LA PHILOSOPHIE DANS LE BOUDOIR

 

M’encanta manllevar els títols dels meus escrits a escriptors famosos i crear expectatives als lectors que després queden en no-res (això ja no m’agrada tant),  perquè no estic a la seva altura , però em serveixen per inspirar-me. Avui, per exemple, m’he llevat amb ganes de filosofar, però no conduiré la conversa cap a la instrucció eròtica de noietes de quinze anys, com va fer el Marquès de Sade, sinó cap a un tema al qual tothom ha aportat el seu granet de sorra alguna vegada a la vida.

Ja sabeu que m’agrada el cine i que hi vaig sovint, tan sovint que de vegades en quinze dies m’he empassat tres o quatre cops el mateix tràiler. Això fa que em vinguin moltes ganes de veure determinades pel·lícules o, al contrari, que no suporti ni el tràiler ni la idea de veure-la sencera. Darrerament n’he vist un del qual he pescat la frase que després comentaré. He necessitat veure’l més d’una vegada per recordar-la i poder-ne parlar, perquè no era qüestió, al cine, de treure el mòbil i apuntar-la. Es tracta d’una pel·lícula de director vietnamita i producció francesa, interpretada per Benoît Magimel i Juliette Binoche, i on es passen l’estona cuinant plats saborosos i elaboradíssims per al plaer de qui se’ls menja, que no sé qui serà perquè la pel·lícula encara no ha estat estrenada i no l’he vist. Es diu La passion de Dodin Bouffant, i el director és Tran Anh Hung, el mateix de El sabor de la papaya verde, que ja van estrenar fa molts anys i on aquella fruita tenia un paper sensual important.

No parlaré de la pel·lícula sinó de la frase estrella: La felicitat consisteix a continuar desitjant allò que ja tens.

Quantes vegades no ens hem preguntat en què consisteix la felicitat? Existeix? Podem dir que som feliços perquè no ens falta de res? Realment no ens falta de res?

A la publicitat de la pel·lícula fan referència a El festín de Babette, suposo que és per la magnífica seqüència on Babette es llueix davant d’aquella societat danesa luterana i austera oferint-los uns plats que mai abans havien degustat: cailles au sarcophage i altres delikatessen, descobrint un plaer sensual que mai s’havien imaginat. Per a Babette poder oferir a la gent que l’ha acollit un menú tan exquisit representa la màxima felicitat, sense oblidar que menjant-se’l també es gaudeix, però sobretot és veient com gaudeixen els altres gràcies a tu que ets feliç.

Des de fa uns anys hi ha un munt de pel·lícules que giren a l’entorn de la gastronomia, fins i tot n’hi havia una sobre la cuinera de Mitterrand, amb Catherine Frot (Haute cuisine), una altra sobre el cuiner de Lluís XIV, amb Gérard Depardieu (Vatel), i també una sèrie d’Isabel Coixet que em va encantar (Foodie Love) perquè feia servir la gastronomia per acostar dues persones amb històries complicades que trobaven en la sensualitat del bon menjar un punt de partida per a una nova oportunitat.

Tornem a la frase de Dodin Bouffant, que no recordo si la diu ell o una veu en off (hauré de tornar a veure el tràiler!). Si m’agrada tant és perquè em penso que és una mena d’oxímoron. Si ja ho tens com ho pots desitjar? No ens passa sempre que desitgem allò que no tenim, o pitjor encara, allò que mai no podrem tenir? I deixem de desitjar allò que ja hem aconseguit, com si ja no tingués valor pel sol fet de tenir-ho. Això val tant per les coses materials com per les no materials. De vegades em miro el que tinc al voltant (a Barcelona em passa amb el despatx, que l’havíem arreglat per compartir-lo i on pensava que treballaríem junts i aquesta possibilitat no va durar ni dos mesos; a Menorca, amb el pati, perquè simbolitza el conjunt d’una casa que hauria volgut compartir fins al final de la nostra vida... i tampoc serà possible), miro el que tinc al voltant, deia, i em sembla impossible que allò sigui meu, que sigui una cosa que he desitjat en algun moment i que ara ja tinc, i que, no obstant això, no em produeixi felicitat.

