LES METÀFORES DE L'AIGUA

 

S’acosta final de curs i, com si fos una alumna de primària, em situo en aquells anys tan remots en què l’excitació dels últims dies de classe es barrejava amb l’amenaça dels deures de vacances. No ens podien deixar tranquil·les durant aquells llargs mesos d’estiu que passaríem sense veure un llibre ni una llibreta? No, no podien, havíem de fer l’àlbum d’estiu.

Jo no solament ja no vaig a l’escola sinó que ni tan sols treballo, però em dono molts deures durant el curs: el blog, les meves escriptures, els meus cursos variats... de manera que quan s’acosta el juny respiro: s’han acabat els cursos, ja no tinc lectures obligatòries, el blog fa vacances juliol i agost, podré descansar! Doncs no t’ho creguis! Al taller d’escriptura m’han posat deures, ens han posat deures a tots. Uns deures fluïts, per ser exactes, que tant poden escapar-se’t entre els dits com quedar-se fixats sobre el paper. Sabent que jo soc més aviat complidora ja puc anar fent-me la idea que em sentiré tan pressionada que alguna cosa hauré d’escriure durant l’estiu.

La professora ens ha donat un reguitzell de possibilitats que ens ha deixat estabornits, però n’hi ha hagut una que m’ha interpel·lat immediatament. Agafeu una fotografia i escriviu sobre allò que us suggereixi. Fàcil. Fàcil, perquè la fotografia la tinc guardada a l’ordinador des del 7 de setembre de 2022. Publicada al diari Ara la vaig trobar tan impactant que me la vaig guardar per fer-la servir en algun moment. Fins ara no n’havia tingut ocasió perquè no acabava de trobar la inspiració. El tema era tan evident i tan poc original que no se m’acudia què podia dir que no fos un tòpic. Ara, gairebé dos anys després, miro la foto i la comparo amb algunes que hem vist últimament, no a la Xina, sinó a Catalunya, i me les prenc com a metàfores d’una situació angoixant que ha evolucionat amablement fins a produir-me un cert relaxament, com una descompressió.

Vaig captar la fotografia de l’Ara, i espero que no sigui il·legal reproduir-la aquí. És tan brutal el contrast que em va causar un impacte important. La foto mostra la llera del riu Iang-Tsé als afores de Wuhan. És el tercer riu més gran del món, aquí convertit en bassals escampats al peu d’una ciutat desenvolupada de manera vertiginosa, exemple de com ha crescut la Xina urbana els últims decennis. Però a part del contrast entre el primer i el darrer pla, el que és realment surrealista és la parella asseguda a les seves cadires plegables com si estiguessin a la platja. Com han arribat aquí? Faran pic-nic? Xipollejaran als bassals? Perquè banyar-se, el que se’n diu banyar-se, no ho podran fer. És una fotografia espontània? És un muntatge? Sigui com sigui, fa reflexionar.

Per tal que s’entengui per què he triat una foto que mostra una sequera extrema cal dir que sempre he estat extraordinàriament sensible al tema de l’aigua. A Menorca vam passar molts anys abans de tenir aigua corrent. No n’hi havia en tot el poble i la gent s’abastia de cisternes pròpies, pous o cubes. Nosaltres ens fèiem portar l’aigua en una cuba (camió cisterna) i havíem d’estar atents que no s’acabés perquè es “desencebava” el motor i aleshores havies d’avisar el lampista. Això ens va fer ser molt curosos amb l’aigua que gastàvem i aquest estalvi l’he practicat fins avui. Haig de confessar, per ridícul que sembli, que aquests mesos de sequera extrema m’han tingut trastornada, inventant cada dia noves maneres de gastar menys aigua, o d’aprofitar la que ja havia sortit de l’aixeta quan abans se n’anava aigüera avall. Se m’han mig mort les plantes del balcó perquè em semblava un sacrilegi gastar aigua per regar-les, pobretes!

De sobte, però, després de molts mesos, ens anuncien que vindran pluges. Farta de veure el campanar de Sau exhibint-se impúdicament a les pàgines dels diaris i a la televisió, començo a veure salts d’aigua a tort i a dret. Les fonts del Llobregat exuberants, altres llocs emblemàtics de Catalunya que portaven mesos ben secs es mostren alegres amb els seus rierols o fins i tot salts i cascades. El llac de Banyoles vessa. Què més podem demanar?

Aquest contrast extrem entre un abans i un després d’aquelles pluges de finals d’abril o primers de maig m’han semblat una metàfora d’una situació política d’abans i després del 12 M. Vaig dir que no tornaria a parlar de política i no ho faré, només vull equiparar la sensació de descompressió sentida per mi després de les pluges amb la mateixa descompressió a causa dels resultats electorals. No tenim res guanyat i serà complicat formar govern, però crec que hi ha hagut un canvi de paradigma, ha quedat clara la voluntat de l’electorat d’optar per una via més pragmàtica que porti el Govern, el que sigui, a governar, que és el que toca. Potser soc massa optimista, encara som a temps de veure un descarrilament (i no és una metàfora de les Rodalies!).

Sé que avui no m’he lluït gaire escrivint això. Crec que començo a notar el final de curs, el cansament, la falta d’idees i també, en aquest cas, que he de deixar això penjat al blog amb  molts dies per endavant perquè seré fora una setmana que tindrà dos diumenges, el passat i aquest. Em quedarà el mes de juny que, per cert, té cinc diumenges, per rematar la feina. Ja em començo a estressar pensant els temes!