Passa al contingut principal

SINCERAMENT, JA N'HI HA PROU

 

Sempre he pensat que qui es dedica a la política, sigui de manera activa o com a comentarista, ha de tenir el cap fred, ha d’actuar amb el cervell i no amb les vísceres. Certament, de vegades és difícil mantenir aquest criteri perquè les circumstàncies no hi ajuden. Ara mateix (tot i que jo no soc politòloga ni diputada), si pogués, faria i diria unes quantes coses lletges que em surten de l’ànima, després de veure la votació de dimarts passat al Congrés. Fins quan haurem d’aguantar l’actitud irresponsable de set diputats que es pensen que el món gira al seu voltant i només al seu voltant?

La Llei d’Amnistia ha estat un tràngol per al PSOE, però no només per a ells. També molts catalans l’han vist com una concessió que no per necessària era ben tolerada. El PSOE, ens agradi o no, és l’únic partit a nivell estatal que ens pot evitar el daltabaix que significaria un govern PP-VOX. No cal imaginar com seria, ja ho veiem a Balears, País Valencià i Madrid, aquí amb el PP tot solet dirigit per la gran estadista Ayuso.

A què juga JxCat? Com més tardi a aprovar-se i aplicar-se la Llei d’Amnistia més desgast hi ha per al PSOE, més equilibris interns han de fer perquè no peti tot, més terreny li cedeixen a García Castellón i Aguirre perquè vagin incorporant nous delictes als sumaris, delictes que es treuen de la màniga, davant l’estupor de la ciutadania (almenys de la que estem atents a la política), que ja no sap si riure o plorar. Quina mena de destí en l’universal es pensen que Déu els ha encomanat? Creuen que els vuit milions de catalans estan pendents de la seguretat de Puigdemont i quatre més, i no de l’estat de la sanitat, l’educació, la sequera, l’habitatge, la inflació i cinquanta coses més que de debò preocupen? Així pretenen governar un estat independent, passant-se pel folre els problemes reals i menystenint les necessitats dels ciutadans? Tornem a estar al 2017? Encara no se n’han adonat que així no van enlloc? Sincerament, ja n’hi ha prou. Espero de tot cor que Pedro Sánchez els tiri la porta pels nassos i els digui: fins aquí hem arribat. Ens hi estem jugant molt amb aquesta Llei d’Amnistia per permetre que el tribunal Constitucional la declari inconstitucional i tots els esforços se’n vagin a l’aigua per culpa d’uns intransigents que actuen com uns nens mimats. Tothom ha vaticinat que els jutges s’hi posaran de cul i procuraran no aplicar-la per poc marge que hi hagi per fer-ho. No els donem més munició incloent ara la traïció, demà un altre invent de García Castellón o de qualsevol altre jutge que es desperti amb ganes de gresca. Hi ha d’haver un límit, i aquest no es pot traspassar. I si no s’aprova la Llei per culpa de JxCat, que tothom faci caure sobre les seves espatlles el pes del fracàs.

Mentre es votava al Congrés jo estava assistint a un acte a l’Ateneu sobre memòria democràtica. Era la presentació, amb posterior col·loqui, d’un documental titulat Sota el jou del franquisme, que recollia el testimoni de sis membres de l’Ateneu que havien estat lluitadors antifranquistes. Van explicar de quina manera havien pres consciència del que significava el franquisme i de la necessitat de lluitar-hi contra. Tot i la distància que hi ha, no només en anys sinó també en llibertats, entre els anys seixanta-setanta i el 2024, algú va manifestar una certa actitud pessimista davant la situació actual. Un dels participants, en Joan Clavera, economista i catedràtic emèrit de la UAB, va fer referència al llibre de Stefan Zweig El món d’ahir, i va remarcar que un temps després, angoixat per l’avanç del feixisme i el nazisme a Europa, no veient-hi sortida, es va suïcidar.

Tot i que la situació actualment a Europa, i al món, no sembla tan apocalíptica com els anys del nazisme, sí que hi ha una percepció que anem cap al desastre. Per una banda, les guerres d’Ucraïna i el conflicte entre Israel i Palestina; per l’altre, l’ascens democràtic mitjançant eleccions de l’extrema dreta als governs de països que fins fa poc eren model de l’estat del benestar. Nosaltres tenim l’extrema dreta dins de les institucions, als governs autonòmics, a la Judicatura, la qual cosa no fa augurar res de bo. Però en Joan Clavera ens va donar una lliçó de resistència: si Stefan Zweig no s’hagués suïcidat el 1942 hauria vist com el nazisme era vençut pels aliats i com s’instal·lava la democràcia al seu país. Per tant, no defallim, resistim. Busquem la manera d’incorporar els joves i la població en general a la lluita per una convivència que inclogui tothom. Va ser molt aplaudit.

Admiro la gent, com en Joan Clavera, que a punt de fer vuitanta anys encara manté l’esperança que ens puguem mobilitzar per una causa justa. Jo, francament, amb el cap hi estic d’acord, però amb el cor em venen ganes de dir: ja us ho fareu! Estic cansada d’analitzar els pros i els contres de tal o qual postura política per poder-la justificar; d’haver de justificar les concessions que el PSOE ha fet perquè així la convivència a Catalunya es recuperarà; de tenir l’ai al cor per cada votació. JxCat ja ha demostrat que el fet que l’estat al qual pertanyen els seus afiliats i votants, els agradi o no, funcioni correctament i pugui atendre les necessitats de la ciutadania els importa un rave. A mi, francament, ja m’han acabat la paciència. Pedro Sánchez i els seus socis tenen tot el meu suport per engegar a dida la senyora Nogueras i els seus amics. I que sigui el que Déu vulgui.

Comentaris

  1. Estic d'acord amb l'anàlisi que fas sobre el paperot de Junts, però em sembla que al Pedro Sánchez no li queda cap més remei que carregar-se de paciència. Si trenca definitivament amb Junts es veurà obligat a convocar eleccions i el perill d'un govern PP-VOX és molt real. I ja em vist com les gasten al País valencià, a les Illes,...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia dir... I ja Hem vist... és clar. Glups!

      Elimina
  2. Estic d'acord amb moltes de les coses que dius.
    Només una dada que he llegit fa poc als diaris, Catalunya és la comunitat on menys graus 2/3 de dependència es reconeixen. Això vol dir que a la ciutadania, si té aquesta necessitat, se li neguen els recursos.
    I a sobre hem d'estar pendents de si la llei d'amnistia té un paraigua prou ampli o no.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...