En canvi, altres vegades, observant els mateixos llocs, em sento segura de la tria que he fet i del camí que he emprès, i per res del món ho canviaria. És com tornar al claustre matern, després d’uns dies de viatge o d’una excursió llarga, sabent on tinc cada cosa, sabent que és un lloc confortable, i que em puc considerar afortunada per poder-ne gaudir. Però no sempre podem conservar allò que estimem i per més esforços que fem per continuar-ho desitjant, se’ns escapa... A mi m’ha passat alguna vegada, de fet amb bastanta  freqüència, de somiar que he d’abandonar la casa on visc i tornar a la que havia viscut fa quasi quaranta anys. I quan em desperto intento interpretar per què somio allò si no tinc cap indici que em porti a considerar la pèrdua de l’habitatge com una possibilitat. L’angoixa provocada pel somni em dura una llarga estona, cada vegada igual, fins que m’acabo convencent que no hi ha risc que es faci realitat. I així, fins a la propera.

Continuar desitjant allò que ja tenim comporta una filosofia de vida que em sembla admirable. Primer, perquè indica que hem lluitat per una cosa que desitjàvem i l'hem aconseguit. Segon, perquè aquesta cosa ens ha continuat semblant admirable, desitjable, valuosa. Tercer, perquè probablement l’hem cuidat, respectat, estimat per no perdre-la. No té res a veure amb allò de conformar-se amb el que es té, que és poc ambiciós i més aviat propi de pensaments ideològics castradors. Però continuar desitjant allò que ja tenim no és a l’abast de tothom, perquè lamentablement estem immersos en una cultura d’ “usar i llençar”, tipus klínex. No ens ensenyen a treballar el sentiment de la satisfacció, al contrari, estem permanentment insatisfets, mai no en tenim prou, i això val tant per als objectes com per a les persones, a qui exigim que siguin d’una altra manera en lloc de treure el màxim profit de les qualitats de cadascú.

No sé si es pot estar tot el dia complint la sentència de la pel·lícula, desitjant allò que ja tens. Segur que en algun moment, o en molts, desitges també altres coses,  i encara que no ho digui la pel·lícula crec que és una bona filosofia aprendre a apreciar allò que desitjaves quan ho aconsegueixes. Abans donàvem gràcies a Déu pel menjar que teníem, ara no les donem ni a nosaltres mateixos pels esforços que fem. Hi ha el tòpic de sempre –no t’adones del valor d’una cosa fins que l’has perduda- i és veritat. Hi ha determinades rutines que les consideres intranscendents, fins i tot sense interès, fins que algun imprevist t’obliga a prescindir-ne, i aleshores les trobes a faltar. L’edat, que no t’aporta només experiència sinó també renúncies, és un factor inexorable. De mica en mica vas veient com les rutines que no et semblaven engrescadores han desaparegut de la teva vida, i penses: quantes me’n queden? Què podré fer d’aquí a deu anys? Potser ja hauré d’anar amb el taca-taca... Per no parlar de les persones que ens van deixant, perquè al nostre voltant les persones que freqüentem també tenen una edat.

La felicitat sempre m’ha semblat un concepte sobrevalorat perquè no crec que la humanitat pugui ser feliç. Qui digui que és feliç és perquè és insensible al dolor dels altres, o perquè viu a la lluna, o perquè és un egoista. Això no vol dir que haguem de ser tots uns amargats, que no hi ha actitud més desagradable en una persona que veure-la sempre amargada. Crec, però, que hi pot haver un sentiment de felicitat quan creiem que actuem amb responsabilitat, en tots els àmbits, la feina, la família, els amics, la col·lectivitat, la natura. Quan la nostra vida quotidiana s’adapta a les nostres possibilitats i no ens creiem que ens mereixem més del que tenim. Sobretot, que tinguem el do de continuar desitjant allò que ja tenim.