LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

 Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la.

L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva pròpia experiència  com a escriptor, si t’explica la gènesi del personatge de Mario Conde, com va sorgir la idea d’escriure sobre José Maria Heredia, com va passar-se tres anys per enllestir El hombre que amaba a los perros, arribes a la conclusió que ja has entrat en l’ànima de l’escriptor i t’has apropiat de part dels seus secrets i dels seus recursos; esclar que després, quan et poses davant de l’ordinador i vols escriure les teves històries, t’adones que estàs a molts anys llum del model. Tot i aixó, jo crec que tots vam sortir d’allà decidits fermament a convertir-nos en escriptors i a començar com més aviat millor a explicar les nostres històries.

Només donaré els noms de pila perquè crec que la discreció és absolutament necessària. Si tot i això algú prefereix ocultar-lo, el trauré i llestos. Alguns dels participants tenien unes trajectòries vitals tan espectaculars que no puc deixar de mencionar-les. Jo he tardat molts anys a adonar-me que el meu entorn, els meus amics i familiars, no eren en absolut l’únic paradigma de la societat barcelonina, catalana o espanyola. Resulta que hi havia, al mateix temps, altres maneres de viure, de pensar, d’actuar, diferents de les meves. Encara que això sembli una evidència, perquè tampoc soc retardada mental, la tendència a trobar normal el que faig jo i fora de la normalitat el que fan els altres, m’ha guiat tota la vida. Així, quan et topes amb gent tan diversa com la que he conegut en aquest taller, ve a ser una mena d’epifania, com un descobriment en el qual vols aprofundir, i t’agradaria no perdre’ls de vista l’últim dia sinó continuar la relació i saber-ne més. Amb alguns em serà fàcil, perquè ens vam intercanviar les nostres memòries i tindrem informació l’un de l’altre. Però amb molts el més probable és que no ens veiem mai més.

El grup estava format per catorze persones, onze dones i tres homes. Jo era la més gran; de la resta, n’hi havia que encara treballaven, per tant, bastant més joves. Tres d’ells eren d’origen cubà - Luis Miguel, Mariú i Elina-, però havien abandonat Cuba feia anys i vivien a Alacant, Madrid i Mallorca respectivament. Un promotor operístic, una arquitecta, una graduada en geodèsia i altres coses complicades que treballava com a hostessa en una companyia aèria. La llicenciatura en geodèsia la va obtenir a Sibèria, cinc anys en aquelles terres gelades i terribles, que venint de Cuba havien de semblar-li encara més dures. D’allà va fugir i no va poder homologar el títol. No li havia servit de res aquell patiment.

Dues metgesses que venien de Mallorca, la Vinyet i la Titon, eixerides i espavilades, d’aquelles persones que al cap de cinc minuts ja han clissat a tothom i saben de quin peu coixeja cadascú, les biografies de les quals desconec, però amb parents cubans (almenys una d’elles) que li permetien participar a les converses sobre el futur i/o les possibilitats de sortir-se’n de l’illa caribenya. Aquest tema, el futur immediat de Cuba, va ser un dels temes recurrents. Aquest i, més concretament, la ciutat de l’Havana.

Dos homes, el Toni i el Pep, que es movien en el món de la música o de l’art; l’un, antic membre de la Plateria i amb una trajectòria vital espectacular. Tant, que la vida el va portar a fer 26 mudances, narrades en el llibre del mateix títol i que he llegit amb veritable plaer. L’altre, ens envia informació sobre el seu llibre Cartografías de la barbarie, sobre la paradoxa del Mediterrani, un mar de luxe per a alguns, una tomba per a uns altres. Amb unes il·lustracions molt evocadores i amb aquesta frase de Jorge Oteiza com a cloenda: El Arte no transforma nada, no cambia el mundo, no cambia la realidad. Lo que transforma el artista mientras evoluciona y completa sus lenguajes, es a sí mismo. Y es ese hombre transformado por el Arte quien puede desde la vida transformar la realidad.... També vam conèixer la seva obra Fronteres de colors, inspirada a Ciutadella.

Amb la mallorquina Xesca vam xalar de debò! Glossadora, poeta, cantant, animadora, semblava tímida però quan es va destapar tenia una energia espectacular! Posteriorment hem tingut accés a algunes de les seves obres (Misteri al Museu), així com al pregó de les festes de la cala Sant Vicenç  (Mallorca), redactat en vers i amb un sentit crític i humorístic extraordinari. També hem conegut l’obra de la professora de literatura, eivissenca, la Neus (Evocacions. Dies feliços a la Mola). Hem anat descobrint les habilitats de cadascú de nosaltres i ens hem continuat relacionant durant l’estiu.

