TOUT EST BIEN QUI FINIT BIEN

 

Li manllevo la frase del títol a Shakespeare, adaptada a la llengua de Molière, que m’hi sento més còmoda, amb el dubte de si realment li escau a la situació actual. És veritat que tout a fini bien?

Des d’aquell 23 de juliol que sembla tan llunyà han passat quasi quatre mesos durant els quals m’he sentit en una espècie de muntanya russa pitjor que el Dragon Khan, pujant i baixant vertiginosament muntada sobre les expectatives dels resultats electorals. Ara sembla que tenim investidura, ara sembla que no... Per tal d’aconseguir la Presidència del Congrés ja es va pactar que l’ús de les llengües cooficials fos reglamentari a les dues cambres. Si ara es va poder, per què no es podia abans, amb la mateixa correlació de forces? Misteri. En tot cas, que es pugui parlar en català, gallec i euskera a les Corts no fa trontollar l’estructura de l’Estat. Però el que ha vingut després sí que ha posat contra les cordes un govern en funcions que, per culpa de set diputats que es volien fer notar, han allargat agònicament un acord que s’hauria pogut produir molt més aviat.

Un cop llegit el text sencer de l’acord amb Junts arribo a la conclusió que per a aquest viatge no calien alforges, sent les alforges els quatre mesos d’estira i arronsa fins al part final. Mentrestant s’ha permès que la dreta i l’extrema dreta, els nostàlgics del feixisme, s’hagin anat rearmant alimentats pels rumors del contingut dels acords i per una llei d’amnistia que ni tan sols s’havia redactat. Una llei d’amnistia que no és més que una aspirina, o si voleu un ibuprofè, que desinflama però no cura.

El que digui l’acord PSOE-Junts no ens ha d’inquietar perquè és susceptible d’interpretació i segur que qui l’ha d’aplicar, el PSOE, ho farà sense apartar-se ni un mil·límetre de la legalitat constitucional. Si l’observador internacional és realment objectiu, entendrà que no es pot anar més enllà de la Constitució. I si l’altra part vol tornar a la via unilateral, enlloc està escrit que no se’ls pugui aplicar la llei.

Ara ja ho tenim tot, els acords, la llei d’amnistia presentada a les Corts i la investidura a la butxaca. I ara, què? Diu Zapatero que això és un pacte d’Estat, i jo em permeto dubtar-ne, perquè ara com ara, lamentablement, perquè Pedro Sánchez representi l’Estat li falta la neutralització de la magistratura més bel·ligerant i dels dos partits de l’oposició, que han decidit lluitar aferrissadament per mantenir els privilegis que defensen una idea d’Espanya que confonen amb Madrid, el Madrid que definia Iñaki Anasagasti: No Madrid como ciudad, ni como conjunto. Madrid como lugar donde una pequeña élite improductiva siente peligrar sus privilegios. Fins i tot José Maria Lasalle (La Vanguardia, 17/11) parlava de Madrid com a blog antagonista al que representen els 179 diputats de la investidura.

Estic encantada que s’hagi arribat a acords, que hi hagi investidura i que siguem tan guapos i tan ben avinguts. Ara bé, quin serà el preu que haurà de pagar el PSOE per haver acceptat que Espanya és un país plurinacional i que a Catalunya hi ha un conflicte que deriva del Decret de Nova Planta? Déu n’hi do! Mai no s’havia anat tan lluny en el reconeixement d’un conflicte polític, tot i que al Preàmbul de l’Estatut retallat el 2010 ja es parla del 1714 com a data a partir de la qual Catalunya ha estat lluitant per recuperar les seves institucions. Si llegim el text de l’acord veurem que en més d’una ocasió es mencionen les profundes discrepàncies entre PSOE i Junts pel que fa a la manera de resoldre’l. El fet, però, d’acceptar asseure’s i parlar-ne en lloc d’anar fent proclames estèrils i tsunamis democràtics, o repartint garrotades a les portes de les escoles ja és un pas endavant per encarrilar el conflicte. Que es resoldrà en aquesta legislatura? Per descomptat que no, ni en la propera, ni en l’altra... Però mentre hi hagi la voluntat d’acceptar la singularitat de Catalunya, Galícia i Euskadi i es treballi per executar els acords en matèria de finançament, mobilitat, cultura, llengua i un llarg etcètera, tal com s’ha pactat amb la resta de partits que han donat suport a Sánchez, podem pensar que estem en el camí de la convivència i de l’acceptació d’un nou model territorial que consideri les “perifèries” tan importants i decisòries com l’imperi castellà-madrileny.

Sé que ni el PP ni VOX estaran calladets, que les associacions de la magistratura continuaran mostrant el seu desacord i que fins i tot hi haurà jutges que impediran l’aplicació de la llei d’amnistia, però potser arribarà un dia que aquests partits s’adonaran que dotze milions i escaig de votants han fet costat a un projecte que no és el seu, perquè hi ha un altre model de convivència, basat en el mutu reconeixement de les singularitats. S’ha de ser valent per fer el que ha fet el PSOE, malgrat que algunes veus  diuen que Sánchez ha cavat la seva tomba. Veus estil Felipe González, que no es deu recordar que quan ell manava també va prendre decisions molt arriscades com la reconversió industrial o la neutralització i modernització de l’exèrcit. Ja sé que tenia una majoria absoluta espectacular, però el moment de les majories absolutes i el bipartidisme s’ha acabat, i pensar, com fa González, Juan Luis Cebrián i altres, que un govern de salvació nacional PP-PSOE encarrilaria el país, és un error.  Al PP li falten molts anys de reconversió democràtica perquè torni a ser un soci fiable. Només cal veure com s’ha llançat als peus de VOX amb armes i bagatges.

