LA DECISIÓ DE SÁNCHEZ

 

Egomacro  -  Miquel Barceló

Estic convençuda que Begoña Gómez es va enamorar de Pedro Sánchez perquè ell li recitava, al llit, versos de Miguel Hernández carregats de significat. Versos com aquests: Lo que he sufrido y nada todo es nada / para lo que me queda todavía / por sufrir, el rigor de esta agonía / de andar de este cuchillo a aquella espada. (...) Me voy, me voy, me voy, pero me quedo / pero me voy, desierto y sin arena: / adiós, amor, adiós hasta la muerte.

Miguel Hernández no va tenir gaire sort perquè el van empresonar fins a la mort els mateixos que ara posen contra les cordes Pedro Sánchez i la seva dona. No em vaig poder treure del cap aquest poema en tots els cinc dies que va durar l’agonia de saber si plegava o continuava. Ja vaig dir que em vaig quedar en estat de xoc quan vaig saber que amenaçava amb deixar el govern. El primer que li hauria dit si hagués tingut a mà el seu número de telèfon hauria sigut (en castellà, perquè capti els matisos): Ahora te enteras? Quina novetat, el lawfare i el joc brut! Des de Catalunya no han parat de dir-li el mateix. Aquí ja hi estem avesats, no és cap novetat.

S’ha especulat molt amb la raó per la qual Pedro Sánchez va fer el disbarat (a parer meu) de plantejar aquella mena d’ultimàtum (o em dieu que m’estimeu o plego). Aquell anunci va donar peu a moltes crítiques, i no només de la fatxosfera. Els que són els seus aliats al Congrés es van quedar perplexos. Després del resultat al País Basc, que no li havia anat malament, i les perspectives dels resultats a Catalunya, que segons les enquestes en aquell moment li eren favorables, quina necessitat tenia d’organitzar aquell merder? Si era per plegar, la bomba era de les grosses. Però si era per continuar (i estic segura que la decisió ja la tenia presa al mateix moment que va anunciar el dubte), no va calibrar el desprestigi que això li causaria.

Pel que he llegit als diaris, a la Unió Europea només els ha arribat el missatge que es plantejava dimitir per una qüestió de corrupció lligada a la seva dona; res a veure amb l’actitud indecent dels jutges que admeten querelles basades en rumors de diaris infectes amb la intenció d’enfonsar un adversari. Primer es va dir que potser es plantejava fer el pas a un alt càrrec a Europa, ara que venen eleccions i que tot estarà per repartir. Però amb aquest final de currículum no hauria anat enlloc.

Puigdemont li va dir una cosa molt desagradable, però que en certa manera té raó: s’ha de venir plorat de casa. Sánchez ha triat un mal moment per fer aquest pas, la vigília d’una campanya electoral, i ha aconseguit una cosa que no sé si li donarà gaire satisfacció: que tothom parli de com ho ha fet de malament (me voy pero me quedo...) en lloc de parlar del problema de fons: la complicitat d’una part de la judicatura amb l’extrema dreta.

A la seva compareixença per dir que no plega ha anunciat un pla de regeneració democràtica. Amb qui compta i quan pensa tirar-lo endavant? Eleccions a Catalunya el 12 de maig, que per més que les guanyi Illa (aquest vespre ho sabrem), no està gens clar que pugui governar; i si ho pot fer, el més probable és que Puigdemont foti enlaire la majoria al Congrés de Diputats. Eleccions europees el 9 de juny, amb el risc que el PP aparegui com a guanyador i faci valer aquesta victòria per torpedinar encara més la renovació del CGPJ. Amb qui compta Sánchez per regenerar la democràcia? Quina confiança vol que li tinguin tots aquells que s’han trobat en la mateixa situació que ara es troba ell i ningú no va moure un dit ni per protestar ni per esmenar-ho. Com en el poema atribuït a Bertold Brecht, i que en realitat és d’un pastor luterà, Martin Niemoller, sobre la indiferència: no vaig protestar perquè la cosa no anava amb mi, i quan hi va anar, no quedava ningú per protestar.

Ara mateix soc incapaç de dir quina mena de promeses es fan a les campanyes de les eleccions europees. No me’n recordo. Es parlarà de la política agrària comuna? De la fiscalitat? Del corredor mediterrani? Del racisme i la xenofòbia? De com acollim els immigrants que recomana el Banc d’Espanya? Perquè la regeneració democràtica entenc que és un problema intern i no sortirà als programes electorals. Ens plantem, doncs, a l’estiu. Potser és un bon moment per reflexionar (a Catalunya segur que estarem reflexionant sobre si anem a noves eleccions o pactem l’impactable) de quina manera regenerem la democràcia, perquè si hi ha una cosa urgent a solucionar és el paper dels jutges i de l’organització judicial espanyola.

