LA CULTURA ENS SALVARÀ (i 2)

 

Poc em podia pensar quan vaig sortir de casa per anar al Palau Martorell que el primer que rebria seria una bufetada de realitat. No esperava que Marc Chagall em portés directament al drama palestí.

Arribo a la plaça de la Mercè, on es troba el Palau, i com que és d’hora i festiu, decideixo entrar a l’església del mateix nom, patrona de Barcelona, en pla nostàlgic, perquè és allà on vaig fer la Primera Comunió. Res a veure amb quan entres a Santa Maria del Mar, però els records de l’època escolar i les múltiples vegades que hi vaig tornar cantant al cor en les primeres comunions virtelianes em serveixen de coixí emocional per una estona. Després m’espolso la tonteria i entro a l’exposició sobre Chagall. Per un error en la senyalització (no n’hi ha) començo a admirar les litografies sobre La Història de l’Èxode  pel final, i em trobo davant d’un quadre que representa l’èxode dels jueus cap a la Terra Promesa, després d’abandonar el Sinaí. Quan me n’adono, vaig a la primera, que representa l’aparició de Moisès en un cistellet a la vora del Nil, recollit per la germana del faraó. Vaig seguint i vaig veient altres moments dels fets narrats per la Bíblia, de la qual Chagall era devot lector. Ho diré en castellà perquè és tal com ho vaig aprendre: el passo del Mar Rojo, la zarza ardiendo, las tablas de la ley, el becerro de oro... Finalment, quan Moisès aconsegueix que deixin d’adorar símbols pagans i retornin al déu veritable, Jahvé, comencen a caminar cap al seu destí. És el poble elegit, i és Déu qui dicta les ordres. Aquest és potser l’origen del conflicte, l’enfrontament fanatitzat entre dues religions. 

Aquestes primeres litografies m’han portat indefectiblement al conflicte actual entre Israel i Palestina, i el primer que se m’ha acudit és com pot ser que un poble que ha sofert tant com el poble d’Israel sigui capaç d’infligir al poble palestí els mateixos horrors que ells han sofert. Just quan acabem de saber que l’exèrcit jueu ha bombardejat el camp de refugiats de Jabalia i ha causat almenys 150 morts em pregunto si és forçosament necessari que el que ha estat abusat es converteixi en abusador, si no hi ha esperança que l’abusat un dia entengui la magnitud del mal que està causant contestant amb la mateixa moneda. I com que avui no toca parlar de política m’estalvio el plany per la incapacitat de la comunitat internacional, Nacions Unides incloses, que està pregant Netanyahu perquè decreti un alto el foc i ell no els fa ni el més mínim cas.

Marc Chagall era un jueu d’origen rus, nascut en un poblet a la frontera de Bielorússia, que va haver d’abandonar molt jove per l’antisemitisme de l’Imperi rus i després per les conseqüències de la Revolució de 1917, a la qual ell havia donat suport inicialment. Va recórrer diversos països, Egipte, Síria, Palestina, i instal·lat a París, també va haver d’abandonar aquest país per la persecució nazi i es va instal·lar als Estats Units. La nostàlgia pel poble abandonat el va acompanyar sempre i ell deia que a cada quadre hi havia l’esperit de la seva terra natal. A les seves 24 litografies sobre la Història de l’Èxode pretén representar una al·legoria de la persecució que van patir els jueus sota el nazisme.

Marc Chagall m’és familiar des de molt petita. A casa meva, al carrer de Méndez Núñez, hi havia una reproducció de l’anomenat violinista de Tossa (El violinista celeste, 1934), i sempre m’havia cridat l’atenció aquella finestra entreoberta amb un violinista de través que s’aguantava sense saber com, amb unes barquetes que semblaven les del Codolar, i uns tons blaus dominants que suggerien un món oníric o celestial. A l’exposició del Palau Martorell el color també hi és present, en alguns quadres de format una mica més gran que les litografies, que fa que quan entres a la sala se te n’hi vagin els ulls. És el cas de El gall morat (1966-72).

De la mateixa manera que el violinista celeste s’aguantava en l’aire, també hi ha altres pintures on els personatges es mantenen ingràvids: David i Goliat, El carretó per la ciutat, Els nou casats i l’àngel, L’Opéra... Enlloc he vist explicacions sobre el significat d’aquesta reiteració, no sé si en té de psicoanalítics, en tot cas alguns d’aquests personatges voladors tenen un aspecte angelical que els acosta als éssers màgics de la mitologia religiosa. Recordo que Joan Vinyoli, el poeta, alguna vegada ens havia comentat, a casa, veient la reproducció del violinista, que potser mentre pintava el paisatge va sentir algú tocant el violí, i el va representar en aquella finestra, ingràvid. Jo he pogut veure, en alguns dels quadres de l’exposició, altres violinistes que no són el motiu principal i que m’han suggerit un motiu nostàlgic del folklore del seu poble natal, Vitebsk.

Un dels temes tractats a l’exposició és el de l’amor. Chagall es va casar el 1915 amb Bella Rosenfeld de qui estava perdudament enamorat, però ella va morir el 1944. Això no va ser obstacle perquè continués pintant-la tota la vida. Tot i així, es va aparellar amb  Virginia Haggard , amb qui va tenir un fill i encara es va tornar a casar amb Valentina Brodsky i va continuar al costat d’ella fins al 1985, quan va morir. Havia nascut el 1887. Havia fet 97 anys. Va conèixer tots els moviments pictòrics del segle malgrat que no es va adscriure a cap, tal com expliquen els murals de les sales: cubisme, fauvisme, surrealisme, orfisme... L’exposició recull obres de cinquanta anys de treball, inclassificables si no és en el seu estil únic.

Hi ha una part dedicada a París, on va residir en diferents etapes de la seva vida, quan la ciutat el va acollir als anys vint i posteriorment després del seu exili als Estats Units. Li van dedicar una retrospectiva al Museu d’Art Modern el 1947 i ell, el 1953, segons diu el mural de la sala, va crear una sèrie de litografies per a Derrière le miroir que són una declaració d’amor a París.

Finalment, a l’última sala podem veure les il·lustracions que va fer per encàrrec d’Ambroise Vollard, per al llibre de Faules de La Fontaine, un conjunt d’aiguaforts d’una força espectacular. Sembla ser que Chagall i La Fontaine compartien l’amor pels animals i el pintor va voler acostar aquells relats moralitzants a la manera de la tradició russa dels lubki, una mena d’estampes que acostaven els textos a la població poc instruïda.

Malgrat el xoc inicial amb el tema dolorós del moment, he de dir que surts del Palau Martorell amb la satisfacció d’haver estat contemplant durant una bona estona unes imatges plaents. He tingut de sobte un pensament tan bonic com absurd: veient l’obra de Chagall he pensat que una persona que pintava d’aquesta manera no podia ser de cap manera una mala persona.

L’exposició estarà oberta fins al 24 de març.