UN ANIVERSARI ESPECIALMENT EMOCIONANT

 

Dissabte, 4 de maig de 1974. Em desperto amb una mica de mal de panxa. No és habitual en aquella hora, però vaig al lavabo i llestos. Al cap d’una estona, tornem-hi. Que estrany! No en faig cas, ja em passarà. I em passa. Però una mica més tard, torna. Això ja em comença a escamar, alguna cosa no va bé. Quan ja porto una bona estona amb aquest mal anant i venint se m’acut que potser és allò que anomenen dolors de part. Sense trencar aigües? Com que és la primera vegada no tinc experiència. Em sembla que hauríem d’anar tirant cap a la Corachán, que dic jo. Vols dir que no ens precipitem? Diu el Marçal, sempre amb la por de fer el ridícul. M’és igual si és una falsa alarma, anem!

Cinquanta anys han passat des d’aquell dia i jo soc cinquanta anys més vella. Per què aquest aniversari m’impressiona més que els anteriors? Tal com estan les coses gairebé podríem dir que és la meitat d’una vida, perquè cada vegada són més les persones que arriben als cent. I jo, fins on arribaré?

Una filla que fa cinquanta anys fa reflexionar, no només pel que significa -la quantitat d’anys que han passat- sinó també perquè t’atures a pensar què hi ha hagut de bo a la teva vida en tot aquest temps i també, sobretot, què hi ha hagut de bo a la seva vida, si has estat capaç de donar-li les eines necessàries per a la seva felicitat, i no em refereixo en absolut als mitjans econòmics.

La relació entre mares i filles és complicada. Jo no em puc queixar. Mai no va ser una nena difícil, ni tan sols a l’adolescència. Sempre responsable, sempre complidora. Però les mares no es trien, et toca la que et toca, i si té un caràcter una mica particular, t’has d’aguantar. I quan han passat cinquanta anys és com si fessis examen de consciència, aquella pràctica cristiana que et permetia després anar-te a confessar, abocar-ho tot i quedar net com una patena. I dius: Què he fet bé? Què he fet malament? Com ho podria haver fet millor?

Recordo quan vaig fer cinquanta anys. No tinc ni idea què pensava la meva mare de mi, si també es va fer reflexions, si estava satisfeta de tenir-me com a filla, si pensava que hauria d’haver fet alguna cosa d’una altra manera... No parlàvem d’aquestes coses. Jo, en canvi, estava en un moment de bon humor i ho vaig celebrar amb els amics en una gran festa de la qual guardo un record excel·lent. No recordo, en canvi, si se’m va acudir fer balanç de la meva existència fins a aquell moment o no. Segurament, no. Estava eufòrica, volia festa, em sentia jove i guapa, i el dilluns següent tornava a treballar i a tirar endavant.

Què ha passat, però, durant aquests últims cinquanta anys, els de la meva filla? El primer i principal és el canvi de règim, la transició. Li va durar poc el franquisme, a penes un any i mig, perquè el novembre del 75 la vam obligar a celebrar la mort del dictador posant-li a la boca, tant sí com no, una copa de xampanys, plena. Va fer ganyotes, però una mica se’n va empassar! No vol dir que aquell dia s’acabés el franquisme, naturalment, però les coses van anar rodant cap a la democràcia, i el dia que feia dos anys, 4 de maig de 1976, va aparèixer el diari El País, al qual ens vam subscriure (el primer any va ser regal del nostre amic Jordi Socías) com a diari de capçalera: el que deia El País anava a missa. En fi, sense comentaris. Quan aquest diari va complir crec que 25 anys, van treure un cartell commemoratiu de la primera portada i l’Anaís el guardava com una relíquia: va sortir el dia que jo vaig fer dos anys, deia.

Mentre l’Anaís creixia i la vida tirava endavant, li va arribar una germana, i quan encara eren petites jo me’n vaig anar a treballar a Ripoll, destí indefugible si no volia perdre la plaça de docent, deixant-les totes dues a Barcelona en mans del seu pare, que ho havia de fer tot. Van començar a anar soles a l’escola, a adquirir autonomia ràpidament, i a acostumar-se a no veure la seva mare entre setmana. Per això els caps de setmana eren com una festa, tant per a elles com per al Marçal i per a mi.

D’aquests cinquanta anys de l’Anaís, n’hi ha la meitat de formació i la meitat de professió, més o menys. No tot li ha sigut fàcil. Passar un any als Estats Units, en plena adolescència, lluny de nosaltres, quan no hi havia zoom ni skipe, va ser una experiència dura, però al mateix temps enriquidora. Un any a Nova York fent cursos de doctorat, aquesta vegada ja amb el seu company de tota la vida (en qüestions amoroses s’assembla més al Marçal que a mi) li van acabar d’arrodonir la seva formació com a economista. Treballar prop del poder, en el cercle de Presidència, dona molta experiència, i sobretot, fa que al seu pare li caigui la baba. Diferents ocupacions després que el tripartit plegués l’han anat confirmant com a bona gestora. Competent en la feina i competent en la vida familiar, què més puc dir? No sé si a ella li agradarà que estigui escrivint tot això, crec que no soc indiscreta, però no puc passar per alt que avui és una data que em fa reflexionar.

Si comparo el seu aniversari amb el que vaig celebrar jo, hi trobo a faltar la presència del pare. El meu no va venir a la festa, però era present en els meus pensaments. Va morir uns mesos després, de manera sobtada, i va ser un cop molt fort. L’Anaís ja fa anys que porta el dol per la pèrdua del seu pare, com el portem la resta de la família. Cada vegada que ella té un èxit professional li envio un missatge mental al Marçal, perquè vegi que les expectatives que havia dipositat en la seva filla s’han complert amb escreix. N’estaria tan orgullós!

Demà tenim celebració (diumenge per al lector), però no li diré que ho he escrit, no fos cas que m’ho tiri pel cap. Ho enviaré al vespre, quan tot hagi passat i cadascú hagi tornat a casa seva, content amb les copetes de cava que ens haurem pres.

Amb aquest Roser de Miquel Barceló em felicito, en primer lloc, a mi mateixa per la satisfacció d'haver portat al món una filla tan fantàstica; i en segon lloc, a l’Anaís, per haver tingut la paciència d’aguantar-me i no haver mort en l’intent.

PER MOLTS ANYS, ANAÍS!