AL FINAL DE L'ESCAPADA

 

A tots els que tingueu una edat semblant a la meva aquest títol us porta indefectiblement a Jean-Luc Godard i a la seva pel·lícula A bout de souffle, que traduït voldria dir més o menys Esbufegant o Sense alè. És el títol que el fotògraf Jordi Socías, gran amic meu, ha triat per presentar la seva exposició al Centro Cultural Canal de Isabel II, a Madrid.

Per a molts dels que llegiu el blog aquest article no us aportarà res de nou perquè ja éreu a Madrid el passat mes de febrer, inaugurant l’Exposició, celebrant amb el Jordi i la Rosa aquest esdeveniment fantàstic i que esperàvem des de feia mesos. Concretament, jo el tenia a l’agenda diria que des de l’estiu.

Fa més de cinquanta anys que conec el Jordi, i quan dic que és un gran amic sé el que em dic. Quan vaig entrar a la sala del Canal per visitar l’exposició vaig començar per llegir en una de les parets la seva ressenya biogràfica, i no s’havien oblidat de posar que havia participat en l’organització de cine-fòrums, als primers anys 70. Exactament allà ens vam conèixer, al cine-fòrum del Mas Guinardó. I no per unes ànsies desmesurades de cultura, que també, sinó per la voluntat política de crear vida associativa a partir dels interessos dels veïns del barri. I un dels interessos era el cinema. Aquests nuclis associatius van ser la llavor dels moviments veïnals que posteriorment es van anar desenvolupant per tota la ciutat.

Del Guinardó vam continuar a Menorca, on, per camins diferents, vam aterrar al mateix poble, Es Mercadal. Ell s’allotjava a casa del Domènec (de nom professional Mingus B. Formentor, articulista d’ El País, entre d’altres), i nosaltres, el Marçal i jo, en cases llogades, fins que més tard vam acabar comprant la casa que el Domènec i els seus amics hippies havien compartit també amb el Jordi.

Podria fer un llibre sencer de les anècdotes divertidíssimes que vam viure tots aquells anys a Menorca, quan el Jordi ja s’havia traslladat a Madrid i pràcticament només ens vèiem a l’estiu, o si nosaltres fèiem alguna escapada a la capital. A Madrid, ell ens va descobrir el Rock-Ola, la movida i el Madrid me mata. A Menorca, recordarà les nits que amb els de La Floresta anàvem a la Cova d’en Xoroi sense importar-nos l’hora que era, passant per la Taula de Torralba i aturant-nos a dir unes quantes bestieses, fruit del nostre estat etílic. La més sonada, però, va ser un mes d’agost en què ell s’allotjava a casa nostra, quan ja havíem comprat la que havia ocupat el Domènec. El Marçal, l’Anaís i jo vam haver de tornar a Barcelona perquè ella se n’anava a passar un any als Estats Units, i l’havíem d’acompanyar a l’aeroport i acomiadar-nos-en. Quan vam tornar a Mercadal vam trobar la casa tancada i barrada, amb un gran cartell a la façana que deia: Casa en venta, con llaüt i amarre en Fornells. Llamar al teléfono tal y tal... La broma tenia gràcia, però la cara que ens va quedar al Marçal i a mi encara en devia tenir més. Els veïns, quan ens van veure, ens van començar a preguntar com és que ens la veníem, què havia passat, etc. I nosaltres... no, no, és un amic que ens ha fet una brometa...

Al pati de Menorca, el fotògraf fotografiat pel Marçal

Teníem per aquella època una frase que es va fer famosa: Menos mal que nos queda Mercadal!

Tots aquests records em van venir a la memòria al moment de llegir les informacions a la paret de la sala, però més encara quan vaig començar a circular pels quatre pisos que ocupen les seves fotografies. Moltes d’elles ja les havia vistes en altres exposicions (A la Biblioteca Nacional, a La Virreina, en alguna sala de Madrid), però veure’n tantes i tan fantàstiques, en un local tan adequat, em va emocionar.

L’estructura de la sala és diàfana, tal com podeu veure a la fotografia, de manera que a mesura que puges o baixes vas veient també el que deixes als altres pisos, o el que es va acostant. En tot moment tens la idea global de l’exposició, tot el contingut al mateix temps, però ordenat per temàtiques. Algunes fotografies, com la de la senyera, que et transporta a una època en què aquesta bandera representava tots els catalans, no et deixen indiferent. O la de les manifestacions per l’Amnistia del febrer del 76. O els obrers de la SEAT, o el funeral pels assassinats del despatx d’Atocha... Són fotografies profundament arrelades a una realitat social que tots els amics catalans que érem a la inauguració havíem compartit amb ell.

Un capítol a part es mereix el nivell on figuraven els retrats. Aquell tan conegut de Salvador Dalí, que sembla que és el que el va catapultar a la fama com a retratista, està acompanyat d’uns quants més que no comentaré com a crítica perquè no en sé, però com a amiga el primer que destaco és l’enveja que li tinc per haver freqüentat tanta gent interessant arreu del món. Ell ja ens n’havia parlat de vegades dels viatges que havia fet per retratar tal o qual persona, acompanyat de periodistes com Juanjo Millàs o Manuel Vicent, també amics seus, o d’altres que no recordo. El món del Jordi, resumit en aquell pis de l’exposició, és el món que a mi m’hauria agradat conèixer i freqüentar: l’art, la literatura, el cinema, fins i tot m’hauria assegut a casa del baró Thyssen per veure de prop com és la vida d’un supermilionari. I no diguem de l’espai destinat a les fotografies de ciutats de tot el món, des del Café de Jaren, a Amsterdam (al qual vam retre homenatge uns quants dels que érem allà quan al maig passat hi vam anar) fins a les de Nova York, París, Berlín o Tokio.

Una de les coses que més m’agrada del Jordi és la seva humilitat, la seva absència d’artifici, d’autocomplaença.. En una de les parets hi havia una frase seva que deia més o menys així: jo no estic de tornada de res, jo sempre vaig... És una actitud admirable, que diu molt sobre la seva incansable curiositat, que espero que no l’abandoni mai.

Després de la inauguració  han estat moltes les  ressenyes que han aparegut a diaris, televisions i publicacions diverses, totes elles lloant la seva qualitat professional i també la seva qualitat com a persona. Ja sé que jo no hi pinto res en tot això, però em ve de gust parlar-ne aquí, sobretot per animar a totes aquelles persones que puguin, que facin una escapada a Madrid abans del 21 d’abril a visitar l’exposició.

Li vaig suggerir a la Rosa, la seva companya, que fes un book amb els retalls de totes les crítiques que  se n’havien publicat, les enganxés en un àlbum, i se les miressin de tant en tant, per donar-se satisfacció, per poder dir: la meva vida ha valgut la pena, mireu el fruit del meu treball... El meu suggeriment és absurd perquè ara ningú no té diaris en paper, no es pot retallar res, tot són peces digitals, podcasts, twits, això modern que s’esvaeix com el fum. Sí que li quedaran les fotografies que vam fer aquell dia, així com les dels dos dies següents, a la sala del Canal o a casa seva, compartint l’èxit de l’exposició, un èxit que el situa ben amunt, ben amunt en l’escala dels fotògrafs professionals. Amb aquesta exposició el Jordi ha entrat a l’Olimp! I jo no puc estar-ne més orgullosa per considerar-me amiga seva.