’ha posat de moda a Europa gràcies a la versió francesa. Ambientada al sud dels Estats Units, en un poble d’Alabama anomenat Perdido, a la confluència dels rius Perdido i Blackwater, la història comença després d’una gran riuada que ha inundat tot el poble. Dos personatges, en una barca de rems, s’acosten a l’hotel on han vist una ombra, i rescaten una dona refugiada al primer pis, amb la seva maleta. No acostumo a triar les meves lectures per l’èxit de vendes, però haig de reconèixer que tanta fama em va encuriosir, i vaig llegir el primer volum. La riuada . Per res del món hauria pogut imaginar-me que seria premonitori. Pocs dies després em trobava a Mercadal veient com la confluència del Perdido i el Blackwater es donaven cita davant la porta de casa, amb uns altres noms: el carrer de Bai

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva pròpia