He llegit crítiques demolidores de polítics i periodistes que es poden considerar demòcrates sobre els cinc dies que van commoure Espanya. Amb moltes coincideixo malgrat el greu que em sap haver-ho d’admetre. Però al mateix temps jo els faig una crítica a ells: per què no parleu del fons de la qüestió? Per què només us fixeu en les formes i no en la denúncia d’una situació insostenible?

Sí que he trobat, però, un periodista que a més de constatar l’habilitat de Sánchez de portar l’aigua al seu molí, posa l’accent en el fons de la qüestió: “Allò que denuncia Sánchez no deixa de ser cert: hi ha una degradació de la vida pública i es confon la llibertat d’expressió amb la lliure difamació de l’adversari. Hi ha una justícia de part i una premsa intoxicadora, que treballen juntes en un engranatge sinistre de trituració de persones” (Sebastià Alzamora. Ara.cat, 30/4/2024).

Si Sánchez era sincer, si realment estava afectat per les acusacions contra la seva dona, ha demostrat que té un taló d’Aquil·les, un flanc dèbil, i això l’inhabilita per ser candidat a unes properes eleccions. Hauria d’anar preparant la seva successió. Però no sembla que això hagi d’anar així; el procés de regeneració democràtica li ocuparà uns quants anys, això suposant que trobi prou aliats per mantenir la legislatura i endegar el procés. Les eleccions d’aquest diumenge són determinants: si Illa aconsegueix ser president, Junts boicoteja la majoria a Madrid (ho ha dit Puigdemont). I si Puigdemont acaba sent president, l’estrella de Pedro Sánchez s’eclipsa definitivament. L’amnistia no havia de servir per això. Si aquest n’és el resultat, pleguem.

Les comissions d’investigació a Congrés i Senat continuaran, i continuaran els enfrontaments que Sánchez tant critica, però no veig, de moment, cap pas en el sentit de la pacificació. De la dreta no n’espero res; de l’esquerra, tot, i és com demanar peres a l’om.

El Procés va generar odi. Primer, dels espanyols indignats envers els que havien fet el pas de declarar-se independents, per més que fos un acte que no anava enlloc. Després, i gràcies al 155 i a la repressió desmesurada, dels independentistes i d’alguns dels seus líders envers els “constitucionalistes” i les seves institucions. La reflexió a càmera lenta de Sánchez durant cinc dies ha estat interpretada pels partits sobiranistes com un estratagema per dominar la campanya i reforçar la candidatura d’Illa, i s’han indignat de tal manera que ara mateix no sembla que hi pugui haver cap tipus de pacte postelectoral amb Illa com a pal de paller. Si aquest és el resultat de l’stand by de Sánchez, és una trista llàstima. Ja es veurà.

A mi, però, les reflexions de Pedro Sánchez me n’han proporcionat unes de pròpies. M’ho he passat tan malament els cinc dies que ha durat la incògnita que he arribat a la conclusió que la política m’afecta més del que és aconsellable. No estava esperant el resultat d’una biòpsia per saber si el tumor és maligne o no; o d’un test per determinar una anomalia genètica en el fetus d’un net. No, només estava esperant que el President del Govern s’espolsés la tonteria i prengués una bona determinació: entomar el mandat de l’arc parlamentari que li va donar suport. Ho dic seriosament, i em prenc uns dies per mirar de trobar la manera de no implicar-me en unes qüestions que, per més importants que siguin per al país, no m’afecten en res en la vida quotidiana. Ningú no em traurà la pensió, no perdré la casa, podré continuar parlant i escrivint en català, i si el que passa al país no m’agrada, apago la tele i tal dia farà un any.

S’ha acabat veure la política com si m’hi anés la vida. No vull haver d’anar al psicòleg a què m’indiqui com orientar la meva vida ara que ja porto tants anys orientant-me-la jo soleta. Faré un esforç, intentaré relativitzar i no m’exaltaré. Tampoc en parlaré aquí, si ho puc evitar. I quan tinguem el senyor Abascal de vicepresident, li diré si vol venir a passar uns dies a Menorca, com ja van fer Aznar i Zapatero. Li encantarà.