Hi ha un aspecte en el pacte PSOE-Junts, al text, que em sembla un error. Es podria haver dit el mateix sense mencionar la paraula lawfare, que emprenya a tota la magistratura, conservadors i progressistes, perquè tant els uns com els altres són extremadament corporativistes, com ho són els metges, els arquitectes, els funcionaris i en general tots els grups professionals. No es pot i no s’ha de generalitzar el lawfare, però tampoc es pot negar que n’hi ha. No ho podem dir, queda lleig, no respectem la separació de poders. Ara bé, que García Castellón acusi Marta Rovira i Carles Puigdemont de terrorisme pel tsunami democràtic per tal d’evitar que se’ls pugui aplicar la llei d’amnistia no és saltar-se la separació de poders, no, és actuar amb honestedat. Vinga va! Fins i tot Xavier Melero ho qualifica de lawfare (Ara.cat 14/11/2023).

Si bé acceptar l’existència del lawfare minva el prestigi de las institucions, això no vol dir que no haguem de denunciar els casos flagrants d’invasió de competències per part d’alguns magistrats dels òrgans superiors de la magistratura, que farien millor de revisar-se les seves pròpies pràctiques i renovar d’una vegada el Consell General del Poder Judicial.

Tot aquest rebombori causat pels pactes per obtenir la investidura ha mantingut al marge un tema que almenys els de PODEM tenien sobre la taula, i és el tema de la monarquia. Efectivament, ara no és l’hora d’obrir un altre meló, i els republicans ens haurem d’esperar uns quants anys abans no es pugui preguntar a la població, sigui amb referèndum o simplement a les enquestes del CIS , quina opinió ens mereixen els Borbons. De moment el rei Felipe no ha sortit a fer cap discurs contra els que promouen aldarulls davant la seu del PSOE a Ferraz. Potser no toca. Amb la cara que va posar el dia de la presa de possessió de Pedro Sánchez n’hi va haver prou per saber com pensa. Esperem que no s’arribi a produir cap fet que exigeixi el posicionament públic de la monarquia. Seria lamentable.

La situació està lluny de ser fàcil i plàcida per a un govern al qual desitjo tots els èxits del món. Sé que a canvi que puguin governar m’hauré d’empassar la imatge d’alguns polítics rehabilitats, altra vegada a la palestra amb el raca-raca de la independència. Però això és la democràcia, i mentre ho expressin per les vies que acaben de pactar, no hi ha res a objectar. El que és pitjor, però, és la perspectiva que els dos socis catalans es passin la legislatura rivalitzant un cop més i posant pals a les rodes com han fet fins a l’últim moment, quan ERC s’ha negat a presentar la Llei d’Amnistia conjuntament amb Junts i al final només l’ha entrat al Registre el PSOE. Bonica manera de començar!

Reconec que mirar-se el panorama des de Catalunya no és el mateix que mirar-se’l des de Madrid, i que tot el que pot fer-se per pacificar Catalunya pot irritar els que sustenten una visió centralista i patrimonial de l’Estat. En una de les múltiples concentracions contra la llei d’amnistia que s’han produït a Madrid una senyora deia a la càmera de TV3: Catalunya no es de los catalanes, Catalunya es de todos. I n’estava convençuda. Però Madrid sí que és dels madrilenys, com es va veure per la defensa aferrissada que Díaz Ayuso va fer durant la pandèmia de la llibertat d’organitzar la lluita contra el virus a la seva manera; com amb els impostos, i amb tot el que li convingui. Fins i tot es van fer acudits comparant-la amb els independentistes catalans. Antoni Puigvert deia a La Vanguardia, aquest 20 de novembre, que ara El Procés s’ha traslladat a Madrid i que allà s’està actuant de la mateixa manera que es va actuar aquí. Però no amb les mateixes conseqüències, afegeixo jo, ni polítiques ni judicials.

Si els pactes que han signat els partits que composen la majoria parlamentaria seran exitosos o ens portaran a l’abisme, ara per ara, fa de mal dir. Hi ha més dubtes que certeses, perquè la lluita bruta del PP allà on té majoria (el Senat) i allà on té influència (el Poder Judicial) no s’aturarà i faran tot el que calgui per fer descarrilar la legislatura. Dependrà de l’habilitat de Pedro Sánchez i de la responsabilitat d‘ERC i Junts que no acabem tots a la paperera de la Història. Si, com diu el col·lectiu Pau i Treva, els independentistes pretenen passar factura abans de cada votació, el desastre està servit. Diu Màrius Carol que a Sánchez li caldrà acceptar els aliats i aprendre a patir-los. De moment, al govern, s’ha desfet de Podem. Però si aconsegueix pacificar els ànims, complir amb els compromisos i demostrar que fer de la necessitat virtut no és forçosament una actitud vergonyosa, potser acabarà passant a la Història com un polític de talla, com un estadista solvent. Audaces fortuna iuvat. Li desitjo sincerament que així sigui.

M’agradaria afegir alguna brometa sobre les nines inflables de Ferraz i l’afició de Díaz Ayuso a la fruita, però això està resultant molt llarg i no tinc la capacitat de Valle Inclán per donar fe dels esperpents que tenen lloc a l’Espanya castissa i centralista. Reconec, però, que entre els milers de manifestants neofeixistes que s’hi poden veure se n’hi troben de demòcrates que estan interpretant el pacte d’investidura com un afront a la Constitució. Els haurem de demostrar que estan equivocats.