El Leonardo (un cop dins el taller ja vam passar a dir-li pel nom, com a un amic) ens va posar uns deures que havíem d’executar per grups. El meu grup el formàvem la Marisol, la Gemma i jo. L’exercici consistia en armar una història policíaca a partir d’unes dades que ens havia donat: uns personatges, un espai, un temps, un enigma. Vam estar discutint tota la tarda sense arribar a una conclusió satisfactòria. Per al dia següent teníem dues històries diferents, cap de gaire convincent. Però la Gemma va reflexionar durant la nit i ens va proposar un resultat completament diferent, basat en l’atzar i la poca traça. Fascinant!. El Leonardo va quedar encantat. Diguem que tenia tocs de Paul Auster i tocs de Fargo. Una obra mestra, gràcies a la imaginació de la Gemma (autora, per altra banda, del llibre Paper de barba, ambientat a Capellades, seu del museu del paper i territori productor d’aquest material). Amb discreció, però amb imaginació, va ser capaç de fer quedar bé el grup davant dels altres, que havien trobat històries més convincents que les nostres primeres. Un èxit total!

Hi havia també l’Elsa, funcionària de la Unió Europea, que crec que coneixia poc l’obra de Padura però en va sortir encantada. Alegre i divertida, tot ho trobava fantàstic. Crec que es va endur un bon record del grup i ja des de Brussel·les, ens va dir que enyorava el sol de Menorca. A veure si un altre any coincidim!

Només queda la Rosa, amiga antiga amb casa també a Mercadal, que ja té publicada una novel·la, Podria passar, amb intriga i investigació policial, abans de sentir els consells de Padura.

Donat que l’obra de Padura no pot eludir la situació real de Cuba, especialment la decadència de la ciutat de L’Havana, tant durant el taller com a les hores dels àpats era inevitable que les converses anessin sempre en la mateixa direcció: què està passant en aquell país, quines perspectives tenen, com ho veu la població, com valoren l’obra de l’escriptor les autoritats i el públic, per què no el foten a la presó o per què no abandona el país i renega de la seva ciutadania cubana. Eren converses que no s’acabaven mai, perquè la solució no la té ningú.

Un cop acabat el taller cadascú va tornar a casa seva, però amb la sensació d’haver compartit unes hores profitoses i enriquidores, no només pel que Padura ens va transmetre, sinó també per les nostres vivències que van ser motiu de converses i confidències. Hem continuat en contacte durant l’estiu, ens hem informat de publicacions i activitats, ens hem desitjat sort en els nostres projectes i ens hem posat a disposició dels altres sempre que ho necessitin. No es pot demanar més! O potser sí, repetir el taller, tal com va suggerir algú, amb Leonardo Padura l’any que ve, però... a L’Havana!

En fi, les il·lusions surten gratis i ajuden a viure!

L’últim dia del taller va sortir a El País un article de Padura sobre la seva ciutat estimada: La Habana llora. És el plor per la pèrdua de l’essència de la seva ciutat a causa de les transformacions que va sofrint, no sempre benvingudes, no sempre desitjades, no sempre evitables. Està preparant un llibre sobre el tema del qual ens va llegir fragments d’una gran emotivitat. Es dirà “La ciudad y el tiempo” i hi deixarà constància d’un sentiment que va qualificar amb el nom d’ “ajenitud”. Els canvis soferts han fet que la ciutat li sigui aliena. Quina tristesa! És un llibre que llegiré amb interès quan aparegui perquè sé que hi trobaré molts paral·lelismes amb Barcelona, una ciutat que també s’està transformant, per causes ben oposades a les de l’Havana, però no sense perill per a la seva essència. Les ciutats són organismes vius, diu Padura, i com a tals se les ha de cuidar si no volem que perdin l’ànima. Potser ha arribat el moment de deixar els prejudicis de banda i plantejar-me tornar a fer una visita a Cuba. És un sacrilegi? Hi hauré de reflexionar.

Per celebrar amb vosaltres, lectors i lectores, el plaer que vaig experimentar aquells quatre dies de juliol, us deixo amb l’Orquestra Plateria, de la qual va formar part el Toni, un dels companys del taller. Pareu bé l’orella, fixeu-vos en la bateria i seguiu el ritme...